PERFIL BIOGRÀFIC DE JOSEP IBORRA

per Francesc Pérez i Moragón

L'evolució de Josep Iborra com a escriptor conté recalades en tres gèneres distints si bé, com després veurem, dos d'ells –la narració i l'assaig literari– presenten per al nostre autor connexions molt directes. En efecte, va començar fent prosa de creació, per a passar després a l'assaig literari breu –del qual ha publicat ben poques mostres–, i sobretot a l'elaboració d'estudis sobre història de la literatura –bé en panorames generals, bé sobre autors o obres aïllats– i a la crítica de llibres. Per totes aquestes activitats i per una llarga i molt eficaç trajectòria com prologuista, conferenciant, jurat en premis de literatura i professor, és de fa anys un dels noms més prestigiosos de les lletres catalanes al País Valencià.*

En aquest volum, però, es recullen només aquelles primeres proses narratives, papers de la difícil joventut de l'autor, redactats entorn dels vint anys com a inici d'una línia de treball abandonada poc després. Durant molt de temps havien quedat mig amagats mig oblidats en alguns volums de poc tiratge a la dècada de 1950, a Barcelona i Ciutat de Mallorca. Seran, doncs, ara mateix, per a moltíssims lectors, per a la majoria, tota una descoberta. La que va quedar frustrada llavors, perquè les circumstàncies impedien un circuit autor-lector normal i fluid, i perquè Iborra, que només en aquest cas manifestà una escassa capacitat de resistència, plegà de fer  «literatura» sobre la base de la imaginació.

Dades d'una biografia

Josep Iborra i Martínez va nàixer a Benissa (la Marina Baixa) en 1929, en una família de pocs mitjans econòmics, situació que les circumstàncies de la postguerra –el pare era un guàrdia civil que havia fet la guerra en el bàndol republicà per una simple casualitat geogràfica– agreujarien. Va fer el batxillerat a Alcoi i en 1948 va anar a València, l'única ciutat valenciana que llavors tenia uns pocs i endarrerits establiments universitaris, per a estudiar-hi dret i filosofia i lletres, dues carreres que molts abordaven conjuntament –ja d'antic–, aprofitant que les classes es feien al mateix edifici –l'antiga Universitat del carrer de la Nau– i també per una complementació d'interessos molt eloqüent. Els qui compartien les dues carreres solien ser gent que se sentia més atreta per algunes de les assignatures humanístiques del programa de Filosofia i Lletres –d'altra banda, una barreja d'història, geografia, filosofia, llengües clàssiques i modernes, història de la literatura espanyola...–, però que no volien desdenyar, sovint perquè els consells familiars així ho dictaven, les possibilitats professionals enlluernadores que en aquell temps semblava oferir el Dret. Com molts d'altres que acabaren les dues llicenciatures, cosa que es produïa quan ja havien arribat a la majoria d'edat i per tant podien prendre decisions més deslligades de l'autoritat familiar, Iborra mai no va exercir cap professió relacionada amb els estudios jurídics.

Els primers anys d'estudiant foren, per a Iborra, d'una extrema duresa material, ja que la família no tenia mitjans suficients per a ajudar-lo. Fins que va aconseguir una mínima estabilitat com a subdirector d'un col·legi major, hagué de sobreviure, amb dificultats i penúries, a base de fam i optimisme, alguna beca, classes particulars pagades pobrament i altres indústries atzaroses i discontínues que certament donaven per a ben poc. La seua salut física, d'altra banda, no era bona i sens dubte es ressentia de les privacions passades i de les presents. A més, la timidesa li era un obstacle per a resoldre problemes quotidians i fins i tot per a contar-los als amics que poc o molt podien donar-li alguna via per a resoldre'ls.

Si es vol, són les dades fonamentals d'una peripècia juvenil apropiada per a fer-ne una biografia romàntica, però qualsevol coloració d'aquest tipus falsejaria la veritat d'una etapa anguniosa, atapeïda de motius per al desànim. Fins i tot hi hagué un temps en què Iborra se n'hagué de tornar a Alcoi, per pura impossibilitat de mantenir-se a València. La seua tenacitat i la solidaritat d'alguns amics l'ajudaren a seguir estudiant, l'única via d'accés a la mínima seguretat econòmica, per a la qual estava ben capacitat i en la qual s'extenuava amb garanties d'èxit.

De tota manera, l'època d'estudiant universitari fou també un període de descobriments agradables. Potser el més important, per a la vida futura d'Iborra, fou el de les possibilitats literàries del català, una llengua que ell havia parlat sempre però ignorant que ni tan sols es pogués escriure. A la València de 1948, a través d'un company de curs, va conèixer Joan Fuster, i aquest el va connectar amb una revista universitària, Claustro –«portavoz universitario falangista»–, dirigida inicialment per Vicent Ventura, i amb una altra de temes sobretot literaris i culturals, Verbo, codirigida pel mateix Fuster, en les quals Iborra va començar a col·laborar. Per a Claustro, Fuster li demanà un comentari sobre el primer llibre de versos que havia publicat, Ales o mans.

