Dues cartes de Plini el Jove sobre l’erupció del Vesuvi del 79 i la mort de Plini el Vell


G. PLINI AL SEU TÀCIT, SALUT

Em demanes que et conti la fi del meu oncle, per tal de poder-la transmetre més fidelment a la posteritat. Te'n regracio, car entenc que la seva mort, si tu la solemnitzes, ha d'ésser cridada a assolir una glòria immortal. Perquè encara que hagi traspassat amb tants de pobles i de ciutats, en la destrucció d'una de les contrades més belles, i encara que aquell cas inoblidable li asseguri una vida immortal, encara que ell mateix hagi deixat diverses obres i duradores, l'eternitat dels seus escrits ha d'afegir molt a la seva remembrança. Tinc, certament, per benaurats aquells homes als quals, per una gràcia dels déus, és donat de fer coses dignes d'ésser escrites, o d'escriure coses dignes d'ésser llegides; reputo, però, més benaurats encara aquells que pogueren fer l'una cosa i l'altra. En el nombre d'aquests serà el meu oncle, tant pels seus llibres com pels teus. Per això m'emprenc de bon grat el que em demanes, àdhuc t'ho reivindico.


https://sites.google.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/plini-el-jove-l-erupcio-del-vesuvi-i-la-mort-de-plini-el-vell/Mapa%20on%20es%20veu%20l%C3%A0rea%20afectada%20per%20lerupci%C3%B3%20del%20Vesuvi%20lany%2079.png?attredirects=0

Era a Misènium [actualment Capo di Miseno] i duia personalment el comandament de l'estol. El dia novè abans de les calendes de setembre la meva mare l'assabentà que apareixia un núvol de grandària i de forma desacostumades. Havent pres el bany de sol, i després el d'aigua freda, havia menjussat bo i jaient, i estudiava. Es posa les sandàlies i puja en un lloc des d'on pogués albirar-se millor aquella meravella. S'aixecava un núvol —els que s'ho miraven de lluny no sabien ben bé de quina muntanya sortia, després es va saber que del Vesuvi—, la semblança i la forma del qual  s'adeia més a la figura d'un pi que a la de cap altre arbre. Car projectant-se en l'aire, com per un tronc llarguíssim, s'esbadiava en branques. Jo crec que això s'esdevenia així per tal com, en afeblir-se el corrent que l'impulsava de bell antuvi, el núvol, mancat d'aquesta força o, millor, vençut pel seu propi pes, s'esvaïa en amplada. Tan aviat era blanc com d'una color bruta i amb taques, segons que el que portés fos terra o cendra.


https://sites.google.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/plini-el-jove-l-erupcio-del-vesuvi-i-la-mort-de-plini-el-vell/Erupci%C3%B3%20del%20Vesuvi%20Johan%20Christina%20Dahl%201826.png

A ell, com a home aciençadíssim, aquell espectacle semblà extraordinari i digne d'ésser conegut més de la vora. Mana aparellar una libúrnica [petita embarcació lleugera] i em dóna permís d'anar amb ell, si jo volia. Li vaig respondre que m'estimava més quedar-me a estudiar. Justament ell m'havia donat alguna cosa a escriure. Ja sortia de casa quan rep un escrit de Rectina, muller de Tascus, la qual, esfereïda per la imminència del perill —per tal com la seva vil·la queia al bell dessota de la muntanya i no li restava altra fugida que per les naus—, li pregava que la tragués d'aquell mal pas tan extrem. Ell canvia aleshores de parer i apressa tant com pot allò que havia començat amb un intent científic. Vara unes quantes quatrirrems [vaixells de quatre rengs de rems] i hi puja ell mateix, per tal de dur ajuda no solament a Rectina sinó a molts, perquè la riba era freqüentada per la seva amenitat. Es llança pel camí dret cap allà d'on els altres fugen, té encarat el governall vers el perill, i talment net de por, que tots els mudaments d'aquella malaurança, tots els aspectes, tal com els ulls li ho anaven mostrant, dictava i anotava.


