Miquel Dolç pròleg a l'Eneida

PRÒLEG  A  L’ENEIDA  DE  VIRGILI

Miquel Dolç 


Només amb les Bucòliques i amb les Geòrgiques, Virgili ja s’havia assegurat en vida la glòria. La publicació de l’Eneida, esdevinguda poc temps després de la seva mort, el convertí en poeta nacional i, a la llarga, en poeta d’Occident. Per ella, per l’obra dels últims anys de la seva vida, Virgili és encara, estrictament, el «nostre» poeta. Aquells anys coincidiren amb la radical transformació de la història romana. Es respirava pertot l’orgull d’ésser romà; el sentiment de la romanitat impregnava la literatura. Virgili va saber copsar com cap altre poeta les aspiracions i el sentit del moment històric. Després de llançar el seu cant a l’agricultura com a base de la grandesa col·lectiva i de l’aristocràcia venidora, s’endinsa, seguint una gradació natural, dins els records del passat i dins l’esperança d’una edat d’or; construeix així, inspirat directament per August, l’epopeia de Roma, que reflecteix d’un plegat l’epopeia geogràfica de les terres d’Itàlia i de les costes de la Mediterrània. 

L’Eneida és, des d’un angle polític, l’exaltació de la doble idea nacional i dinàstica, que August volgué convertir en el més sòlid fonament moral del seu règim. La idea nacional era un tema només renovat; però no pas la idea dinàstica, encarnada en l’emperador, que recolzava en la tesi de l’origen diví de la gens Iulia, una idea nova revifada per Cèsar. Totes dues concepcions, tan fecundes per a la civilització contemporània com a element d’inspiració, es confonen en els majors representants de les lletres augustals dins una veritable apoteosi en la qual l’emperador, en espera que la mort el converteixi en déu, apareix com un heroi. Virgili, tanmateix, va més enllà; no és August, ans Roma, el punt central del poema; l’Urbs, el poble romà, Itàlia, l’Occident, en suma, han substituït la persona del príncep. La inspiració se li ha fet, de sobte, infinitament més ampla. D’aquesta manera, però, les dificultats tècniques han anat en augment. Una epopeia que ha de fondre alhora un report llegendari, un resum d’història i un esbós d’episodis contemporanis renuncia, en aparença, per les seves mateixes exigències, com ha estat escrit, a qualsevol possibilitat de temptar un veritable artista.

Nogensmenys l’Eneida dóna una solució al problema insoluble i, gosaria dir, desconcertant: heus aquí el miracle del poema. Virgili realitza la diàfana meravella sense abandonar cap dels postulats bàsics que formaven, units, la prodigiosa diversitat, sense veure’s ultrapassat per cap intenció ni expectació: l’exaltació de l’obra d’August, l’estructura llegendària harmonitzada amb els recursos mitològics, gairebé sempre massa humans, i l’evocació dels caràcters més impressionants de la història romana formen el triple cos del poema. ¿Com ha pogut triomfar Virgili de l’intricat programa? Mitjançant el seu rítmic i rigorós procediment artístic i el descobriment de nexes d’analogia o de causalitat: no ha elaborat la seva obra juxtaposant, sense lligams íntims, les tres parts ans tractant simultàniament els tres temes, mesclant, en altres paraules, els tres colors distints i més o menys abruptes. No hi trobem una successió de plans, com dins les Geòrgiques; l’ordenació sistemàtica o cronològica, llevat d’uns pocs passatges, ha desaparegut. No existeix una endreçada galeria de quadres històrics, mítics o heroics, sinó una visió concèntrica d’assumptes; la narració, homogènia, és desenvolupada sobre tres plans, sobre tres nivells recíprocament interferits, sense solució de continuïtat: cadascun dels esdeveniments, dels discursos, de les empreses i dels moviments que componen el poema desperta alhora una ona de ressonàncies dins les tres capes distintes. Una matèria tan complexa i delicada exigia sens dubte la puixança d’un geni: Virgili és singularment genial perquè va superar l’esforç, la tensió i la tècnica que suposava el desenvolupament simultani de l’Eneida. D’on el caràcter únic del poema.

