OBERTURA DEL FUTUR

Josep Iborra

«Nous autres chevaliers du Moyen Age»... És el mot célebre d’una comèdia francesa, sembla, amb el qual es defineixen i s’afirmen, històricament, els seus «medievals» personatges. Declamat en un escenari el seu efecte còmic no pot fallar. La frase, a més, ha passat al repertori de boutades de l’home culte. I sol ser citada com una mostra divertida dels anacronismes que podem cometre quan parlem o evoquem el passat històric.

Perquè, evidentment, els cavallers de l’any mil no podien usar una fórmula com aquesta. Per una banda —l’anacronisme és doble—, no podien situar-se en el marc d’una època històrica que encara no s’havia definit i batejat com a «Edat Mitjana». No els era possible veure’s classificats anticipadament en una divisió històrica escolar molt posterior. Per altra banda, també costa de creure que aquells personatges poguessin tenir d’ells mateixos i de la seua època una consciència històrica, almenys en el sentit modern que té avui. I això, al marge del fet que la fórmula definitòria no fos tan absurda, per impossible, com la que acabe de recordar. Segurament —almenys així ho creu l’home modern— ni tan sols estaven en condicions de dir una frase del tipus «Nosaltres, cavallers de les Croades»: en el sentit si més no, de presa de consciència d’un període històric. Els «croats» podien sentir-se actors d’un esdeveniment transcendental, podien participar de l’«esperit» o de la «matèria», de l’empresa que se’ls predicava, però no podien sentir la necessitat, ni podien tenir la possibilitat, de veure-hi una etapa del procés històric. ¿No resulta, doncs, anacrònic atribuir-los una consciència històrica que només pot ser moderna?

Tant se val, i no és això el que ara m’importa. El fet és —i la boutade ens obliga a pensar-hi— que tenim una inclinació natural, quasi un reflex, a pensar el passat, i a parlar-ne, anacrònicament, sense que ens siga sempre tan fàcil, i això és més greu, de reconèixer-hi els nostres lapsus. I és que no podem evitar de mirar el passat amb els nostres ulls —amb els ulls del nostre temps— amb les nostres categories mentals i amb el nostre llenguatge. Parlar del passat històric i fer-lo parlar, suposa sempre córrer el risc, en major o menor grau, de posar en la seua boca un anacronisme o altre. Fer-li dir —fins i tot quan repetim uns mots documentalment transcrits— el que de cap manera volia o podia dir.

La fórmula en qüestió, però, no es limita a ser una caricatura del nostre coneixement del passat, de la nostra forma d’imaginar-lo i de parlar-ne. En realitat, la seua intenció crítica apunta a nosaltres mateixos en tant que actors i espectadors del nostre temps. De fet, és una sàtira de la mania historicista, moderna, de definir-nos o rotular-nos: «Nous autres, civilisations, nous savons maintenant que nous sommes mortelles», escrivia Valéry, tot pensant, sobretot, en la seua, en l’europea. I nosaltres no podem deixar de sentir, malgrat l’«evidència» que posa en boca de les civilitzacions, l’eco burleta de l’altra fórmula: «Nous autres chevaliers…»

Perquè, ben mirat, ¿quin valor tenen les afirmacions que fem per fixar i definir la nostra època? ¿Fins a quin punt és possible situar-nos en tant que protagonistes del nostre present? A propòsit de la qüestió no falten els escèptics que ens recorden el «manifest» d’aquells hipotètics cavallers «medievals»: també nosaltres, diuen, ens trobem en la mateixa dificultad per a tenir una consciència històrica real formulable de la nostra situació històrica —sobretot la dels temps moderns és d’una riquesa i complexitat que se’ns escapa. Els nostres slogans, doncs, també resulten còmics, per pretensiosos i despistats.