Així, Iborra acabava d’iniciar dues amistats, que perdurarien i tindrien una certa significació en la seua vida posterior. La de Ventura –director de Claustro, en qualitat de jove promesa del periodisme falangista, però que ja es movia per fora del franquisme i de l'aparell del Movimiento– i la de Fuster, que llavors acabava els estudis de dret i mirava de buscar un lloc en el món. A través d’aquests nous amics va poder publicar articles a Levante i Jornada, diaris del Movimiento a València, i fins i tot va estar a punt d’incorporar-se a la redacció del segon. A través de Fuster col·laborà també a Pont Blau, de Mèxic, i a l’anuari Cap d’Any, de Raixa, que publicava a Ciutat de Mallorca l’editor i filòleg Francesc de B. Moll. Poc després escriuria també algun article per a La Caña Gris –«revista de poesía y ensayo», que apareixia a València.

Lector, escriptor

Alhora, Iborra havia connectat, probablement sense adonar-se'n, amb el petit món de la literatura en català que es mantenia a València i en la qual Fuster tindria des d'aquell temps un pes decisiu, però també amb el món de la literatura catalana, tant a l'exili com a dins del país. En conèixer Fuster, Iborra havia trobat un amic, un orientador literari (ell el posaria en relació amb el grup que encapçalaven Xavier Casp i Miquel Adlert), un «promotor» d'algunes de les seues primeres publicacions, articles o narracions que el mateix Fuster li demanaria per a publicar ací o allà i, encara, l'objecte de l'estudi que ocuparia, molts anys després, la seua tesi doctoral.

Iborra s'incorporava així al petit clos de la «literatura valenciana», dividit per tendències i baralles internes, molt desconnectat del gruix de lectors que pogués haver al país i sempre lluitant per trencar el seu cercle mortal.

Perquè Iborra, gran lector, també escrivia. Havia començat fent poesia en castellà, influït per Juan Ramón Jiménez sobretot, però si fa no fa coincidint amb l'arribada a València, va anar abandonant els versos i s'orientava ja cap a la narrativa i immediatament cap a l'assaig. «Llegia molt –ha declarat ell mateix en una entrevista–, però sense cap criteri ni cap ordre», receptiu als estímuls més diversos i fins i tot contradictoris. Clar és que la falta de recursos econòmics i els catàlegs de les editorials espanyoles, controlats pel franquisme, impedien programes de lectura massa ambiciosos. D'una manera o altra, però, Iborra llegia Aldous Huxley, Chesterton, Ortega, Unamuno, Papini, i poc després Kafka, Faulkner i Joyce en edicions sud-americanes en espanyol. I més: Riba, Maragall i Espriu, Baroja, Ganivet, Dos Passos, Steinbeck, Shelley, Keats... Els inicis d'Iborra com a lector foren turbulents i apassionats, però, en tot cas, només eren un principi. Després llegiria milers de pàgines, centenars d'autors, amb una obertura de curiositats i interessos que està ben provada públicament. Algunes persones que el coneixen molt bé diuen que Iborra és un lector no sols voraç, sinó d'una penetració inusual, d'una capacitat d'anàlisi i de reflexió a mesura que va llegint, com no se sol donar.

I ja en aquells primers temps, no era sols la lectura. Com per a molts d'altres contemporanis seus, la immersió continuada en tota mena de formes artístiques de la cultura, era al mateix temps un camí de perfecció intel·lectual, d'evasió més enllà de les misèries materials i morals de l'ambient i fins i tot de moderat ascens social.

Tot plegat, era un conjunt de descobriments compartits. Les sessions cinematogràfiques –si es podia, organitzades en una casa particular, la de Vicent Ventura, amb projector llogat i pel·lícules de la mateixa procedència: tot el Charlot possible, Metròpolis i qui sap què més–, l'assistència a concerts i les audicions de música  en discos o en aparells de ràdio prehistòrics, les exposicions de pintura o escultura, els museus, les llargues converses i les tertúlies inacabables eren pràctiques quotidianes, que obrien, als qui com Iborra les mantenien, vies d'aprenentatge impensables en l'àmbit acadèmic i, al mateix temps, voluptuosos i variats paradisos artificials. Com més hostil era el món exterior, com més difícil la vida, adquiria un valor més alt l'endinsament en la cultura: l'antibarbàrie, l'antivulgaritat. Especialment per als qui es reconeixien una adscripció nacional –és a dir, també cultural– perseguida des de la barbàrie i des de la vulgaritat. 

Iborra es va convertir des de llavors en assidu dels concerts. En aquella època, dels que feien a València, cada diumenge, la Filharmònica o l'Orquestra Municipal, al Teatre Principal. Algun Mozart, Grieg, Chopin, tal volta Mahler, més alguns autors valencians del XIX o del XX –Giner, López-Chavarri o Palau, entre els millors. Tampoc això no era suficient. S'organitzaven doncs, a casa d'algun amic –particularment Vicent Ventura–, audicions de discos, que comportaren per a tots el decobriment de la música barroca, a la qual mantindrien una fidelitat molt exigent. Iborra esdevingué un melòman informat i minuciós, com és ara mateix, capaç de discernir qualitats privatives de determinats fragments o intèrprets, amb una memòria detallista i afinada. 