Ja la cendra queia a les naus, més calenta i més espessa a mesura que hom s'hi atansava. Ja queien rocs i àdhuc pedres ennegrides, calcinades i engrunades pel foc, ja la mar s'obria en un gual sobtós i la runa enfarfegava les platges. Vacil·là un instant si havia de recular. Tot seguit, però, digué al nauxer que l'instava a fer-ho: «La fortuna afavoreix els coratjosos. Arriba't a la casa de Pomponià». Aquest era a Estàbies [actualment Castellamare di Stabia], i la meitat del golf —car el mar s'hi endinsa a causa de la curvatura insensible de la platja— el separava de nosaltres. Allà —baldament el perill no s'acostava per aquell cantó, hi era visible i com cresqués hauria estat imminent havia portat els embalums a les naus decidit a fugir si calmava el vent contrari. Dut per aquest vent, que li era favorable, el meu oncle l'abraça que tot tremolava, el conhorta, l'anima i per tal d'apaivagar amb la seva serenitat la temor de l'altre, mana que hom prepari el bany. Un cop rentat es posa a taula, i sopa joiosament o, el que és igualment admirable, fent semblant d'estar alegre.


https://sites.google.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/plini-el-jove-l-erupcio-del-vesuvi-i-la-mort-de-plini-el-vell/9-curiosidades-sobre-Pompeya-y-la-erupcion-del-Vesubio-3.jpg?attredirects=0

Mentrestant, a la muntanya del Vesuvi relluïen, en mants indrets, flamarades amplíssimes i encesors elevades, l'esclat i la claror de les quals era accentuada per les tenebres de la nit. Ell no es cansava de repetir, per donar remei a l'espant, que allò eren fogaines dels pagesos deixades a causa de la sotragada i vil·les abandonades que cremaven en la solitud. Aleshores se n'anà a dormir, i dormí, certament, del son més veritable. Car els seus roncs, els quals eren en ell greus i més sorollosos a causa de la feixuguesa del seu cos, eren sentits per aquells que vigilaven la porta. Però el pati, pel qual hom anava a la cambra, començava ja a omplir-se talment de cendra i de pedruscall que, per poc que hom s'hagués entretingut al cubícul, eixir-ne hauria estat impossible. Deixondit, surt i va a reunir-se amb Pomponià i els altres que havien estat en vetlla. Deliberen tots plegats si romandran sota sostre o vagaran pel ras. Perquè els bastiments eren remoguts per freqüents i amples sotragades; i gairebé desplaçats de llur fonament, ara d'ací, ara d'allà, hauríeu dit que se n'anaven o venien. Per contra, al ras, per bé que lleugera i esmicoladissa, era de témer la caiguda de la pedruscalla. La comparació de tots dos perills féu, però, escollir aquest darrer. I en ell, certament, això fou el triomf del seny damunt del seny, en els altres el de la temor damunt la temor. Havent-se posat coixins al cap, els nuen amb draps. Aquest fou l'aixopluc contra el que queia.


Ja era de dia en altres llocs, allà una nit més negra i més densa que totes les nits, temperada, no gens menys, per torxes abundoses i diverses clarors. Plagué a hom d'anar a la platja i de veure de la vora què permetia el mar, el qual persistia desert i contrari. Allà, ajaient-se sobre el llençol, estès demanà i begué aigua fresca, per dues vegades. Després les flames, i, precursora de les flames, la sentor del sofre, posen els altres en fuga i el desperten. S'aixecà estantolant-se entre dos serfs i tot seguit caigué a plom, segons que jo dedueixo, per tal com la calitja massa espessa li tapà el respir i li clogué l'estómac, el qual tenia per natura delicat i estret i provocat a freqüents vòmits. Quan tornà a fer-se clar —aquest era el tercer dia d'ençà que ell havia cessat de veure-hi— el seu cos fou trobat sencer, intacte, vestit tal com anava; pel posat més semblava dormir que no pas ésser mort.


