Una història de fantasmes de Plini el Jove

G. PLINI AL SEU SURA, SALUT.

El nostre desvagament m'ofereix l'avinentesa d'aprendre, i a tu l'avinentesa d'instruir-me. Vet ací, doncs, el que desitjo en gran manera de conèixer: si creus que hi ha fantasmes, dotats d'alguna figura pròpia i d'algun poder diví, o bé si creus que això són coses sense fonament i vanes, a les quals dóna aparença la nostra mateixa por.

A mi, m'indueix, en primer lloc, a creure-hi, el que sento contar com a esdevingut a Curd Rufus. Aquest, essent encara un personatge insignificant i obscur, s'havia posat al servei d'un magistrat d'Àfrica. Un dia, al caient de la tarda, es passejava per un pòrtic, quan se li ofereix a l'esguard una dona de grandària i de beutat sobrehumanes. Amb gran esverament per part d'ell, ella li diu que era l'Àfrica, i que anava a predir-li el que li esdevindria: que havia d'anar a Roma, i que obtindria diverses honors, i àdhuc que havia de tornar amb el càrrec més alt a la mateixa província, i que aquí havia de morir. Tot va acomplirse. A més, quan se n'anava a Cartago, en salpar la nau, hom conta que la mateixa figura se li aparegué a la platja. El cert és que ell, atacat de malaltia, augurant pel passat l'esdevenidor, les adversitats per les coses favorables, perdé tota esperança de salut quan ningú dels seus no en desesperava.

Digues-me si no és més paorós i no menys astorador això que vaig a contar-te tal com ho he sentit dir. Hi havia a Atenes una casa espaiosa i gran, però de mal nom i nefasta. Hom deia que en la quietud de la nit s'hi sentia soroll de ferro, i si hi paraves més atentament l'orella, estrèpit de cadenes, lluny a a la primeria, després de la vora. Apareixia tot seguit un espectre acabat de magror i sutzura, llarga la barba, la cabellera eriçada. Portava grillons als turmells; a les mans cadenes, les quals agitava. D'on els estadants, a causa de la por, es passaven en vetlla unes nits basardoses i horribles. Del desvetllament venia la malaltia i, augmentant l'espaordiment, aquesta era seguida de la mort. Perquè també de dia, encara que la imatge hagués desaparegut, el seu record flotava davant dels ulls, i l'esverament es perllongava més enllà de les seves causes. Per raó d'això la casa fou deshabitada i condemnada a la solitud, i deixada tota sencera a aquell misteri. Amb tot, hom hi havia posat un cartell, per si algú, ignorant aquella malaurança, volgués adquirir-la o llogar-la. El filòsof Atenodor ve a Atenes; llegeix el cartell i, assabentat del preu, la facilitat de les condicions semblant-li sospitosa, n'inquireix la causa. Hom l'informa de tot, i ell, no gens menys, amb més motiu encara, la lloga. Quan va començar de fer-se fosc es fa fer el llit a la part davantera de la casa, i es fa portar les tauletes, l'estilet i llum; fa entrar tots els seus a l'interior, i ell reconcentra l'esperit, els ulls, la mà, en l'escriptura, per tal que la ment, desvagada, no li representés les ombres de què havia sentit parlar i no li engendrés pors immotivades. D'antuvi, com pertot arreu, el silenci de la nit, després drings de ferro i ròssec de cadenes. Ell, no aixecava els ulls ni deixava l'estilet, sinó que aferrissava tan com podia l'esperit, i procurava fer-hi les orelles sordes. Aleshores el soroll es va fer més insistent; s'apropava i es sentia com si ja fos al llindar, com si ja l'hagués passat. Esguarda, i veu i reconeix la imatge que hom li havia dit. Estava dreta i amb el dit li feia signe, com si el cridés. Ell, en canvi, li assenyala amb la mà que s'esperi una estona, i de bell nou s'aplica a la cera i l'estilet. L'ombra eixordava el cap del que escrivia amb la fressa de les seves cadenes. Torna a esguardar i la troba com abans, en actitud de cridar-lo. Sense pensar-s'hi més, pren el llum i la segueix. Ella anava amb passa lenta, com si els vincles li pesessin. Quan hagué trencat vers la clastra de la casa, de sobte, desapareixent, deixa tot sol el seu acompanyant. Aquest, un cop hagué romàs sol, assenyala el lloc amb herbes i fullaraca. L'endemà es presenta al magistrat i li aconsella de fer cavar en aquell indret. Hom hi troba una ossada, encerclada i embolcada en cadenes, que el cos, podrit pel temps i per la terra, havia deixat, descarnada i corroïda, als lligams. Hom l'enterra a despeses públiques. Tan bon punt els manes foren sebollits ritualment, la casa en fou alliberada.