Tanmateix, és evident que aquestes etiquetes són fets històrics. Fórmules com «Edat del Vapor», o de l’«Electricitat», o «Atòmica», han estat posades en circulació, en un moment donat, i han estat repetidament utilitzades per a resumir o definir els temps moderns. Però no sols tenen una constància documental: revelen, de més a més, el fet de la nostra consciència històrica i les formes en què s’expressa. L’home modern, desconcertat pels canvis que constata en la seua època, necessita prendre’n consciència, i rotular-los per orientar-s’hi. Tant si ens pensem i ens parlem en un moment donat com homes de l’Era de l’«Electricitat», com de l’«Era Espacial», d’un «Crepuscle», com d’una «Aurora», d’una «Nova Edat Mitjana», com, simplement, de l’«Edat Contemporània», el fet és que ens hi podem reconèixer d’alguna manera, i ens serveixen com a punt de referència.

Que, amb el temps, aquestes fórmules puguen resultar equívoques o anacròniques, il·lusòries o miopes, no per això es pot negar que han format part de la mentalitat i de la visió de l’època que les ha utilitzades. Per això els historiadors o els poetes del futur no cometran cap lapsus quan posen en boca del nostre temps els «manifestos» que ara fem. Inclús la frase «nosaltres homes de l‘Edat Contemporània», no serà un anacronisme si la «diem» en un escenari de l’any 3000, per molt que puga fer riure, o somriure, als contemporanis d’aquesta data.

Per altra banda, cal tenir en compte que el mateix agnosticisme històric que almenys, pel que fa al coneixement del present, hom vol treure de la declaració dels «cavallers medievals» és una forma més, inhibida per desconfiada, de prendre consciència del seu temps. Al capdavall si veiem en aquesta declaració una boutade, no sols un simple anacronisme és, precisament, perquè tenim una consciència històrica molt aguda, hipersensible, «inflamada», fins i tot, per l’atenció que ens veiem obligats. a posar per a organitzar la nostra imatge del món històric. La caricatura, doncs, ens revela.

¿En sabran més de nosaltres, els homes de demà? ¿Hem d’esperar que ells, amb el recull històric necessari, posen a la nostra època el ròtul adient o la fórmula que ens definesca? Hi ha qui, incloent-hi alguns agnòstics del present, consideren que això és possible. Una perspectiva més àmplia i distanciada, o una informació més completa permetran de saber més coses, i més exactament. Això, però, és dubtós si tenim en compte, per exemple, que només pot ser un «saber» inferit, sobre la base de les dades de què es disposa. I, naturalment, amb les inevitables interferències de les seues categories mentals i de les limitacions de la seua particular situació històrica. Mentre la història continua, l’horitzó històric es desplaçarà i en conseqüencia, canviarà la perspectiva històrica dels seus protagonistes. Només en la hipòtesi d’una història acabada, conclusa, podria haver-hi un punt de mira fix, inamovible per poder anomenar i definir adequadament les «èpoques» vertaderes, no les inventades per nosaltres sobre la marxa, sempre relatives i interines. Aleshores es podria dir ja, realment, el lloc real que cadascú ocupa en el conjunt del devenir històric…

La fórmula «Edat Contemporània» resulta doncs sospitosa. Aparenment té, només un significat estrictament objectiu, cronològic: amb ella volem dir simplement que ens referim a fets que passen en el mateix temps en què nosaltres en parlem. O en un temps més o menys acostat en el passat o en el futur del-nostre immediat present. En tant, però, que divisió escolar de la història forma ja part del sistema terminològic de la historiografia del segle passat: és l’ultima de les quatre grans «Edats» en què va dividir la història de la humanitat, i que començava amb la Revolució Francesa…

En aquesta accepció, la fórmula està «marcada» històricament: implica, en el fons, el segle XIX que va inventar la història com a «ciència», i que va batejar aquesta quarta «Edat» històrica que conmençava amb ell.

És per aquest costat que el ròtul deixa de tenir el seu sentit estrictament cronológic i es carrega de connotacions específiques, històricament subjectives. Perquè l’innocent epígraf que ha encapçalat la part final dels manuals escolars des del segle passat, volia dir precisament això: que hom havia arribat al «final» de la història. Si més no, l’home «contemporani» es trobava en el seu punt més «alt» no tant cronològicament —el futur, és clar, seguia obert— com històricament.