Contra el que es podia haver esperat, en aquesta persecució de la cultura no hi havia escapisme ni oblit de les dures condicions socials i polítiques del moment. Alguns joves, com Iborra, ja se sabien antifranquistes, fins i tot se n'havien fet llegint Pío Baroja o José Ortega y Gasset, reaccionant contra la censura ideològica i contra la bestiesa cultural del sistema; d'altres evolucionaven cap a l'oposició al règim, des d'un franquisme heretat o des d'ingènues devocions falangistes. També n'hi havia que es trobaven externs a la política imperant perquè els molestava el clericalisme totpoderós de revenja. En les tertúlies, tanmateix, tots plegats es barrejaven amb gent que ja havia viscut amb més edat i posicions declarades l'etapa republicana o els desastres de la guerra. Iborra va fer algun curset sobre la dialèctica hegeliana –una manera dolça d'anomenar l'origen del pensament marxista­– a un grup de joves comunistes, alguns dels quals foren detinguts; també va col·laborar en petites però perilloses accions de propaganda contra el règim.

Narrar en el silenci

En qualsevol cas, les primeres proses publicades per Iborra pertanyen al seu període de formació, a la dècada de 1950, quan ell tenia entorn dels vint anys. És una data que per al lector actual sembla remota, en la qual es discernia, en àmbits molt reduïts, la supervivència del català com a llengua de cultura o, si més no, com a vehicle per a una literaratura elaborada segons fórmules que no estiguessen allunyades dels models habituals en el món modern. Aquesta preocupació l'havien tinguda, abans que Iborra, altres escriptors valencians i, alhora que ell la manifestava, també la sentien uns altres. Però, no els era fàcil. Quan va aparèixer la primera edició de Paràboles i prou, en 1955, feia només setze anys que havia acabat la guerra d'Espanya, i deu se n'havien complit des de la fi de la Segona Guerra Mundial. La literatura en català, en l'estat espanyol –a l'exili, molts escriptors republicans podien actuar amb més llibertat– havia de lluitar molt per a manifestar-se, per a arribar a la impremta i als lectors. Al País Valencià, aquest procés de producció i de comunicació encara era més difícil que a Catalunya o les Illes. Iborra va escriure les seues narracions en aquelles circumstàncies amargues.

Ell mateix en una entrevista, n'ha explicat la gènesi:

«Em passaven pel cap algunes històries que no eren realistes, sinó una mena d'"idea" sobre la vida, que era susceptible de ser il·lustrada amb una petita història (paràboles). En realitat, les dues coses solien presentar-se juntes, de cop. De vegades em limitava a apuntar aquestes ocurrències amb unes quantes ratlles, i de vegades tractava de desenvolupar-les. Hi havia, també, pel mig, en el meu plantejament, una mena d'obsessió per la pintura contemporània –Picasso, sobretot–, o pels primitius italians. Em fascinava també Manolo Gil amb les seues figures a la manera de Piero della Francesca. I junt amb això la música, també contemporània (Stravinsky, Bartok), i la barroca (Vivaldi, que fou "descobert" per aquelles anys). Aleshores em preguntava com es podia fer alguna cosa equivalent en literatura. Aquest plantejament m'estimulava, però no vaig trobar la fórmula adequada. Ara pense que em proposava una cosa impossible. De totes formes, en aquest llibret hi ha algun senyal, el tema per exemple, de la pintura, o el propòsit de fer una narració estàtica, "escultòrica", com ho vaig intentar a Nu».

Hi havia, doncs, un propòsit d'integrar distints estímuls artístics que atreien el jove Iborra, bé a través d'un prestigi ben acreditat, bé a través del coneixement directe: el pintor Manolo Gil (València 1925-1957), que esglaiava els crítics i el públic benpensants, era, com altres artistes plàstics d'orientacions semblants –Salvador Sòria–, assidu d'alguna de les tertúlies en què Iborra participava. Fins i tot, un dibuix de Manolo Gil il·lustrava la coberta de Paràboles i prou.  Ara, hi havia també una atenció creixent, per part del jove escriptor, cap a la literatura d'idees, cap a l'assaig. De fet, ha declarat, «si una novel·la –Dostoiewski, Mann, per exemple– incorporava idees d'una manera convincent, m'encantava, em resultava més fascinant. La mateixa literatura de creació la veia com una reflexió, una crítica de la vida». El pas següent i lògic foren algunes provatures inèdites en què la proporció ideològica anava envaint el territori d'allò més pròpiament narratiu, de la ficció. La darrera conseqüència fou l'abandó de la narrativa.

De fet, quan Josep Iborra titulà Paràboles i prou un recull de narracions, les paraules «…i prou» eren una irònica manera de declarar al lector hipotètic una decisió presa d'extingir-se com a narrador. El volum –una cinquantena de pàgines de format petit– va aparèixer en 1955, dins la col·lecció l'Espiga, de l'editorial Torre, dirigida per Casp i Adlert. Si es publicà va ser només per la tossuderia d'aquests editors, perquè Iborra, que ja no hi tenia cap relació des que s'havia produït el trencament entre ells i Fuster –un episodi del qual va ser testimoni i que sens dubte va contribuir a orientar-lo–, mai no mostrà massa interès a veure'l imprés. En qualsevol cas, convé retenir que el llibre ja figurava en la cartera de Torre des del 1951. La parsimònia imposada per l'economia de l'empresa i els tràmits de censura expliquen un retard d'anys fins a l'aparició final del llibre.