Mentrestant, jo i la meva mare érem a Misènium…  Però això ja no interessa a la història, ni tu tampoc has volgut saber altra cosa que el seu traspàs. Per tant finiré ací. Hi afegiré això sol: t'ho he contat tot tal com jo ho vaig veure, o tal com ho vaig sentir dir tot seguit d'esdevingut, això és, quan els records eren més frescos. Tu escull el que et convingui. Car no és tot u escriure una epístola que escriure una història, ni escriure per a un amic que escriure per a tothom. Estigues bo.


Plini el Jove, Lletres II, VI, 16. Fundació Bernat Metge. Traducció de Marçal Olivar.




G. PLINI AL SEU TÀCIT, SALUT.

Dius que induït per la lletra que, a requesta teva, et vaig escriure sobre la mort del meu oncle, desitges saber les basardes i àdhuc els perills que vaig suportar quan vaig romandre a Misènum —aquí s'interrompia en efecte la meva narració.—  «Encara que la meva pensa s'escruixeix de recordar-ho començaré »… [Eneida, II, 12]


https://sites.google.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/plini-el-jove-l-erupcio-del-vesuvi-i-la-mort-de-plini-el-vell/1280px-Destruction_of_Pompeii_and_Herculaneum.jpg

Després que el meu oncle se n'hagué anat, vaig esmerçar el temps restant en l'estudi, car justament m'havia quedat per a això. Després vingué el bany, el sopar i un son agitat i breu. Per l'espai de molts dies havia precedit una tremolor de terra, no gaire alarmadora, vist que això és cosa habitual a la Campània. Aquella nit, però, va ésser tan i tan forta, que hom hauria cregut que, més que moure's, totes les coses es trabucaven. La meva mare entrà de sobte al meu cubícul; jo en sortia, al meu torn, per tal de despertar-la si dormís. Ens asseguérem a la clastra de la casa, la qual ocupava un curt espai entre les edificacions i el mar. No sé si qualificar-ho de fermesa o d'imprudència —perquè encara no tenia divuit anys— el cas és que em faig dur un volum de Titus Livi i, com qui cerca de distreure's, me'l poso a llegir i àdhuc continuo fent-ne extractes, tal com havia començat. Heus ací que s'acosta un amic del meu oncle, vingut no feia gaire de la Hispània a visitar-lo, i en veure'ns seient, a mi i a la mare, i a mi encara llegint, ens blasma, a ella la seva mansuetud, i a mi la meva refiança. Jo vaig seguir, no pas amb menys d'aplicació, enderiat en el llibre.


Ja era la primera hora del dia i la claror encara era dubtosa i com somorta. Les edificacions del voltant ja eren tan esquerdades que en aquell indret descobert, però estret, la por d'un daltabaix era creixent i viva. Aleshores finalment ens semblà oportú d'abandonar la vil·la. La gentada ens segueix atònita; i com cadascú, en l'esverament, té per prudent de preferir el consell d'altri al consell propi, una corrua immensa prem i empeny els fugitius. Quan fórem en despoblat ens aturàrem. Moltes coses dignes d'admiració, moltes coses esfereïdores ens hi colpeixen. Car els vehicles que per manament nostre ens precedien, malgrat ésser en un camp planíssim, emprenien les direccions més oposades i ni falcant-los amb pedres hom podia reeixir a mantenir-los quiets. A més vèiem el mar recollir-se en ell mateix, com si el rebutgés el sotragament de la terra. El cert és que la platja s'havia eixamplat, i que molts animals marins romanien a sec en les sorres. De l'altre costat, una nuvolada negra i horrible fesa per remolins de foc retorts i vibrants, s'esbadellava en llargues clivelles de flames. Aquestes eren, per llur aspecte, semblants als llampecs, però majors.


https://sites.google.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/plini-el-jove-l-erupcio-del-vesuvi-i-la-mort-de-plini-el-vell/1833-Karl_Brullov_-_The_Last_Day_of_Pompeii_-_Google_Art_Project.jpg

