Explicació a la traducció dels evangelis. Versió nova del grec de Joan F. Mira

(Evangelis. Labutxaca)

Joan F. Mira

He de fer una breu explicació als hipotètics lectors, com he hagut de fer-la, en el curs dels últims tres anys, a més d'un amic o conegut que em preguntava: “Que no hi ha prou traduccions dels evangelis?”Per què has de fer-ne una altra?” La resposta era sempre la mateixa: perquè formen un llibre magnífic que el públic ignora, perquè les traduccions que hi ha no em fan el pes com a lector de literatura, i perquè estic convençut que la importància cultural de l'obra que coneixem com a Nou Testament mereix una versió nova i diferent. I aquesta és justament la qüestió, la diferència: es tracta, en efecte, d'una versió “literària”: i no doctrinal ni dogmàtica, dels evangelis i d'altres textos neotestamentaris. És a dir, d'una versió feta amb els mateixos criteris que hauria aplicat a la traducció de qualsevol text narratiu, teatral o poètic de la literatura clàssica, i més concretament de la literatura en llengua grega. Vist amb aquesta perspectiva, crec que el projecte és rigorosament nou, almenys en la nostra llengua (i pel que sé, potser també en les llengües veïnes, amb l'excepció d'una versió francesa molt recent, que en bona part em va donar la idea inicial), ja que les traduccions conegudes i més o menys “canòniques” segueixen els criteris que sempre han guiat les versions dels “textos sagrats”: transmetre la doctrina, ajustar-se a la tradició i al magisteri de l'Església. Des del moment en què el text original és vist com a inspirat, sagrat, i portador d'un missatge teològic i ètic, la seua traducció ha tingut sempre com a objectiu central o únic la transmissió d'aquest missatge. Fins i tot l'exegesi moderna, els estudis bíblics i l'anàlisi lingüística són en realitat instruments per a arribar a aquest mateix objectiu: la concreció històrica i l'autenticitat de la doctrina, el rigor i l'exactitud com a fonament o justificació del dogma. No cal dir que, sota aquesta perspectiva, la qualitat literària o narrativa del text, i fins i tot el sentit general i “comú” (no doctrinal o dogmàtic) del vocabulari, passen a segon terme o simplement no són presos en consideració. I el text —vist i traduït com a text sagrat, no com a producte literari— difícilment arribarà al lector sense la càrrega afegida dels sentits que s'hi han acumulat amb el pas dels segles: el pes de la teologia, l'imaginari cristià, i el valor reductiu de moltes paraules i expressions en bona part condicionades per la versió llatina de la Vulgata. Per posar un exemple simple i conegut: la frase “Magnificat anima mea Dorninum”, les cèlebres paraules de Maria en versió llatina, habitualment apareix traduïda com “La meua ànima magnifica el Senyor.” Però és això una expressió diguem-ne “normal” per a una joveneta de poble, en el llenguatge narratiu actual, no en el canònic i tradicional? El verb grec megalúnein significa, en efecte, 'reconéixer o expressar la grandesa d'algú', que és la idea atribuïda a Maria; de manera que, si traduïm: “La meua ànima diu 'el senyor és gran'”, la frase ja té un aspecte més real i fins i tot més intel·ligible per al lector contemporani. I en l'escena de l'anunciac, si les paraules de l'àngel (és a dir del missatger) n “Déu te guard, plena de gcia, el Senyor és amb tu”; formulen una salutació ben canònica, en què la paraula gràcia està inevitablement carregada de sentit teològic afegit. Jo puc traduir “Alegra't: el senyor t'atorga el seu favor i t'acompanya”; que no és una traducció literal, ni tampoc una fórmula de salutació habitual (de fet, “ella, en sentir-ho, es va torbar, i cavil·lava quina mena de salutació era aquella”), però que no inclou un concepte, la gcia, que passà a formar part de la difícil metafísica del dogma. A continuació, com és ben conegut, quan Maria rep la notícia que s'ha de quedar embarassada, pregunta: “I com es farà això, si jo no conec home?” (versió de Montserrat), amb una expressió ben “tradicional” pegairebé impossible en un llenguatge narratiu modern. O pregunta: “Com podrà ser això, si jo sóc verge?” (traducció interconfessional), cosa que no diu de cap manera el text grec. Vull dir que “conéixer home” és una expressió ben estranya per a un lector actual, i que la virginitat no és el tema de la resposta de Maria, sinó un tema afegit bastant més tard: ella vol dir, simplement, que no viu amb un home, que no fa vida conjugal. I si Maria, al final de la visita, diu al missatger celestial: “Heus aquí l'esclava del senyor; que es faci en mi segons la teva paraula”; cal reconéixer que resulta una manera de parlar ben allunyada d'un llenguatge que el lector d'ara puga veure com a “normal”; o siga, qui pot parlar així? Jo he traduït: “Sóc l'esclava del senyor”; digué Maria, “que faça amb mi això que m'has dit”: La idea, evidentment, és la mateixa, però no “sona” igual.