També és cert que en aquells anys cinquanta, sense premsa periòdica en català en l'estat espanyol, amb unes plataformes editorials més aviat minses i un públic igualment restringit, no hi havia massa expectatives per a un narrador en català que volgués anar més enllà de la «literatura de diumenge», satisfet només amb els elogis o les crítiques d'una colla d'amics o coneguts. Les primeres narracions conegudes d'Iborra s'havien imprés en Pont Blau, una revista que alguns exiliats catalans feia a Mèxic.

No fa molt, ell mateix explicava així per què havia deixat de publicar narrativa i, al capdavall, també d'escriure'n:

«La vaig deixar per diverses raons fonamentals —a més de la mandra, també fonamental. Una, perquè la literatura d'idees, l'assaig, m'interessava cada vegada més. Els problemes especulatius —reflexionar sobre les coses— era el que m'omplia més. Si una novel·la —Dostoievski, Mann, per exemple—  incorporava idees d'una manera convincent, m'encantava, em resultava més fascinant. La mateixa literatura de creació la veia com una reflexió, una crítica de la vida. La segona raó és que em vaig adonar que només podia fer històries curtes, de vegades quasi un aforisme, i que, realment, no tenia imaginació per a desenvolupar el germen d'una història. Així és que em limitava a apuntar esborranys. En recorde uns que eren una sèrie de faules —les clàssiques— capgirades, i contades per un mestre als seus alumnes, cosa que provoca que el traslladen per castigar la seua perversitat. Més "paràboles". Però, tot això ha estat molt embrionari, germinal i marginal».

Es tractava d'una sèrie de versions capgirada de faules d'Esop, que van quedar inèdites i a mig desenvolupar.

Cultura i resistència

sasa

La literatura, però, era només una part de la vida. Calia situar-se professionalment. Iborra va guanyar unes oposicions a càtedra de filosofia per a l'ensenyament mitjà; a partir d'això va exercir la docència a Linares, Alberic (1965-1970), Gandia (1970-75) i Paterna. En els dos segons llocs, va participar de manera molt directa en activitats culturals, fent conferències, col·laborant en revistes locals i formant nous grups de joves que s'interessaven pel país i per la llibertat. A Alberic, per exemple, propicià una representació d'Els condemnats, de l'escriptor mallorquí Baltasar Porcel. Especialment remarcable va ser la seua estada a la capital de la Safor, on com ha escrit Enric Sòria:

«La presència d'aquest intel·lectual a Gandia tindrà conseqüències estimulants en moltes esferes, inclús arribarà a presidir, l'any 73, el renovat Ateneu, però de moment es manifesta en l'atració que exerceix sobre un ample grapat de joves. Amb ells comenta les novetats literàries, i les altres, els presta llibres, els incita al rigor. La tertúlia que es congria al seu voltant és un viver de vocacions lletraferides».

Feia també cursos de català, orientava sessions de cine-club, posava en contacte amb Fuster els grups més inquiets i, en definitiva, s'integrava en la vida local com un element de renovació, en anys de canvi.

Opinions i crítica literària

Durant un temps, el nom d’Iborra havia desaparegut de la premsa, si n’exceptuem un article a Serra d’Or sobre Roland Barthes (sens dubte un dels primers que sobre ell es va publicar en l’àrea catalana) i alguna altra col·laboració escadussera. En 1973, però, va començar a publicar amb assiduïtat a La Marina, un setmanari des del qual es pretenia forçar el marc estretíssim del periodisme que es feia al País Valencià. Un any després va aparèixer a El Tossal, revista que s’editava a Gandia, tota una sèrie d’articles sota l’encapçalament genèric de «La dificultat de ser valencià» i que, amb criteris didàctics, posava damunt la taula qüestions debatudes o distorsionades sobre la realitat valenciana. Pel mateix temps mantingué una col·laboració sovintejada a les pàgines de Las Provincias, de València, durant un breu període en què el vell diari conservador pretengué mostrar una línia distinta de l’habitual, just en el moment final del franquisme.

En 1975, com president de l'Ateneu de Gandia, que havia organitzat un recital de Raimon on es recolliren signatures per a un manifest a favor de la normalització lingüística i política, l'autoritat governativa li va imposar una multa de cent mil pessetes, quantitat prou elevada en aquells temps.

A partir de 1973, com hem vist, els textos d’Iborra, sobretot comentaris sobre llibres o literatura, han estat presents en totes les plataformes periodístiques noves que s’han produït al País Valencià: a Quatre, suplement del quinzenal Dos y Dos, a Valencia SemanalDiario de ValenciaNoticias al DíaL’EspillSaóEl Temps o Caràcters, entre d’altres. Això el va convertir en un referent inexcusable per a lectors i escriptors i tingué un correlat de conferències i pròlegs. De la mateixa manera, figurà en el jurat de nombrosos premis literaris arreu del país. Sense cap exageració, ha pogut escriure de si mateix: «crec que puc dir que sóc dels qui amb més insistència i continuïtat he tractat de seguir i d’analitzar, més o menys sumàriament, la producció literària en català de les últimes dècades». Resultat d’aquesta permanent atenció han estat alguns panorames importantíssims redactats per Iborra, sobre la nova poesia i la nova narrativa en català entre nosaltres.

Paral·lelament, cap al 1974, havia començat també a donar a conèixer les seues incursions erudites en la història literària local. La poesia política dels anys 1930, la novel·la valenciana del XIX i el XX, la revista Taula de Lletres Valencianes o el prosista Eduard López-Chavarri serien alguns dels temes tractats per Iborra en aquesta direcció.