La presència de l’època contemporània dins el poema, és a dir, dins un pla històric que remuntava fins a tres-cents anys abans que s’aixequessin les muralles de Roma, era naturalment l’empresa més audaç. El poeta passa del món d’Homer al món dels seus dies, sense sorprendre’ns, a través de les perspectives profètiques. El món dels seus dies és August: l’acabament de les guerres civils, els pobles subjugats, les lleis de la pau dictades a les nacions, una Roma restaurada en marbre. És cert que la figura explícita d’August només surt en dos passatges (VI 790 ss.; VIII 671-728); però es nota en cada moment la seva presència reflectida en les reaccions, la perseverància, l’amor a la glòria, la freda voluntat del «pietós», del «magnànim», del «pare» i «diví» Eneas, veritable representació al·legòrica de l’heroi romà, home polític i home de guerra. D’altra banda, en la unitat del poema és, de fet, Roma, considerada sub specie aeternitatis, sempre enyorada per Eneas, el personatge principal. Hi sobresurt ací i allà com un estímul o com una angoixosa interrogació. Des del començ, Roma ens omple la imaginació amb la seva grandesa i amb la seva glòria; preexisteix d’una manera tan clara a la seva mateixa fundació, que sembla delir en nosaltres la noció de diferències d’èpoques. Aquesta impressió atemporal, però produïda, això sí, per successions irreversibles de temps, té també en August la seva explicació i la seva arrel. El príncep concentra entorn de la seva força simbòlica les digressions històriques i els elements tel·lúrics del poema. La doble enumeració dels contingents guerrers que segueixen les armes de Turn (VII 647 ss.) i la fortuna d’Eneas (X 166 ss.) no serveix solament perquè el poeta evoqui, com un arqueòleg, el record dels pobles i de les ciutat de l’antiga Itàlia o per a refrescar les llegendes i les habituds que s’hi unien; a l’interès etnogràfic, geogràfic i mític el poeta associa la voluntat de sostenir la política d’August; el romà del temps de Virgili veia davant dels seus ulls tots els pobles itàlics que havien fornit els soldats als exèrcits romans i que, després de llurs seculars conflictes, havien arribat finalment a unir-se sota l’hegemonia de Roma.

El fons mític de l’Eneida, desenrotllat per Virgili segons el pla de la Ilíada i de l’Odissea, és d’una exacta i suprema bellesa. La llegenda d’Eneas, un personatge completament secundari en Homer, era popular, i les modernes investigacions arqueològiques no han demostrat encara que sigui inversemblant. Cap al crepuscle del segle VII abans de la nostra era, una civilització de tipus homèric s’havia implantat, sembla, a Itàlia. En més d’una ocasió la política romana havia invocat, en el curs de la seva història, la comunitat d’origen dels romans i dels troians. Els poetes arcaics Nevi i Enni, així com Cató el Vell i M. Terenci Varró, havien narrat els viatges d’Eneas i havien incorporat la fundació del poble romà a la seva arribada a Itàlia. Tot això era, més que cap altra cosa, un símbol, però d’una força desperta i fecunda. Les més ràncies famílies romanes es vantaven d’haver tingut un avantpassat dins un vaixell de la flota troiana o entre els adversaris itàlics d’Eneas; els membres de la gens Iulia es consideraven descendents autèntics de Iulus, fill de l’heroi dardani, i, per tant, descendents de Venus. Virgili no oblida aquestes presumptes ascendències. La personalitat d’Eneas, les seves peregrinacions, la seva estada a Cartago, la seva vinguda al llogarret del rei arcadi Evandre, la seva guerra amb Turn, les seves núpcies amb Lavínia, tota aquesta història guerrera i novel·lesca era familiar a la rondallística romana, així com ho eren la influència etrusca, simbolitzada per Tarcont, dins el poble romà o el cicle heracleu de Laci amb la història d’Hèrcules i de Cacus. El geni de Virgili trasbalsa aquest món de la forma o de la nebulosa llegendària a la pura òrbita de la creació poètica, l’impregna d’un sentit pregonament religiós i l’enllaça, gràcies a una poderosa síntesi evocadora, amb les palpitants impressions sentides en la realitat dels seus dies.

Vet aquí com Virgili, inspirant-se en els models homèrics, en la tradició èpica romana, en els llegendaris locals i en el mateix virtuosisme de l’educació hel·lenística, va crear un art nou, ple de gravetat, de passió i de vida, l’únic capaç d’expressar en tota la seva extensió i profunditat el geni de la Roma d’August. ¿És, tanmateix, l’Eneida un poema inacabat? Bé que la qüestió ha suscitat moltes hipòtesis, algunes de to radical, basades principalment en aparents contradiccions i en els cinquanta-nou versos incomplets que trobem dins el poema, la crítica d’avui tendeix a pronunciar-se a favor de la negativa. Es tracta, certament, d’un poema que no ha estat corregit o, per ésser més exactes, que no ha pogut veure totes les seves parts retocades i estretament unides, però aquesta impressió no afectaria gairebé el lector modern si aquest no s’acostava al poema amb els seus atapeïts recels derivats de manuals i de comentaris. És possible que l’Eneida no hagi rebut la darrera mà del seu autor; però ens és absolutament impossible d’assenyalar on Virgili, arribat el cas, l’hauria feta més perfecta. Àdhuc en aquestes circumstàncies, cap altra obra, fos de l’ordre que fos, no presentava com el poema virgilià una manera tan escaient per a fer veure el nou règim com una mena de conclusió de la història, d’inauguració d’una pau i d’una irradiació universals, definitivament conquistades. Si la nova epopeia clàssica no era major que la Ilíada, com dauradament pressentia Properci, perquè és tota una altra cosa, obria, nogensmenys, una nova època en la història de l’art literari i, essencialment, en la història de la coneixença de l’home, més enllà de l’anècdota i de l’existència. L’Eneida no seria ja solament el poema de la Roma imperial o de la predestinació sinó l’epopeia dels temps moderns, una de les columnes del nostre Occident.