I encara, en això no faig sinó creure els que ho afirmen. El que segueix, sóc jo mateix qui puc assegurar-ho als altres. Tinc un llibert que no és pas una persona illetrada. Un germà seu, més jove, dormia amb ell en un mateix llit. Una vegada li semblà veure com algú que seia al llit acostava al seu cap unes tisores, i àdhuc tallava els cabells de la seva pròpia testa. Quan va fer-se clar, ell mateix va trobar tos el cim del seu cap, i els cabells per terra. Al cap de poc temps, alguna cosa de semblant va confirmar el fet anterior. Un noi dormia al pedagogi enmig de molts d'altres. Dues persones abillades de túniques blanques entraren per les finestres —així ho diu ell—, el tongueren mentre jeia, i se n'anaren per on havien vingut. L'endemà aparegué també tos i amb els cabells escampats al voltant. No va seguir-se'n res de remarcable, si no és, tal vegada, que no vaig ésser reu; ho hauria estat, si Domicià, en temps del qual aquests fets s'esdevingueren, hagués continuat vivint. Car en el seu escriny fou trobat un libel d'acusació contra mi que li havia donat Carus. D'on pot conjecturar-se, per tal com és costum dels reus de mort de deixar-se créixer els cabells, que els cabells tallats als meus significaven que havia d'esquivar aquell perill que se m'apropava.

Per tant, et prego d'esmolar la teva erudició. És cosa digna que la consideris llargament i sospesada, i jo no sóc tampoc indigne que em facis part de la teva ciencia. Encara que, seguint el teu costum, sospesis el pro i el contra, fes, això no obstant, que l'un sigui més fort que l'altre, i no em deixis perplex i dubtant; car precisament t'he fet aquesta consulta per tal de sortir de dubtes. Estigues bo.

Plini el Jove, Lletres II, VII, 27. Fundació Bernat Metge. Traducció de Marçal Olivar.

Una història del Manuscrit trobat a Saragossa

HISTÒRIA DEL FILÒSOF ATENÀGORES

A Atenes hi havia una casa perfectament habitable, però desprestigiada i deserta. Sovint, en el silenci més profund de la nit, s'hi sentia un soroll de ferros topant entre ells i, si escoltaves més atentament, un soroll de cadenes que semblava venir de lluny i després acostar-se. Tot seguit es veia un espectre com un vell, prim i abatut, amb barba llarga, cabells estarrufats i ferros als peus i a les mans, que sacsejava de manera espantosa. Aquesta horrible aparició treia la son, i els insomnis provocaven malalties que acabaven de la manera més trista. Perquè durant el dia, encara que l'espectre ja no aparegués, la impressió que havia provocat el tornava a posar davant dels ulls i l'esglai es mantenia amb la mateixa força. Al final, la casa va ser abandonada i deixada totalment al fantasma. Tot i així, hi van posar un cartell per avisar que es llogava o venia, amb la idea que algú poc informat d'una incomoditat tan terrible s'hi podria enganyar.

Aleshores el filòsof Atenàgores va arribar a Atenes. Veu el cartell, pregunta el preu. La seva modicitat el fa desconfiar. S'informa. Li expliquen la història que, lluny de fer-li trencar els tractes, l'anima a concloure'ls sense discussió. S'instal·la a la casa i al vespre ordena que li facin el llit a l'habitació del davant, que li portin les seves tauletes i llum, i que el servei es retiri al fons de la casa. Ell, tement que la seva imaginació massa lliure no el portés, mercès a un temor frívol, a imaginar-se vanes fantasmes, aplica l'esperit, els ulls i la mà a l'escriptura.

Al començament de la nit, el silenci regnava a la casa com a tot arreu, però més tard va sentir soroll de ferros, de cadenes que entretopaven. No alça els ulls, no abandona la ploma, es tranquil·litza i s'esforça, per dir-ho així, a no sentir res.

El soroll creix; sembla que es produeixi a la porta de l'habitació, finalment a l'habitació mateix. Atenàgores mira; veu l'espectre tal com l'hi havien descrit. L'espectre estava dret i el cridava amb el dit. Atenàgores amb la mà li indica que l'esperi una mica i continua escrivint com si res. L'espectre torna a fer enrenou amb les cadenes, que fa ressonar a les orelles del filòsof.

L'home es gira i veu que l'espectre el crida un altre cop amb el dit. S'aixeca, agafa el llum i el segueix. El fantasma caminava lentament, com si el pes de les cadenes l'aclaparés. En arribar al pati de la casa, desapareix de cop i deixa tot sol el nostre filòsof, que recull herbes i fulles, les posa al lloc on l'espectre s'ha volatilitzat per poder-lo reconèixer. L'endemà, va a trobar els magistrats i els prega que ordenin excavar en aquell lloc. Ho fan. Troben ossos descarnats units per unes cadenes. La carn havia estat consumida pel temps i la humitat de la terra, i només quedaven els ossos travats. Els recullen i la ciutat s'encarrega de fer-los enterrar. I un cop retuts els últims deures al difunt, ja no va pertorbar mai més l'ordre de la casa.

Jan Potocki, Manuscrit trobat a Saragossa (versió de 1810). Quaderns Crema