D’altra banda, havia tornat a instal·lar-se a València. Entre el 1976 i 1986 va ser director adjunt de l'Institut de Ciències de l'Educació (ICE) de la Universitat de València, lloc on va entrar tenint com a director al filòleg Manuel Sanchis Guarner (1976-1981) i que, entre altres funcions, tingué durant una pila d'anys la d'organitzar i visar els cursos de reciclatge de valencià per a docents, especialment no universitaris, cursos dels quals ell ja havia estat professor.

A la mort de Sanchis Guarner, amb qui per aquests motius mantingué durant uns anys una vinculació quasibé diària, Iborra va dedicar diversos treballs a la seua personalitat. En substitució seua, fou també director de la secció de literatura de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País, de València.

En desaparèixer l'ICE, Iborra quedà adscrit al Servei de Normalització Lingüística de la mateixa Universitat, amb el càrrec de secretari, fins a la jubilació en setembre de 1995. Des d’aquesta responsabilitat, Iborra ha publicat distints treballs relacionats amb la normalització lingüística en l’ensenyament.

En 1982 va guanyar el premi d’assaig Joan Fuster, amb el llibre Fuster portàtil, editat el mateix any. La figura i l’obra de l’autor de Nosaltres, els valencians eren temes que havia estudiat a fons i que l’havien dut a reflexions i constatacions subtils i encertades. En 1984 llegí la tesi de doctor en Filologia Romànica, sobre Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster. Entorn d’aquest autor ha publicat després nombrosos treballs. En 1994 va tenir cura de l’edició del volum d’homenatge que el Consell Valencià de Cultura va dedicar a l’il·lustre escriptor valencià.

Una extensa obra escrita

Com que fins ara està quasi tota dispersa en revistes erudites, setmanaris o periòdics i volums col·lectius, o bé en forma de pròleg a obres d'altres autors, resulta difícil fer-se càrrec del volum material dels escrits que devem a l'autor de Paràboles i prou. Si li fèiem la pregunta a ell mateix, probablement no ens la sabria respondre de seguida. Ha escrit molt, moltíssim, però ben sovint per respondre a una demanda explícita, a un encàrrec –no sempre pagat–, enmig de l'estranya peripècia que ha estat i és encara reconstruir un espai cultural propi al País Valencià. Tot just ara té en tràmits d'edició alguns volums que posaran a l'abast del lector la part més remarcable d'aquesta extensa obra escampada ací i allà.

Aquests volums anunciats permetran de comprovar que Iborra ha escrit ja, sobre la marxa, les més agudes anàlisis sobre la nostra literatura després del 1970, una data que, si fa no fa, marca un canvi de conjuntura. D'altra banda, també ha estudiat la concreció d'alguns gèneres literaris en èpoques anteriors i els ha relacionats amb la situació política. La combinació de diversos articles seus sobre el període traça, al mateix temps, un panorama del qual són deutors molts dels estudiosos posteriors. Entre ells cal citar-ne els següents: Literatura i postguerra al País Valencià (1991), Història literària i consciència nacional (1984), La novel·la al País Valencià (1977), «Nostra Novel·la» (1985), La generació del 70: una nova narrativa al País Valencià (1979), La novel·la valenciana contemporània (1986), el pròleg a la seua l'antologia de la revista Taula de Lletres Valencianes (1982), La poesia política valenciana, 1930-1939 (1974), La nova poesia catalana al País Valencià (1974-1977) (1977-1978),  Llengües i cultura al País Valencià (1939-1986)  (1989), Assaig i cultura moderna als Països Catalans (1988).

D'altra banda, la personalitat literària i intel·lectual de Fuster ha estat objecte de nombrosos estudis parcials, per part d'Iborra i, sobretot, d'un llarg i dens estudi, Fuster portàtil (1982), guardonat amb el premi d'assaig  aquell mateix any.

I hi ha, de més a més, una bona quantitat de comentaris sobre autors, llibres o esdeveniments culturals, en diverses publicacions, com ara Claustro, el Cap d'Any  de Raixa, Serra d'OrDos y DosLa MarinaDiario de Valencia,  Noticias al DíaEl TempsL'EspillCaràctersEls Marges i d'altres. Les revistes més rigorosament erudites i també publicacions que han tingut la pretensió d'influir més immediatament en el canvi social i cultural del país han tingut en ell un col·laborador sempre ben disposat, regular i atent. En una entrevista recent, tot comentant el poc espai que la premsa valenciana dedica a esdeveniments literaris locals, Iborra es tirava les mans al cap imaginant una futura història de la nostra literatura que tingués com a única font aquesta premsa. Tanmateix, és seguríssim que, a partir de les desenes i desenes de notes que Iborra ha anat publicant sobre llibres recents, es podria construir un bon panorama de tot un període, amb les vicissituds dels escriptors, nous o ja no tan nous, els avatars dels gèneres i balanços conjunturals ben establits.

Producció narrativa

Si repassem la situació de la narrativa en català publicada al País Valencià pels anys en què Iborra redactava aquestes proses que reeditem, constatarem de seguida la singularitat del nostre autor.