Per això sembla que les successives generacions han contret amb Virgili, el poeta universal, no sols un deure de gratitud, sinó el deute d’una nova assimilació i d’una nova interpretació ajustada a la inquietud, al progrés cultural i a l’ànima de cadascuna. El poeta pot donar encara avui el seu missatge de llum, de dolor, de melangia i d’esperança. D’on la meva actual participació. Les nostres lletres ja posseïen de temps enerera la traducció de l’Eneida assajada per Mn. Llorenç Riber en hendecasíl·labs blancs, un lloable esforç que respon al gust, a l’educació i a l’època de l’humanista mallorquí. La seva empresa demanava, avui, la continuïtat d’acord amb les exigències de la filologia i de les noves experiències poètiques. A fi d’evitar, però, algun possible malentès, consti que no he tractat, és clar, de rectificar cap predecessor. M’he dedicat a la meva tasca amb una implacable exigència i amb un sentit nou de responsabilitat. Només puc cobejar que el meu esforç, tal com és, arribi a fer-se digne de la meva generació.

Afrontat d’antuvi el problema de la mètrica a adoptar, no vaig experimentar ni un moment de vacil·lació. Després del mestratge de Carles Riba, culminació d’una sèrie anterior de provatures més o menys reeixides o malanades, l’únic vers prou noble em semblà el mateix hexàmetre de la poesia greco-romana, basat, per a la nostra llengua, en el sistema accentual: el vers de sis accents –començ, cadascun d’ells, d’una seqüència de tres o de dues síl·labes, és a dir, dels primitius dàctil i espondeu–, sense excloure els accents secundaris, distribuïts tots ells en una estudiada alternància i proveïts d’unes cesures, principalment «masculines», que pretenen recordar les de l’hexàmetre clàssic. M’he esforçat sempre a mantenir el to, el lèxic, la gràcia, el moviment i l’estil del vers original. He perseguit, en suma, amb certa obsessió la fidelitat a la lletra i a l’esperit de Virgili. Prou sé que no hi podia reeixir. De totes maneres, sigui’m permès de resumir alguns punts que, seguint aquell impuls o aquella esperança, caracteritzen la meva tasca de reconstitució. He aspirat a mantenir, fins on era possible, la col·locació de les frases, de les paraules i de les pauses, respectant, llevat d’uns pocs casos, l’encavalcament d’un hexàmetre en el següent; he conservat, no cal dir-ho, els versos incomplets del poema: l’única excepció (II 787) m’ha semblat volguda per la claredat de l’expressió i pel ritme; d’altra banda, he evitat sempre els finals de vers aguts –tret, deliberadament, dels versos inacabats– o esdrúixols, que no respondrien a la inflexió acústica del vers clàssic; si aquesta afecció abassegadora m’ha obligat a algun hipèrbaton insòlit, a transposicions una mica violentes per a la nostra llengua, no me’n sabria, ara, penedir. 

Per a la traducció, vers per vers, he seguit el text de l’edició d’H Goelzer i R. Durand (París, Les Belles Lettres, 1925, 1941), dels quals he acceptat així mateix trasllats de versos, aconsellats per la moderna crítica textual, que modifiquen el sentit tradicional d’alguns passatges fins avui de difícil interpretació (VI 586-627; IX 161-163; XI 264-269). A fi de facilitar la lectura o la consulta del poema, he encapçalat amb títols cadascun dels dotze cants i amb subtítols, al llarg de llur contingut, cadascun d’aquells passatges o episodis que acusen una certa autonomia enmig de la perfecta unitat del cant i de l’obra. Les curtes i abundoses notes explicatives pretenen únicament orientar el lector d’avui dins un món allunyat per dos mil·lenaris de la nostra cultura present; sense llur ajuda caldria disposar a cada pas, per a la clara comprensió de l’original, de manuals o de veritables obres d’història antiga, d’arqueologia, de geografia i de mitologia.

Un deure de justícia i un estímul de cordial amistat em menen a fer pública la meva gratitud envers J. B. Solervicens i R. Aramon i Serra, els quals, amb llurs consells i suggeriments, han sabut mantenir, i realitzar en part, la il·lusió de transformar i de deixar vivents, en llur integritat, els versos d’un poema que els infants de Roma sabien mig de cor, així com encara els erudits d’avui, i que els illetrats es plaïen a gargotejar, amb una adorable mala ortografia, damunt les parets de Pompeia.


Miquel Dolç, “Pròleg” (Virgili, L’Eneida. Barcelona, Alpha, 1958.)

 

 

Comments