L’Edat Contemporània no era la fi de la història, però en tenia l’apariència. Era una il·lusió no sols de l’home del carrer sinó dels historiadors, els polítics, els filòsofs…

Instal·lats en el punt de mira d’aquesta Edat, tot el passat històric adquiria un sentit en relació amb ell. Només amb aquest supòsit o la creença d’un punt de refèrencia fix podia organitzar-se la perspectiva integral del passat. D’un passat que, en totes les seues línies convergia en el present de l’historiador, que es constituïa així en la font del significat de la història com un tot integralment intel·ligible. Hom podia, així, inventariar —o inventar el passat—, classificar-lo en edats, períodes i subperíodes, seguir el fil de l’evolució històrica d’etapa en etapa fins arribar al present, a l’«Edat Contemporània»… Tot s’orientava, dòcilment, vers aquest punt en què es trobava l’home «contemporani», l’historiador.

Això era tenir «sentit històric», que es generava i afirmava en la mesura que era sensible a les diferències que definien cada moment històric. Era un nou «sentit» que descobria la història com una sèrie significativa de fets —com una melodia— des dels seus «orígens» fins «els nostres dies».

Aquest nou «sentit», però, era insensible al futur històric. Ser «contemporani» comportava la irreductible il·lusió d’un final en la història i, per tant, la necessitat d’explorar i pensar el passat. Hegel en donà el model absolut…

Tanmateix, es dirà, hom parlava i molt, del «progrés» ¿No era l’«Edat Contemporània», l’«Era del progrés»? Cal dir, però, que la idea del «progrés» trobava la seua confirmació en l’evolució històrica que portava al present. En canvi, cara al futur, era, sobretot, un postulat, una convicció o una fe que la plenitud del seu present es perpetuaria, tot perfeccionant-se i generalitzant-se. No es concretava en imatges concretes de les seues possibilitats reals. El mateix optimisme —burgés o proletari— que l’inspirava ja és un indici que el sentit històric de l’home del XIX era miop davant la «història» del futur. La il·lusió d’una edat contemporània tancada o a punt de tancar-se en els seus trets essencials —punt d’arribada de la història—, era també la il·lusió d’un progrés que hi trobava el seu punt més alt. L’home del «Segle del Progrés», com que no en tenia, de fet, més que una experiència incipient, seguia definint-se històricament, d’una manera ideal, humanista, conservadora. En general, es pensava el progrés com un programa controlat i controlable, que es podria desenvolupar en el temps, d’acord amb unes pautes humanes immutables. Estava encara a les portes d’un canvi en la seua experiència històrica. Els homes que es declaraven protagonistes del «Segle del Progrés» no eren de fet conscients de tot el que hi havia encara, d’anacrònic en el seu «manifest»…

Perquè aquesta percepció de la història i en la història està ja canviant les seues pautes. En les últimes dècades —a partir de la Primera Guerra Mundial i, sobretot, de la Segona— l’home «contemporani» ha viscut una sèrie d’esdeveniments que han començat a alterar radicalment les formes de vida i les «possibilitats» amb què tradicionalment ha comptat per a relacionar-se amb el món. Només en el pla tecnològic —el pla, en última instància, més decisiu pel que fa a aquestes «possibilitats»—, hi trobem l’energia nuclear i la televisió, l’ordinador i els transplants d’òrgans, els satèl·lits artificials i el «làser». La llista, fins i tot limitada a les conquestes tecnològiques més revolucionàries, és ja tan llarga que no es pot tancar amb quatre ratlles.

L’impacte que aquestes novetats —tantes i en tants pocs anys— han produït en la nostra consciència, personal i col·lectiva, s’han traduït, entre altres coses més, en una reestructuració de la nostra experiència històrica. La il·lusió d’una història que «acabava», més o menys, en els «nostres dies», fita última en l’«Edat Contemporània» escolar, ha començat a perdre la seua raó de ser amb tots aquests factors d’acceleració històrica que s’hi han posat en joc. Més o menys fins l’entrada en aquest segle, l’experiència històrica d’una generació, si més no, a penes si comportava una consciència de canvis, de canvis decisius. Cada generació deixava el seu món més o menys com l’havia trobat. Per detectar canvis en les possibilitats històriques en la vida dels homes calia comptar amb períodes molts llargs per tal de veure-hi els punts de ruptura més radicals —punts que coincidien, generalment, amb innovacions tecnològiques. Una manera .de veure que no comença a generalitzar-se fins arribar la historiografia del XVIII, la que inventava el «Progrés»…

El fet diferencial de l’experiència històrica de les darreres dècades és que es tracta de canvis tan radicals i tan nombrosos i tan ràpids, que vint o trenta anys de la vida d’un home són suficients per canviar el seu panorama històric: ja no deixarà les coses com les havia trobades, sinó que aviat deixen ja de ser com les havia trobades.