Iborra posava en el rerefons de les seues proses tota mena d'estímuls intel·lectuals impensables en els narradors valencians coetanis. Si n'exceptuem Martínez Ferrando, és clar, que tanmateix ja pràcticament havia deixat de produir obra nova. La recepció d'aquests estímuls, la seua utilització, si no com a models, com a referents de mètode, era per a ell, segons sembla, un mecanisme conscient; no imitava: assumia lliçons i experiències. Molts anys deprés, ha explicat així les diferències existents entre les proses de Paràboles i prou i les altres que ací les acompanyen:

«Encara que seguia apuntant aquests moments "parabòlics" [com els que servien de base al primer llibre] , la lectura de Faulkner, de Kafka i de Joyce, per citar alguns noms majors, em va fer canviar de direcció. Era la transcripció del flux de la consciència, el problema de les relacions del temps i l'espai amb la nostra vida —concretament amb la forma de representar-les— el que ara m'interessava. De més a més, per aquest camí trobava més possibilitats d'accés a l'esperit de l'art contemporani. Hi havia en aquesta segona etapa —el "i prou" del títol del llibret ja comportava un adéu a la primera manera— un interés gran per trastocar un poc la forma. Per exemple, la primera frase del conte "El va mirar fixament" feia, alhora, de títol».

Però, la literatura d'Iborra no era sols distinta per les referències literàries o tècniques que incorporava, sinó per una manera de pensar que també se separava de la que traspuen els textos dels altres prosistes valencians del moment. El pessimisme sistemàtic, l'absència de Déu –de qualsevol déu–, una manera gens sentimental de presentar les relacions home/dona i altres signes, remarquen aquesta distinció fonamental.

Parlem d'una època en la qual, segons Maria Campillo,  «el conte va travessar un període brillant com a resultat de la conjunció de factors diversos, entre els quals cal comptar les condicions professionals de l’escriptor en aquells anys i les vies de comercialització de l’obra que se li oferien», però en la qual, també, Joan Fuster, en prologar el Recull de contes valencians (1958), on s'incloïa una narració d'Iborra, havia d'afirmar:

«El lector [...] estarà en el dret de preguntar-me si, realment, hi ha una autèntica narrativa vivent, en el País Valencià. I jo em veuria obligat a contestar-li que no, que no n'hi ha [...] el Recull  només insinua alguns dels recursos amb què comptem per a crear-la».

I, doncs, els recursos que Iborra aportava a l'intent eren absolutament insòlits entre els escriptos valencians de la seua època. Una anècdota pot servir per a explicar-ho. En 1951, Fuster va enviar a Riera Llorca, editor de la revista Pont Blau, un conte d’Iborra titulat «El petit teatre del món», on semblaven detectar una influència kafkiana. Riera l'atribuïa a simple vernís literari, ja que l'autor era jove; Fuster li aclaria que, tot i ser jove, la vida d'Iborra ja estava carregada de circumstàncies amargues. Iborra, ara, nega del tot la influència de Kafka, de qui llavors potser només havia llegit La metamorfosi i hi veu només, en aquella narració, un fons autobiogràfic, i en el conjunt dels seus escrits de l'època, una certa literaturització de l'absurd que ell constatava en el simple funcionament del món, tal com el percebia. No era l'únic a experimentar l'estranya sensació de viure en un ambient tendencialment kafkià, en l'Espanya dels anys cinquanta. I no sols en la política. En qualsevol cas, era l'únic a manifestar-ho per escrit, en aquell País Valencià atemorit i atònit de l'autarquia i expoliat pels vencedors i pels estraperlistes, que no sempre eren els mateixos. Des de la distància, Riera Llorca escrivia a Fuster, a propòsit d'aquella narració d'Iborra:

«Jo crec que l'obra de Kafka és com és a causa de la manca de salut de l'autor. Si Kafka hagués estat un home físicament sa, hauria escrit altres coses i les hauria escrites en una altra forma [...] Penso, doncs, que qui es deixi influir per Kafka sense trobar-se en les seves condicions, corre el risc de no ser més que un imitador formal i de quasi anul·lar-se –mentre escrigui sota aquesta influència– com a creador. Però no ens alarmem. Em dius que Iborra és jove i suposo que la seva producció kafkiana no passarà de ser un exercici.»

En realitat, sí que hi havia motiu per a l'alarma, com Fuster comunicaria poc després a Riera. Iborra tenia una salut prou precària per a justificar un pessimisme notablement més carregat que el de Kafka i, pel que fa a les circumstàncies vitals, les econòmiques, per exemple, amb més raó.

Entre l'abandó de les fantasies metafísiques i l'acceptació inesquivable del fet que viure no era sempre agradable –si és que alguna vegada ho era–, en les narracions d'Iborra dels anys 1950 no trobarem, doncs, ni el moralisme catòlic o el conformisme social, típicament petit burgesos, que es poden detectar en Adlert, en Casp i en d'altres, ni l'optimisme una mica rousseaunià i ingenu d'altres narradors valencians del temps, confiats en un futur més afable.

