Dues savieses que s’encreuen

Francesc Pérez Moragón



https://sites.google.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/perez-moragon-dues-savieses-que-s-encreuen/portada%20Lestupor%2027%20KB.jpg?attredirects=0

Aquests volums, L’estupor i La literatura recordada, són —m’agrada veure’ls així— un diàleg implícit entre els autors, dos savis —és la fórmula que cal emprar— que tenen molt a veure entre ells: Josep Iborra i un dels seus fills, Enric.


Per raons d’edat, em vaig relacionar més amb Josep, tan plenament cordial i tan culte, incisiu en les observacions i en la conversa, càustic en el comentari, amb la seua veu petita, enfront de les estupideses i les misèries ambientals, sobretot les polítiques, amb el que comportaven. La nota autobiogràfica que fa d’epíleg a L’estupor m’ha dut a imaginar un reportatge, ja impossible, sobre la seua personalitat. Pense en les calamitats que degué patir abans de tenir la vida resolta professionalment, en la figura esquifida que seria la seua de xiquet i de jove. Més esquifida encara que quan el vaig conèixer, gràcies a Fuster i a Ventura.


L’estupor és un llibre factici, construït per Enric fent una tria de la impressionant quantitat d’anotacions quasi diàries i en la major part inèdites deixades pel pare, que n’havia mostrat una part en Inflexions (2004) i Breviari d’un bizantí (2007). Com llavors, es tracta d’assaigs, suscitats per una lectura excepcionalment sagaç de pensadors i literats, en general europeus, de diferents èpoques i tendències: sant Agustí o Karl Marx, Montaigne o Pascal, Voltaire o Nietzsche, Shakespeare o Swift, Thomas Mann, Paul Valéry, Homer, Franz Kafka.


La música i la lectura foren grans passions de Josep Iborra a través d’una vida de vegades dura i sempre exigent, d’una autoconstrucció com a intel·lectual rigorós i profund, sense renúncies. I dels llibres decantava observacions afirmatives o contràries, desenvolupaments, formes pròpies i personals de copsar o de presentar la realitat.


Llegint Inflexions i Breviari d’un bizantí vaig comprendre quant hauria guanyat la premsa periòdica local de la segona meitat del segle XX si algun director hagués tingut prou sentit per encapçalar cada número de la publicació amb una d’aquelles proses confeccionades pràcticament en secret.


La nota autobiogràfica relata el pas d’una llar familiar sense llibres al descobriment d’una riquesa inacabable de lectures que es desplegaven davant d’una curiositat mai assaciada, com un panorama fascinador, il·limitat. Deixa constància de les provatures, aviat abandonades, com a poeta, de les proses literàries recollides en Paràboles i prou (1955, 1995), i del moment transcendental i il·luminador en què es va «trobar amb els Assaigs de Montaigne», font d’idees que el feu «adquirir, també, l’hàbit de la interrogació».


L’estupor, producte en darrer terme d’aquella descoberta iniciàtica, forma un cabal valuosíssim per derivar-ne noves vies a la interrogació i la descoberta, i fa pensar en la necessitat d’editar ja una selecció molt més àmplia de les anotacions de l’autor. Parle, probablement, d’uns milers de pàgines. No hi fa res. Seria una de les grans aportacions culturals que cal demanar per mostrar la importància capital d’una obra amagada, bastida amb esforç, rigor i perseverança.


https://sites.google.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/perez-moragon-dues-savieses-que-s-encreuen/26%20KB.jpg?attredirects=0

La literatura recordada participa d’un propòsit semblant al que mantenia Josep Iborra quan escrivia, sempre a mà, les seues observacions. En els seus «101 contrapunts de lectura», com diu el subtítol, Enric Iborra utilitza un traçat més sistemàtic en l’exposició. I això, pel fet que deriva de la passió, transmesa o heretada, per la lectura, però en unes condicions més favorables, combinada amb l’estratègia organitzada a què obliga l’exercici professional. El 2013 havia publicat Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal, també absolutament recomanable. Aquesta nova obra no recull reflexos de lectura ocasional. Obeeix a un programa i té una finalitat en darrer terme formativa, però no és, ni de bon tros, un manual escolar ni una eixuta enumeració de dades. Queda més ben definida com una eina de transmissió de sabers i experiències de l’autor que sens dubte ha gaudit, és ben visible, llegint tot allò que selecciona i pensant tot allò que comunica, que comparteix, que invita a llegir o a rellegir amb ulls nous i una perspectiva distinta, més culta i contextualitzada —menys «innocent»—, però no menys àvida.


Tot en aquestes pàgines està elaborat com si Enric Iborra descrivís un llarg viatge, el d’un lector formidablement dotat d’una atenció molt precisa i d’una capacitat informativa singular, que capta de seguida l’interès de qui el segueix, quasi com si estigués escoltant la narració i, per la destresa del guia, demanant a cada instant més dades.


La lectura successiva dels dos llibres, per ordre cronològic dels autors o no, resulta un exercici ple d’interès, per descobrir obres o autors que ja coneixíem o d’altres de nous, per trobar matisos o interpretacions que se’ns havien escapat.


(Caràcters, número 86, 2019, p. 35)


Comments