Però encara resulta més important comprendre que aquests canvis viscuts, són resultats, directament o indirectament, de canvis de possibilitats —o de possibilitats de canvi, tan se val— en tots els ordres de la vida: en la medicina i en les comunicacions, en les formes de treball i en les formes d’oci, en la guerra i en el transport… Avui és possible —i el repertori és ampli— aconseguir el que fa quatre dies encara consideràvem, pràcticament almenys, impossible.

L’home «contemporani» —contemporani, precisament, d’aquestes innovacions tecnològiques que s’han introduït en la vida social—, no ha pogut deixar de veure-hi mostres, indicis d’una nova Era. I s’ha apressat a batejar-la. Amb molts ròtuls, però, i quasi simultanis. Encara no acabava de parlar també, d’«Edat Espacial»… De fet són tantes —i tan decisives— les noves possibilitats que s’han introduït en el nostre temps, que cal multiplicar les etiquetes: l’electrònica i la genètica, l’automatització i la informàtica, són termes igualment vàlids. Fins i tot el «bolígraf», ho és en la seua mateixa modèstia, perquè no ha deixat de comportar una nova possibilitat en els costums i les formes de materials de l’escriptura.

Però si aquests ròtuls no acaben de servir-nos és perquè les innovacions que tracten de formular són totes igualment essencials. En realitat, són solidàries i complementàries, i en combinar-se, multipliquen les possibilitats amb què l’home pot comptar.

Aquest és, el fet —el tret— diferencial d’aquesta experiència històrica «contemporània». Ja no es tracta, simplement, com en el passat, d’una innovació tecnològica que encetava una nova era, però que seguia sent vista en el marc de les altres possibilitats que l’home heretava del passat i que seguia veient perdurables. I encara cal tenir en compte que no podia plantejar-se el tema. Els «Ròtuls» corresponents es van posar sempre «després». Si més no fins el segle XIX, que ja s’autobatejà satisfet amb un ròtul o altre. Ara, i en el mateix moment en què es produeixen, tenim consciència d’aquesta concurrència i com es vol coherent, i que, per tant, anticipem en bloc, nou. En diem el Futur, i aquest és el terme que trobem més satisfactori. Que no significa ja, simplement, «temps futur», sinó que apunta a una «nova civilització», un repertori de «possibilitats» amb les quals ja comptem: només hi manca «temps» —el del futur— perquè canvie el nostre món… En tenim ja indicis, mostres, que l’han tret de la seua ingènua «contemporaineïtat» i l’han girat de cap vers aquest futur que s’hi anuncia. Bradbury, per exemple, ens ha contat una experiència d’aquest tipus: en veure una senyora, pel carrer, amb un transistor va sentir, diu, una mena de commoció interior que li feia entreveure una «epifania», la del futur. Aquesta revelació, o aquest trauma, que va tenir el famos novel·lista de «ciència-ficció» no constitueix, naturalment, un esdeveniment excepcional. Qualsevol de nosaltres, a propòsit del transistor o d’altres novetats més de què hem estat testimonis, no hem pogut evitar de sentir-nos esbalaïts i desconcertats donat les possibilitats i les conseqüencies que comportaven. Però és un fet que tots reconeixem que el futur s’anuncia i s’anticipa en aquestes mostres revolucionàries que s’han posat a funcionar: «El futur ha començat!», diem, tot repetint la fórmula famosa. Perquè tenim la convicció que el futur —una nova civilització— ha instal·lat ja les seues primeres posicions en el nostre present, perquè el tenim «a la vista». I a l’abast, a nivell fins i tot domèstic, en tot el repertori de novetats que han transformat la vida de les famílies: el calefactor i la nevera, la llavadora i el televisor, l’aspiradora i el tocadiscos, la màquina d’afaitar i el rellotge automàtic… No hi veiem, però, novetats «definitives»: constatem que contínuament es renoven i es perfeccionen. L’últim model d’un aparell o el primer d’un altre nou, si no el tenim ja a casa nostra el podem veure a casa del veí acomodat, o en l’aparador del futur d’un gran centre comercial o, si no, serà una imatge de revista o de la televisió… I no solament tenim notícies directes de les innovacions en el món de la vida quotidiana. Els mass media tenen les seues corresponents seccions dedicades a presentar, també, novetats més espectaculars, més revolucionàries, de la gestació del futur en totes les seues variants.