Si repassem la llista d'escriptors que Iborra recorda ara haver llegit, veurem que desmenteix la influència de Kafka, però, cosa més significativa, ni tan sols anomena els pensadors –i narradors– de l'existencialisme francès, un moviment amb el qual, tanmateix, se li ha volgut trobar algun lligam de filiació en els contes que reeditem. De fet, es podria dir que alguns trets morals que justifiquen el paral·lelisme, també tenen origen en la mateixa experiència del nostre escriptor que, certament, cap referència a l'existencialisme, com a tendència religiosa més o menys articulada, hauria pogut trobar en les classes de filosofia de la seua universitat. La desesperança, la desolació, el pessimisme davant les possibilitats de l'home o de la dona per a trobar una felicitat segura i permanent, eren actituds que no calia llegir per a adoptar-les, per a viure-les quasi de manera inconscient. Al País Valencià de finals de la dècada de 1940 i primeries de la del 1950, una persona amb els recursos i la sensibilitat d'Iborra malament podia ser optimista. Mirant-se ell mateix i mirant al voltant, ja podia concloure que les dificultats per a viure amb un mínim de seguretat material eren escasses, per a la majoria de la gent, i que, més enllà d'aquesta negror, tampoc no s'anunciaven bonances excepte en els discursos oficials i, en sentit contrari, en els grups antifranquistes de l'interior o de l'exili, que un dia per altre anunciaven la fi de la dictadura i, amb el d'ella, el de totes les fams i vergonyes que patia el país.

El Recull de contes valencians prologat per Fuster i editat a Barcelona en 1958 és considerat una bona foto fixa de l'estat de la narrativa breu en català al País Valencià de l'època. Un «mostrari de guanys, d’intents i de promeses», en deia el prologuista. Inclou textos d'Adlert, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Alfred Bernabeu Llatas, Francesc de P. Burguera, Xavier Casp, J. E. Martínez Ferrando, Josep Mascarell, Josep Palàcios, Eduard Soleriestruch i Iborra. D'acord amb l'opinió de Carme Gregori, la narració d'aquest autor era «la més novedosa […] tant a nivell temàtic com a nivell tècnic». (p. 104)

Quan Iborra declara el rerefons autobiogràfic d'alguns relats particularment plens de desolació, és difícil no assimilar aquesta forma de treballar a la que aplica a l'assaig:

«Escric en un full tot el que em passa pel cap sobre un tema. Faig les lectures que poden servir-me per verificar o no aquesta primera intuïció i que puguen desenvolupar-la. Sobre la base de les fitxes corresponents, ho torne a repensar tot. Després intente organitzar el material i vaig escrivint».

Pel mateix mecanisme, en les seues narracions, hi ha de primer una intuïció, un bri d'experiència pròpia, que després es desenvolupa en una història, sempre breu, que no sol tenir una trajectòria lineal, sinó que conté, en un moment o altre, alguna pirueta d'ironia. Perquè Iborra té –tímid, reconcentrat i solitari com ell és– un sentit de l'humor agudament particular, que rarament es manifesta en rialles declarades i que abandona quan ja no n'hi ha més remei. Deu ser un mecanisme de defensa summament elaborat, per les topades de la vida, sobre la ingenuïtat d'un home que es basa, honest, en el treball i les idees.

Aquest moviment «creatiu» dels seus assaigs, que comença amb la intuïció, i no sobre un pla meticulosament, fredament establit, i s'edifica després per referència al amplíssim registre de lectures i referències culturals que l'autor posseeix, és de primera importància, per a desfer un prejuí possible, ben fàcil  de sustentar però fals, segons el qual Iborra és un individu parapetat darrere la cultura, i en certa mesura protegit per ella de l'observació del món real. Sens dubte, aquests fets es faran més evidents quan Iborra publicarà els assaigs literaris en què ara mateix està immers, a partir de notes preses durant molts anys. En algun lloc declarava, fa uns anys:

«Per a mi la literatura és una experiència, una possibilitat de confrontar-me amb un "model" que la puga modificar o il·luminar [...] és una "crítica de la vida", però sempre que no siga massa explícita, que no estiga dictada per l'autor –quan es tracta d'un novel·lista o d'un poeta–. Ha de fer possible una operació conjunta de la sensibilitat i de la intel·ligència».

Aquesta és l'operació que articula, potser d'una manera incipient, les proses d'aquest llibre que replega tots els textos inclosos a Paràboles i prou («Petit teatre del món», «L’escultor», «Natura morta», «Nu», «Quan Clara es desil·lusionà», «L’espill» i «Historieta sense intenció», a més de «L’escarabat, Gabriel Marcel i jo» i «Divorci de les mans» –publicats respectivament en Cap d'Any de la col·lecció mallorquina Raixa per a 1957 i 1959– i «El va mirar fixament…», aparegut en el ja esmentat Recull de contes valencians.

Si llegim, vora quaranta anys després, aquest conjunt de deu textos, hi trobem de seguida un tret present en tots, en una mesura o altra, i que constitueix el factor primer de la seua originalitat, o si es tenen reticències enfront d'aquest terme, l'empremta més clara del pensament, o dels sentiments, del seu autor. C. Gregori i A. Bernal han relacionat aquest tret amb l'existencialisme. És una relació que el mateix autor no troba exacta. Més amunt, seguint declaracions d'Iborra, hem resseguit, amb noms d'escriptors, una guia desordenada de lectures seues, en aquells anys. Si fa no fa, hi trobàvem, condensada en una sola persona, l'aventura d'un descobriment col·lectiu per a una o dues generacions de gent del país: la recepció difícil dels valors ascendents de la novel·lística europea (francesa, centre-europea, britànica) i nord-americana, de la qual, com deia Joan Triadú, es rep entre moltes lliçons «un concepte més lliure de la novel·la, de menys encasellament en el caràcter establert del gènere».

