Mira Llegir Homer

LLEGIR HOMER

Joan Francesc Mira

Ulysse explore les passes de la mer, les paysages et les hommes d'un Nouveau Monde. Il pousse et repousse les limites enserrant les Grecs dans un monde qu'ils s'imaginaient fini. Les historiens en font justement le représentant avancé d'un nouvel âge pour les Grecs, celui des expéditions coloniales: un héros «proto-colonial». Mais toujours un but le guide, le retour. Ses aventures ont non seulement une signification. Elles ont une direction, un orient vers qui il va: Ithaque, son point de départ. Ulysse est un héros de la découverte, il est vrai; il n'hésite pas à donner l'ordre d'aller plus avant, toujours plus avant. Mais on ne découvre que dans la mesure ou l'on revient, pour faire relation de ce qu'on a appris, de ce qu'on a vécu: l'explorateur mort au bout du monde n'a rien découvert du tout. Or quand on revient, on trouve tout changé: son pays, sa famille, et l'on se découvre soi-même autre que l'on était au départ. En cela, Ulysse est notre contemporain. Les limites de notre monde du XXème siècle ont été repoussées aussi loin qu'il est aujourd'hui concevable. Quel nouveau monde avons-nous aussi à explorer, nous ne le savons guère, pas plus qu'Ulysse n'anticipait ce qu'il rencontrerait. Aux Grecs de son temps, Homère offre un nouveau modèle de héros pour penser les temps qui leur adviennent. A nous qui avons d'autres navigations à entreprendre, en un autre nouveau monde, d'autres Ithaque aussi à retrouver, le poète offre mieux qu'une somptueuse fiction: une «instruction», comme disent les marins.

JEAN CUISENIER, Le périple d'Ulysse

 

L'estiu de l'any 2005, vaig dedicar a Homer part de les meues hores vespertines i nocturnes de lectura. Jo llegia repetidament Homer en grec en temps bastant més remots, per raons sobretot professionals, però després l'havia tingut abandonat i sense honor, com l'arc d'Ulisses abans que Penèlope anara a buscar-lo a la cambra del tresor. Una vergonya. Bé, no abandonat del tot: de tant en tant rellegia algun cant o tros de cant, per no perdre'n el gust o la pràctica, però era una lectura fragmentària i una mica, si voleu, filològica. Llavors, aquell estiu, vaig fer la prova de la lectura adolescent, i funcionà de manera divina. Vaig rellegir l'Odissea de la mateixa manera que havia llegit el Quixot o Guerra i pau per primera vegada: esperant a veure què passaria després, com acabaria l'episodi del gegant Polifem, quina seria la història de la delicada princesa Nausica, com es resoldria l'impossible combat final d'Ulisses amb els pretendents, com acabaria la relació amb Penèlope. Aquest final, per cert, amb els pretendents i amb Telèmac i Penèlope, és un exemple insuperable de tècnica del suspens, de l'emoció que et fa bategar el pols, de l'acció retardada fins al desenllaç que tots sabem per endavant, però que continuem esperant com si no hagués d'arribar mai, com si fóra intolerable que l'heroi haja de patir tanta humiliació abans de la venjança, com si el final feliç no hagués de produir-se. Es pot llegir Homer així, per començar.

I entremig, el lector, si és capaç d'una miqueta d'atenció, també podrà llegir molts versos com aquests: «Ella, escoltant-lo, vessava grans plors, i la pell es fonia. / Tal com la neu va fonent-se, pels cims de les altes muntanyes, /quan el migjorn la dissol allà on el ponent l'amuntega, / i, quan es fon, els rius creixen i corren i baixen plens d'aigua, / tal es fonien les galtes boniques pel plor que vessava». O com aquests altres, quan Ulisses dubta si respondre a una ofensa: «.. .I el cor, allà dins, li lladrava: / com una gossa que vol protegir els seus cadells tendres / quan no coneix algú, i li lladra, disposta a combatre, / tal li lladrava per dins, indignat...». I més endavant, quan l'heroi es regira al llit sense poder dormir: «Com quan algú posa al foc, per damunt de les flames enceses / d'una foguera, un budell ple de sang i de greix, va girant-lo / cap a un costat i un altre, i voldria rostir-lo de pressa, / es regirava ell mateix a una banda i a l'altra, i dubtava / com posaria les mans sobre aquells pretendents sense honra, / sol contra molts ...».

Així només escrivia el Dant, moltes èpoques més tard, en els passatges millors i més potents de la Comèdia. I des del temps del pare Homer, on comença per obra de Zeus i de Pal·las Atena la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles. La meua capacitat com a jutge literari és del tot elemental i subjectiva, però un judici almenys sí que el tinc clar: que si d'aquesta literatura nostra, dita occidental, n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent, és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. No és del tot certa, en qualsevol cas, la creença que els lectors contemporanis de literatura han perdut l'art de navegar, ni que l'alé dels déus ja no bufa allà on solia. No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una manera discretament extensa i renovada.