Reportatges, entrevistes, articles, imatges ens informen del funcionament, per exemple, de l’últim ordinador, del trasplant de cor que s’acaba de fer, de la nova bomba o d’experiments en la manipulació del cervell o en el control genètic… La TV, especialment, és l’«ull» que aquesta era tecnològica —la del «Futur»— s’ha inventat per a veure’s i ser vista, en directe o en diferit. En la seua pantalla del «Futur» podem contemplar com aquest assaja els primers capítols de la seua història. L’arribada de l’home a la lluna n’és un dels exemples més memorables. La importància de l’arribada dels astronautes, la redoblava el que milions d’homes poguessin presenciar còmodament asseguts a casa seua, un fet que semblava de «ciència-ficció». L’esdeveniment contrastava amb la peripècia, per exemple, de l’arribada de Colom a Amèrica, no sols pel seu «plantejament» —un control i una seguretat quasi matemàtiques, en el cas del viatge dels astronautes— sinó per la forma en què n’hem tingut notícia.

És clar que aquestes primeres mostres del futur no estan «a la vista» de tothom. Les diferències socials condicionen el que podem veure més o menys directament. Milions de persones d’una gran part del planeta són encara «cecs» no ja a aquest «futur» sinó a moltes coses, i de les més elementals, però vitals, del nostre «passat». El fet, però, que hi haja països i classes socials més acostats que altres al «futur» encara fa, per contrast, més visible la imatge d’una nova civilització que, en pocs anys, compta ja amb una història. Si el futur va començar, per exemple, amb la bomba d’Hiroshima, a hores d’ara hi ha ja una història dels «progressos» d’aquest artefacte. El mateix es pot dir de la conquesta espacial a partir del primer satèl·lit, o dels antibiòtics, o de qualsevol altre invent de les últimes dècades. El futur compta ja, així, amb el seu Museu: la gramola, el primer Ford, el primer avió…

Però compta, sobretot, amb un «Pavelló» permanentment obert i renovat, del Futur, que hi exposa no sols més novetats o més perfeccionaments de coses que eren noves fa, només, quatre dies, sinó que, també, n’hi anuncia d’altres que estan a punt ja de passar de la fase d’experimentació als circuïts del mercat, militar o domèstic, mèdic o industrial...

En realitat el futur és notícia, contínuament. Sabem que n’hem d’estar informats i en parlem. És el nostre tema —el gran tema del nostre temps— i no pel que té de fantasiós o no solament per això, sinó perquè aquesta informació és necessària. L’home d’avui no pot ignorar els canvis que s’acosten sense exposar-se a ser desbordat per ells, a falta d’una resposta adequada. Això importa no sols als polítics i als tecnòcrates, als educadors i als economistes, als científics i als sociòlegs, sinó també a l’home del carrer. Tots, en una escala o altra, en tant que homes, i en tant que es diferencien per raons d’edat o de sexe, d’ideologia o de classe social, de llengua o de raça, han d’anticipar situacions futures per poder-s’hi adaptar. Com més dades tinguen a la seua disposició més possibilitats tindran de fer-ho amb èxit.