En qualsevol cas, establir les influències literàries en un escriptor tan permeable com solen ser-ho els qui comencen, no pareix massa rellevant. Cal suposar-les totes, i com un magma. Ara, només llegint Baroja, o Unamuno, potser n'hi havia prou, en les condicions de l'època, per a desenvolupar una certa mena d'existencialisme propi, individual, que trobava corroboracions en altres autors de fora de la Península Ibèrica.

Per uns camins, o per uns altres, les narracions d'Iborra traspuen pessimisme –i aquest és el tret al qual em referia—, fins i tot el nihilisme de qui considera que l'existència humana, a la qual no té sentit buscar una lògica externa, és poca cosa més que una mena de sacrifici ritual celebrat de les més diverses formes.

En aquest recull, però, hi ha un procés notable en l'acceptació d'aquest fet. D'una banda, en totes les narracions de Paràboles i prou, els protagonistes són uns altres: «ell», «ella»; en els altres textos, probablement de redacció posterior, hi ha un «jo» explícit i actiu, fins i tot en algun títol: «L’escarabat, Gabriel Marcel i jo». En «Divorci de les mans», els apèndixs independents són també els d'un «jo». I, encara, en «El va mirar fixament…», es produeix una síntesi, perquè s'hi apleguen les dues accions manifestades: la «meua», de l'escriptor, i la dels «altres». L'inici de la narració és, des d'aquest punt de vista, molt clar:

«I va dir:

– No estic d'acord! Això ho fan per tal que no es corquen els mobles.

Aleshores vaig entrar jo».

Aquesta entrada del «jo» em sembla que no té paral·lel en la resta dels textos. Sense ser diriment. Després d'aquest començament fort: «Aleshores vaig entrar jo», la narració acabarà amb un plural –«nosaltres»–, d'un gust amarg: «Fins que el fang ens va omplir les boques».

I no deixa de ser significatiu, finalment, que al final d'aquest procés de substitució entre l'autor que es col·loca com a espectador i el qui pren la paraula en primera persona, es produïra el silenci (per ara?) del narrador Josep Iborra.

________

* Agraesc a Vicent Ventura i a Josep Garcia Richart diversos aclariments utilíssims per a la redacció d'aquestes notes.

 

Bibliografia

Ballester, Josep Temps de quarentena (1939-1959) València, 1992, Eliseu Climent.

Bernal, A., “L’angoixa vital” i la narrativa valenciana de postguerraCaplletra 10, 1991, pp. 107-118.

Burguera, F. de P. És més senzill encara: digueu-li Espanya, València 1991, Eliseu Climent.

Campillo, M., El conte, dins Riquer/Comas/Molas, Història de la literatura catalana, v. 11, Barcelona 1985, Ariel.

Carbó, F. i Simbor, V. La recuperació literària en la postguerra valenciana (1939-1972), València/Barcelona 1993, Institut Universitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Cortés, S., València sota el franquisme (1939-1951), València-Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat-Institut de Filologia Valenciana.

Ferrer, E. Literatura i societat. País Valencià, segle XX, València 1981, Eliseu Climent.

Ferrer, J. i Pujadas, J. eds. Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca, Barcelona 1993, Curial.

Furió, A. Àlbum Fuster, València 1994, IVEI.

Fuster, J.La narrativa al País Valencià, dins Literatura i llegendaOOCC 5, Barcelona 1977, Edicions 62.

Gregori, C., “Recull de contes valencians”: una aproximació al conte de postguerra Caplletra, 10, 1991, pp. 95-106.

Iborra, J., «Si no hi ha crítica, no hi ha consciència i, per tant, no hi ha literatura», [entrevista], Caràcters  9, València 15 novembre 1994, pp. 1 i 3.

Simbor, V., La novel·la de postguerra al País Valencià (1939-1972): entre la problemàtica llengua literària i el desfasament estèticCaplletra 10, València, primavera 1991, pàgs. 51-82.

Simbor, V., Els fonaments de la literatura contemporània al País Valencià (1900-1939), València-Barcelona 1988, Institut de Filologia Valenciana- Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Simbor, V. / Carbó, F., Literatura actual al País Valencià (1973-1992), València-Barcelona 1993, Institut de Filologia Valenciana- Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Sòria, E., Ser Joan Fuster, reflexionar, debatre, donar llum, L'Illa  6, Alzira 1992,   Bromera.

Sòria, E., 30 anys de cultura literària a la Safor. 1959-1990, Oliva 1990, Colomar Editors.

Triadú, J., La novel·la catalana de postguerra, Barcelona 1982, Edicions 62.

Vicent, M., Tranvía a la Malvarrosa, Madrid 1994, Alfaguara.


Aquest text de Francesc Pérez i Moragón fou publicat com a pròleg de Paràboles prou, 2aed. (Alzira, 1995, Bromera). El mateix any aparegué, modificat en part, amb el títol Perfil biogràfic de Josep Iborra, dins Homenatge Universitari a Josep Iborra, edició a cura de Vicent Alonso, Antoni Ferrando i Manuel Pérez Saldanya (València, 1995, Publicacions de la Universitat de València, pàgs. 13-19). Ací n'hem refós les dues versions.

Comments