Si necessiten una opinió més qualificada que la meua, aquesta és la de Carles Miralles en el seu llibre Homer, una introducció insuperable: «L'Odissea funda -i això pot assegurar-se en termes objectius, històrics- una manera de contar, un temps i un espai, que retrobem en tots els altres relats de la nostra tradició literària, fins avui mateix. És un poema èpic, però conté íntegre el plaer de contar que perdura de les rondalles a les novel·les ... Mai els versos d'un poema, l'ofici d'un poeta, s'han adequat tant i tant a la natura del seu heroi com això s'esdevé a l'Odissea. I mai un heroi ha representat tant com Ulisses l'experiència humana: de Sòfocles a Riba, passant per Dante i Joyce, fins als nostres dies». Jo no sabria afegir una incitació més forta i més seriosa a la lectura d'Homer: d'estiu, d'hivern, en qualsevol temps i estació. Qui sap, doncs, si va ser per això, per aquella relectura estival del 2005, que començà a rosegar-me el cuc d'un propòsit: traduir l'Odissea, fer-ne una versió directa i transparent, per al meu temps i els meus conciutadans; posar-la en mans, potser, d'uns nous lectors per renovar-ne el gust de la lectura. I de passada, i com a premi en l'esforç mateix, submergir-me jo llargament en la mar infinita del poema, una mar de color de vi.

Diem «llegir Homer», i no sabem del cert si va existir o no, si la «qüestió homèrica» està ja mig resolta, o si no estarà mai tancada i acabada. No sabem, per tant, si la Ilíada i l'Odissea són només el resultat d'acumular i sumar uns cants dispersos de pare inexistent, desconegut o sense nom, només el resultat d'una tradició de rapso- des ... Però llavors, si no hi ha «autor», si no hi ha Homer, si ningú va donar unitat i forma final a tot aquell material acumulat, a aquells cants ja fets del tot o mig fets, ¿com es pot entendre l'articulació interna del conjunt, l'estructura que sembla tan ben estudiada, l'estratègia narrativa tan hàbil i tan eficaç? Gran part dels erudits més erudits, dels especialistes més especialistes, suposen o asseguren que mai no hi hagué cap «Homer», és a dir que són obres sense autor, i jo no tinc arguments tècnics per oposar-me a aquesta visió d'uns filòlegs que han dedicat potser mitja vida a la qüestió. Els meus arguments són només subjectius: són arguments de lector.


Molt probablement, als recitadors, als oients, i als possibles lectors dels textos homèrics, a partir del segle VI, el llenguatge dels poemes els devia semblar ja una cosa relativament remota i estranya: no era certament la llengua parlada (ni a Atenes ni enlloc), i no era la llengua «literària» del seu temps. Però era una llengua comprensible, a pesar dels arcaismes i de tantes paraules inusuals o oblidades. Una mica, potser, com els versos de Dante que, a pesar de la distància en el temps, resulten familiars a la major part dels lectors italians actuals, i que són seguits de manera massiva en les recitacions. També en els segles clàssics el públic grec podia seguir massivament la recitació dels poemes homèrics, tal com mostra de manera ben clara Plató (que d'altra banda no tenia cap simpatia per Homer) en el diàleg Ió. El rapsode, conversant amb Sòcrates, li conta que ve del festival d'Epidaure, on ha tingut un gran èxit en els seus recitals. Sòcrates li pregunta quins són els seus sentiments quan recita «davant de vint mil persones», és a dir davant d'una audiència massiva, i si realment connecta amb el seu públic quan narra escenes conegudes, com ara la mort dels pretendents a mans d'Ulisses. Certament, contesta el rapsode, «i he d'estar molt atent a les seues reaccions, perquè si els faig plorar, jo riuré quan replegue els diners; mentre que si els faig riure, jo ploraré i perdré els diners que esperava.» Vol dir que, sense dubte, la transmissió era immediata i directa, i que els poemes no eren rebuts com una cosa mig incomprensible, remota i distant. Això mateix hauria de poder fer un lector modern: llegir Homer com un text pròxim, sense entrebancs, diàfan i tan directe, comprensible i ple d'emocions com el sentien els oients del rapsode del temps de Sòcrates. Almenys aquesta és la meua opinió (segurament poc «filològica »), i això és el que he intentat aconseguir, amb èxit inevitablement desigual.