Una primera qüestió, per tant, és si resulta possible “descarregar” el text d'aquests condicionants afegits. Dit d'una altra manera: ¿és possible llegir els evangelis i els altres llibres del Nou Testament, traduïts a un llenguatge narratiu contemporani, com els llegiria un lector mínimament culte —però no cristià— d'Alexandria, de Pèrgam o de Nàpols a principis del segle II? No és del tot possible, evidentment, pecal fer un petit esforç: quan nosaltres llegim paràbola, aquell lector llegiria “exemple” o “comparació”; quan llegim Esperit Sant, ell llegiria “alé sagrat” (ni tan sols no podia imaginar que aquest alé, buf o esperit fóra una persona divina i autònoma, diferent del Pare i del Fill, en el context d'un dogma, la Trinitat, que encara no existia com a tal); quan llegim miracle, ell llegia “prodigi” o “fet extraordinari”; quan llegim ressuscitar, ell llegia “despertar” o “aixecar-se”; quan llegim pecat, ell llegia “culpa”; “falta” o “error”. I així podríem continuar amb multitud de paraules i expressions que tenen, en primer lloc, un sentit literal, general, històric o cultural, abans de tenir un sentit “consagrat” i canònic ajustat a la tradició cristiana i a l'evolució de la teologia. I, d'altra banda, hi ha el to sovint solemne i una mica encarcarat que solen tenir les traduccions més acreditades, un exemple de les quals seria la versió (magnífica, d'altra banda) dels monjos de Montserrat, del 1960. Alguna altra, pe, intenta un llenguatge més popular, però sempre rigorosament «cristià», amb resultats de vegades ben incoherents quant a l'estil i el to, com és el cas, per exemple, de la verscatalana de l'Editorial Claret. I en qualsevol dels casos, com que l'objectiu és posar a l'abast del lector el sentit doctrinal, amb expressions que en faciliten la comprensió, el resultat pot ser una versió com la del Nou Testament de la Bíblia catalana, traducció interconfessional, en què massa vegades és ben dubtosa la correspondència amb el valor expressiu del text original.

Tot ai, en realitat, té una lògica: si els llibres del Nou Testament són textos sagrats, sobrenaturalment inspirats o revelats, i si la seua traducció ha de servir sobretot els creients que hi busquen el missatge i la doctrina, és obvi que qualsevol altra consideració és secundària, o fins i tot pertorbadora d'aquesta funccentral. Una conseqüència de tot això és que aquests llibres i escrits són percebuts pel públic i per la societat exactament com els presenten les Esglésies: com un conjunt de textos d'interés exclusivament religiós, com a matèria de lectures piadoses, com a tema de reflexió i d'estudi, com a element i aliment de la litúrgia o de la “vida espiritual” dels fidels. I la conclusió és ben simple: ninno llegeix els evangelis, o els viatges i les cartes de Pau, o un text tan fascinant com el llibre de l'Apocalipsi. Vull dir que ningú no els llegeix com a simple lectura d'una obra important, interessant, literària o històrica. I això és una desgràcia lamentable, perquè, especialment i en primer lloc, el conjunt dels quatre textos que porten els noms de Marc, Mateu, Lluc i Joan, formen simplement “el llibre” més important de la història d'Europa: un llibre, o un conjunt de narracions, entre la realitat històrica, la crònica, la pura creació i la fantasia, que des del moment mateix de la seua redacció, fins als nostres dies, ha tingut un pes, una difusió, una influència i una penetració cultural i social com cap altre llibre imaginable de cap llengua o literatura europea. I no m'estendré per demostrar obvietats: Jesús de Natzaret i sa mare, son pare Josep, els companys Pere, Jaume o Joan, Llàtzer i Maria Magdalena, i tants altres noms, són personatges que formen part de l'imaginari europeu amb més potència i difusió que Hamlet, el Quixot o els germans Karamàzov. I l'anunciació, el naixement a Betlem, la multiplicació dels pans i dels peixos, Pilat rentant-se les mans, la crucifixió o la resurrecció (o les imatges impressionants de les visions de l'Apocalipsi) són escenes i temes narratius no superats en difusió a través dels segles. Sense comptar la seua omnipresència en les arts plàstiques. Temes no superats fins al nostre temps, és clar, quan el coneixement d'aquestes escenes i dels seus protagonistes comença a quedar reduït a cercles de creients cada colp més estrets, o es queda en simple curiositat per a visitants de museus i d'esglésies.