L’home del carrer fa aquesta operació «a ull», però l’ha de fer. Però quan es tracta de previsions a altres nivells, el plantejament ha de ser ja més complicat. La civilització de «demà», globalment o sectorialment, ha de ser explorada, calculada i pensada al màxim. I això només es pot fer sobre la base d’una informació tan densa com siga possible. Cal saber, per exemple, quants habitants tindrà el planeta, en tal data, o mesurar els recursos del subsòl, o calcular la distribució laboral de la població… El problema és que són moltes les variables que cal explorar i, sobretot, que unes són funció de les altres. La «Futurologia» és la «ciència» que s’ha constituït precisament per anticipar, sistemàticament, metòdicament, aquest Futur que està «a la vista»: a la vista com un calidoscopi de possibilitats.

Són moltes les dades i els indicis que podem fer servir de premisses d’inferències hipotètiques per treure’n conseqüències… El «futuròleg» —al servei dels governs, de les grans empreses— treballa en els seus centres de recerca. Hi juga aquest complicat joc, que els nous enginys li ajuden a jugar amb la imaginació i la lògica del futur.

Aquesta nova espècie d’intel·lectual, fabrica «escenaris» i «informes» i «guies» del futur o dels «futurs», perquè les alternatives possibles són múltiples i cal tener-les presents, «visibles», tant com siga possible. Ells ja triaran el joc que creuen més «racional», que més els convé…

Ara bé, l’atenció —i la tensió— que exigeix el futur de l’home contemporani, i que els mass media i els llibres contribueixen a alimentar, reclamen i ajuden a suscitar, un nou sentit històric, el sentit del futur. Aquest fet, però, passa un poc desapercebut, perquè estem més pendents —inquietats o enlluernats— per l’exploració del futur, per les mesures que reclama per fer-li front.

Amb aquest incipient «nou sentit» escrivim, o llegim, aquesta història que, a l’inrevés de la tradicional, no s’ocupa ja del passat sinó de l’avenir. En pocs anys la bibliografia d’aquesta «historiografia» —amb «cronologies» i estadístiques, diagrames i, fins i tot, les corresponents «il·lustracions» del futur— és ja voluminosa.

Aquesta literatura imagina i calcula la història del futur, en la qual, el perfeccionament i generalització de les noves possibilitats i l’aparició de noves obliga a raonar el seu desenvolupament. Raonament que comporta una lògica de la destrucció i substitució de les coses i les pautes del passat. La lògica futurista no té lloc per a una civilització que ha començat ja a eclipsar-se. Els seus valors, les seues «possibilitats», més permanents son incompatibles amb els nous.

Aquesta història del futur ja no és, ben bé, la història del Progrés tal com ha estat pensada des dels «il·lustrats». Perquè comporta, com s’ha dit, «mutacions»: no es tracta ja d’una evolució progressiva cap a l’acompliment de la imatge tradicional de l’home. És una «altra» història. «Humana», encara?

Ara, ¿quin efecte farà aquesta «historiografia» en el futur que tracte d’imaginar? ¿Com seran judicats els nostres «historiadors» del futur pels futurs historiadors? Potser, els seus «escenaris» i tota la tipografia, que han dibuixat, de la història de demà, faran l’efecte que li feien a Zurita aquells mapes medievals, aproximats però aberrants, amb espais desconeguts que els seus autors veien «fabulosos»… Història-ficció, doncs?

Sospitosa ideològicament per a alguns i fantasiosa i irresponsable per a altres; excitant i urgent —científica— per als seus apòstols, ens promet l’Arcàdia o l’Apocalipsi. Hi ha també qui, davant la saturació i la inflació del gènere, ho deixa córrer, o pensa que tant se val d’un món nou en el qual l’home ja no s’hi pot reconèixer. Hi ha també qui, discretament, badalla…

En qualsevol cas, el que sembla obvi és que aquesta «història del futur», és, com abans la del passat, història contemporània. El present segueix sent el centre i la font del significat d’aquest futur que hi veu anticipat. L’home es situa, es defineix, en un present que és, alhora, el punt d’arribada d’una història a liquidar i el punt de partida d’una història nova.

Nosaltres, homes de la Prehistòria del Futur…

Dins Encontre d'escriptors del Mediterrani, València, hivern-primavera 1986, s.p.

Vegeu facsímil.