Aleshores, en un to més sec i més instant, aquell mateix amic de la Hispània ens digué: «Si el teu germà, si el teu oncle és viu, vol que també us salveu vosaltres. Si ja es mort, ha volgut que li sobrevisquéssiu. ¿Què espereu doncs a fugir?»  Responguérem que no ho faríem pas, que sense saber res de la seva salvació, penséssim a salvar-nos nosaltres. Ell, sense esperar més, se'n va, i, apressant tant com pot el pas, s'allunya del perill. Aquella nuvolada no trigà gaire estona a baixar a la terra i a cobrir el mar; ja havia encinglat i tapava Caprea [Capri]; i havent-se escorregut pel promontori del Misènum, l'amagava a la vista. Aleshores la meva mare tot era pregar-me, exhortar-me, manar-me que fugís, de la manera que fos; perquè jo que era jove bé podia fer-ho, que el que és ella moriria tranquil·la , mentre no fos causa de la meva mort. Jo, en canvi, no em volia salvar sinó ensems amb ella. Amb això la prenc per la mà i l'obligo a forçar el pas. M'obeeix a desgrat, tot fent-se retrets a ella mateixa d'ésser-me un retard. Ja començava a caure cendra, encara que poca. Em giro; per l'espatlla s'apropava una calitja espessa, i escampant-se per terra, a guisa de torrent, ens venia a l'encalç. «Fem-nos a un cantó — vaig dir— mentre encara hi veiem, per tal que, en la via empedrada, la turba dels acompanyants no ens esclafi en les tenebres». Tot just ens havíem parat, es posà a fer una fosca, no de nit sense lluna o amb núvols, sinó com la que hi ha en els indrets tancats quan la llum és apagada. Només hauries sentit alirets de fembres, vagits d'infants, cridòries d'homes: els uns cercaven a crits els pares, els fills o bé els cònjuges; els altres, a crits, els responien. Els uns planyien llur sort, d'altres la dels parents. N'hi havia que per por de morir imprecaven la mort. Molts llevaven les mans vers els déus; la majoria tenien la convicció que mai no hi hagué déus i que aquella era l'eterna i darrera nit del món. Tampoc no mancà qui amb terrors fingides i falses augmentés els veritables perills. Alguns anunciaven als crèduls la falsa nova de l'esfondrament i l'incendi del Misènum. Es va fer una mica de claror, la qual cosa ens semblà, no que s'esclarís el dia, sinó indici que el foc s'apropava. I amb tot, el foc s'aturà un tros lluny; després, altra vegada les tenebres, altra vegada cendra, espessa i pesant. Nosaltres de tant en tant ens aixecàvem a espolsar-nos-la; si no, ens hauria cobert i àdhuc ofegat sota el seu pes. Podria, en veritat, gloriar-me de no haver-se'm escapat cap gemec, cap crit massa fort, enmig de tants perills, si no m'hagués sostingut, com a compensació lamentable, però conhortadora, de la meva mortalitat, la idea que tothom i totes les coses finien ensems amb mi.


https://sites.google.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/plini-el-jove-l-erupcio-del-vesuvi-i-la-mort-de-plini-el-vell/pompeya.jpg

Tanmateix, aquella calitja, minvant, s'esvaí gairebé en fum i en boira. Vingué tot seguit un veritable dia; àdhuc brillà el sol, ombrívol, però, com sol ésser quan hi ha eclipsi. Als nostres ulls, encara pampalluguejants, tot apareixia canviat i cobert, així com si ho fos de neu, d'una cendra espessa. Tornats a Misènum, quan haguérem metjat, com poguérem, els nostres cossos, migpartírem entre l'esperança i la por una nit d'ansietat i de dubtes. La por prevalia, car el terratrèmol continuava, i molts, esmaperduts, s'entretenien a augmentar en terribles prediccions les malanances pròpies i les d'altri. A nosaltres, però, ni aleshores que ja coneixíem i esperàvem encara el perill, ens vingué el determini d' anar-nos-en, fins a tant que tinguéssim noves de l'oncle.


No has de llegir això, en cap manera digne d'una història, per tal d'aprofitar-ho en els teus escrits. A tu, que ho demanares, has de fer-te càrrec, si ni escaient et sembla a una epístola. Estigues bo.


Plini el Jove, Lletres II, VI, 20. Fundació Bernat Metge. Traducció de Marçal Olivar.


Comments