Només per això, per a fer més fàcil i estimulant la lectura d'uns llibres de tan singular significat històric i cultural, ja pagaria la pena l'esforç d'una nova traducc. Però hi ha, a més a més, el propi valor literari dels textos, que són textos únics i originals: la “forma evangeli” és una creació gairebé sense precedents —i sense continuació, si en parlem amb una mica de rigor—, com no té precedents ni equivalents, si més no en la tradició mediterrània i europea, un personatge com el seu protagonista. Una lectura d'aquestes narracions extraordinàries feta “des de fora” (des de fora del dogma i de l'Església) pot ser encara més interessant i atractiva que feta des de dins: llegir els evangelis —i la resta— com a obra literària pot resultar més satisfactori que llegir-los com a text sagrat. I aquesta lectura és la que vol fer possible la meua versió. El meu propòsit, doncs, és fer llegir aquesta obra extraordinària als qui altrament no la llegirien mai, i fer-la llegir d'una altra manera als qui potser l'han llegida a trossos. Si se'm permet l'al·lusió, es tracta d'un projecte equivalent al que vaig dur a terme traduint la Divina Comèdia: fer llegir una gran obra oblidada. I tinc la confiança de poder-ho aconseguir.

Una traducció d'aquesta envergadura i d'aquestes característiques només és possible partint, en primer lloc, d'una llarga familiaritat amb la llengua grega, i també d'uns fonaments lids en la cultura religiosa cristiana (prou sòlids per a poder-la tenir sempre present i, alhora, deixar-la contínuament al marge). És una feina llarga i complexa, plena de paranys que cal evitar constantment, i de resultat sempre incert, pesempre estimulant. Una feina que cal acompanyar constantment amb la consulta d'estudis, glosses, notes, versions múltiples al català i a altres llengües (castellà, frans, italià, anglès, llatí), per assegurar-se del sentit original de cada fragment, de cada frase i sovint de cada mot. Una feina que m'ha ocupat prop de tres anys a temps complet: el text crític grec, en l'edició Nestle-Aland, equival a més de cinc-centes pàgines (incloent-hi la carta als Romans, i sense la resta de cartes dels apòstols). Un any de lectures prèvies i complementàries, i d'atenta i repetida lectura dels textos grecs, i dos anys de traducció directa, han estat un temps llarg i ben aprofitat, un període i un parèntesi ben estimulants en el meu ofici d'escriptor: sempre posant-me en la pell de qui escrivia i llegia, fa prop de vint segles, en aquell grec que era llengua comuna de cultura i de comunicac, sempre amb por de no interpretar amb prou rigor el valor de les paraules i les frases, sempre dubtant del resultat, sempre mirant d'ajustar un to i un llenguatge contemporani nostres, però no radicalment allunyats de l'antic. Sempre sabent que és una empresa delicada, que molt possiblement suscitarà crítiques tècniques —sens dubte raonades— per part dels especialistes, i escàs entusiasme per part del gremi de la literatura. Tant se val: no he treballat pensant en els filòlegs, tlegs o escripturistes, ni pensant en els crítics literaris. He treballat pensant en els possibles lectors i en el plaer o l'interés que puguen trobar en la lectura.

El projecte, en un primer moment, era de traduir només les quatre narracions —sobre la figura, la predicació i la mort de Jesús— que coneixem sota el nom d'evangelis, i que ací presente començant per “Marc”; el primer cronològicament, i no per “Mateu” com és habitual. Després vaig considerar que era una pena no traduir també els Fets dels apòstols, que donen un sentit i una continuïtat històrica a l'expansió de la nova doctrina, i que no podia privar els lectors d'unes visions tan fabuloses com les del Llibre de la revelació, desvelament final o apocalipsi, que tan profundament han condicionat l'imaginari occidental, popular o culte. I finalment vaig decidir (a pesar de la duresa de la llengua i de la sintaxi sovint aspra i trencada) d'incloure la Carta de Pau als romans, que és probablement el primer i més profund escrit fundacional d'una teologia llavors encara inexistent: entre l'especulació racional d'aquesta carta sobre la salvació, i la terrible fantasia d'un final dels temps vist precisament com a “apocalíptic”; la història de la cultura cristiana, o de les cultures cristianes, ha trobat dos límits extrems o dos punts de referència indefugibles. Enmig, hi ha la figura original i irrepetible de Jesús, l'ungit de Déu, que és, juntament amb el seu missatge, la matèria pròpia de les narracions evangèliques. I sobre aquesta figura, o sobre l'origen, la formació i la redacció d'aquests llibres, no és competència meua fer cap introducció o explicació: he de suposar que el lector, per poc abundant que siga la seua biblioteca privada, deu tindre a casa alguna edició de la Bíblia, o almenys d'aquesta part que el cristianisme en va dir “Nova Aliança” o “Nou Testament”; i allà trobarà sens dubte les explicacions oportunes. Només em queda desitjar, als lectors, una bona lectura.


JOAN F. MIRA

Agost de 2004

 

Comments