La «llengua homèrica», d'altra banda, no és un grec estàndard i comú, i no ho va ser mai. És més aviat una construcció relativament artificiosa, resultat de molt de temps d'acumulació, amb elements arcaics i uns altres de moderns, i alhora una mena de barreja de «dialectes » o varietats lingüístiques territorials. Aquest caràcter, òbviament, no es pot reproduir en la traducció a una llengua moderna: tampoc no cal, i seria un esforç absurd, a més d'inútil. El meu català, en tot cas, sobre una base normativament i discretament «valenciana», inclou algunes llibertats que (amb grans dosis de bona voluntat) podrien evocar aquell, diguem-ne, sincretisme dialectal del text homèric. Així, al costat del predominant «vinguera» apareixerà algun «vingués», i sobretot, en el lèxic, podran conviure xiques i noies, nusos i nucs, sortir i eixir, feina i faena, calfar i escalfar, esquitxar i esguitar, espere que sense escàndol del lector. De vegades, com en Homer, és la mètrica la que m'ha fet preferir una forma o una altra: feina i faena, o nusos i nucs, no tenen el mateix nombre de síl·labes.

I queda el vers. Traduir Homer en prosa és del tot respectable, però mai no es podrà llegir —ni percebre, ni sentir— com una traducció en vers. Mai, de cap manera. I traduir Homer en vers significa, si és materialment possible (en algunes llengües segurament no ho és), reproduir els hexàmetres de l'original. O almenys una aproximació a l'hexàmetre, un intent, una sensació equivalent. Un Homer en alexandrins francesos, com la molt coneguda versió de Victor Bérard (molt seguida per Riba), realment és tota una altra cosa: l'Odissea de Bérard està més prop de Corneille o Racine que d'Homer, o almenys a mi m'ho sembla. En català, d'altra banda, l'hexàmetre clàssic no és de cap manera estrany als ritmes de la llengua, i no cal forçar la sintaxi ni el lèxic per encabir els versos homèrics en els motles moderns. No cal escriure «Quan dels pretendents esquivat hagueren les piques» (XXII, 260), si realment es pot dir «… després d'esquivar tots els colps de les llances/ dels pretendents ...». En qualsevol cas, tal com recorda Edward McCrorie en el pròleg de la seua excel·lent versió anglesa (Johns Hopkins U.P., 2004), «a close adherence to form may actually have the effect of liberating, not constraining, the poet translator ». Jo, certament, he pogut sentir aquesta llibertat de l'adhesió a la forma.

Els meus hexàmetres, doncs, intenten ajustar-se a la mesura i al ritme que els defineix com a tals: sis «peus» formats per una part forta i una feble. He procurat que, seguint la preceptiva clàssica, el peu cinqué siga sempre dactílic, és a dir una síl·laba tònica i dues àtones, i no acabar mai el vers amb una paraula aguda. De vegades —poques— he aprofitat la «llicència» de l'anacrusi, amb una primera síl·laba àtona (per tant, la primera que compta per al ritme és la segona), sobretot quan el vers comença amb un nom propi com ara Atena, Nausica o Alcínous. Tot comptat i debatut (i afegint-hi la diversitat de cesures o pauses rítmiques), la varietat interna dels «meus» versos pot ser gran, però no sé si tan gran com les trenta-dues variants que els erudits antics arribaven a distingir en els hexàmetres d'Homer.

 

Els meus principis a l'hora de traduir són pocs i breus. No llevar res ni afegir res, no alterar, no inventar. No «embellir» el text, ni intentar «millorar-lo», ni pretendre fer-lo més «poètic» i més «elevat». Mantindre el to i el flux narratiu del poema. Respectar detalls que al lector modern li poden semblar defectes, com ara les paraules repetides, sobretot en final de vers (p.e. XVIII, 244-245 ... , XIX, 375-376). I intentar reproduir l'anomenat llenguatge formulari: una part molt important del text està formada per fórmules que es repeteixen una vegada i una altra (i fins i tot per escenes senceres, repetides literalment). No solament els epítets característics dels personatges principals, sinó frases completes, sobretot en la presentació dels diàlegs. Es tracta d'una acumulació impressionant de fórmules, pròpies de la composició oral i de la recitació, que d'una banda caracteritzen els personatges i les situacions, i de l'altra són una ajuda eficacíssima per a la reproducció de memòria d'uns poemes tan llargs. He procurat mantindre aquest ús formulari, no de manera mecànica i rigorosa, i ajustant-lo sovint (com en els versos grecs) a les exigències del ritme. No fer-ho, hauria significat trair profundament la naturalesa mateixa del poema.

Les notes a peu de pàgina són molt poques i molt breus: només aquelles que m'han semblat imprescindibles o convenients. No cal carregar el lector amb explicacions sobre cada circumstància, nom de lloc o nom de persona, quan l'explicació resultaria més molesta que útil.

I, en darrer lloc, però tan important com la resta, he d'agrair a Jordi Cornudella —mestre en lletres clàssiques i en lletres modernes— no sols l'esplèndida i diàfana introducció a Homer i a l'Odissea, sinó la paciència i la intel·ligència amb què ha revisat el text, vers a vers, i les llargues hores que hem passat comentant les seues observacions, suggeriments i, quan calia, rectificacions. Sense la seua companyia, els defectes de la meua versió serien encara més abundants del que són.

 

 JOAN F. MIRA

Castelló, estiu del 2011


Comments