LA CONDICIÓ HUMANA

Josep Iborra

La mort d’Ivan Ílitx és un relat impressionant. No crec que se n’haja escrit mai cap, sobre la mort, com aquest. Ni que cap lector puga deixar d’acusar-ne, colpidorament, l’impacte. La història comença amb la notícia de la mort d’Ivan Ílitx, un prestigiós magistrat. Continua amb la narració retrospectiva de la seua vida còmoda, satisfeta —carrera professional, casament, fills, baralles amb la seua dona, reunions amb els amics. I acaba amb l’aparició d’una malaltia de la qual sap que morirà, un procés aquest que viurà conscientment, angoixadament fins a l’últim moment, fins a la seua mort.

Tolstoi va tractar —i ho va aconseguir genialment— d’organitzar la història com una mena de plànol lúcid, exacte, realista, de les relacions de l’home amb la mort, de les diferents maneres de veure-la i de viure-la. Hi ha, d’entrada, la mort dels altres. Com se la miren els vius, familiars o amics? Com es comporten, què en pensen o en què pensen? Hi ha també la pròpia mort, quan un, malalt, arriba un moment en què s’adona que ha començat a caminar cap a la seua pròpia mort. Com se la mira, com es reacciona, què en pensa, què hi sent?

Com es pot veure, el plantejament d’aquest relat és com un dibuix de cercles concèntrics. El més exterior és el de la mort vista des de fora pels altres. Ivan Ílitx s’ha mort. És una notícia que fa pensar de seguida els seus col·legues en canvis en l’escalafó, en possibles ascensos. La dona del protagonista, de cos present encara, tracta de saber a través d’un company del seu marit quina serà la seua situació econòmica com a viuda d’un funcionari. Hi ha llàgrimes, és clar, dels familiars; hi ha el condol dels amics que es miren el cadàver i pensen en altres coses, en la rutinària partida de cartes que han de jugar després, ja sense Ivan... Tolstoi construeix aquest capítol amb objectivitat, però amb una evident intenció que no deixa de ser crítica i un xic sarcàstica.

Dins d’aquest cercle n’hi ha d’altres protagonitzats ja per Ivan viu. Primer, els seus treballs i els seus dies, en què s’organitza la seua vida, bàsicament satisfeta, fins i tot feliç. Però, de sobte, entra espantat en un nou cercle, més interior: s’ha posat malalt, cada vegada més. Ara Tolstoi fa un retrat molt just i precís —i irònic— del malalt. Va de metge en metge, que el tracten com ell tractava —pensa Ivan— els qui s’acostaven a ell per afer jurídics. «Sí, ho veurem, ho estudiarem, no passe ànsia...» Ara està en mans d’ells, ara és ell el «processat». La nova situació el desconcerta, el trasbalsa, el fa cavil·lar, el posa irritable. No suporta ningú, començant per la seua dona, odia els metges, s’ausculta, es posa de malhumor o s’agafa a un bri d’esperança. Els altres els veu amb uns ulls nous: com uns comediants que són fora del seu cercle. Estan contents, sans, van a la seua tot i que tracten d’animar-lo, de cuidar-lo, cosa que encara l’exaspera més. S’hi sent estrany, llunyà, derrotat, indiferent a tot. Com més temps passa, més mal es troba i es convenç que no hi ha res a fer. I es rebel·la, contra la mort, contra tots, contra ell mateix. Per què «això»? Quin sentit té? Repassa la seua vida que, ara que la mira com a moribund, la veu «equivocada», errada. «Tots els homes són mortals, Kai és home, doncs...» Ivan havia après aquest exemple de sil·logisme quan era estudiant i, com tots, no s’hi trobava implicat més que formalment. Ara, però, s’hi sent atrapat angoixosament. Ara el subjecte, real, insubstituïble, de la conclusió lògica, ja dramàtica, és ell. Es sabia, sí, «mortal», però no hi pensava. Ara, hi pensa com a mort, «morint-se». El cercle, l’últim, va estrenyent-se cada vegada més, fins a esdevenir, només, un punt —un punt final—,que, de sobte, esdevé lluminós. Ha descobert, potser, gràcies a aquesta «llum» que s’ha encès dins d’ell, la veritat de la vida. O la falsedat de la seua vida. «On és? Què és la mort? El terror no era enlloc, perquè la mort no era enlloc. En lloc de la mort hi havia la llum.» I abans d’expirar: «S’ha acabat la mort. No és res més.» Què volen dir aquests últims mots? Enric Iborra —a cura del qual ha estat la revisió de la traducció de Francesc Payarols— es planteja en el pròleg la qüestió a propòsit de les diferents interpretacions que se n’han donat, tot tenint en compte la vida, la doctrina i l’obra del gran escriptor rus. Tot plegat, el seu propòsit era contar al lector, d’una manera lúcida, una història per dir-li cruelment: fabula de te narratur...

Ressenya de La mort d’Ivan Ílitx de Lev Tolstoi. Ed. Tres i Quatre.