L' HOME DE LA MULTITUD

Edgar Allan Poe

Ce grand malheur, de ne pouvoir être seul.

La Bruyère.

 

Amb encert es va dir de cert llibre alemany, que «er lasst sich nicht lesen», no es deixa llegir. Hi ha secrets que no es deixen revelar. Els homes moren cada nit als seus llits, retorcent les mans de confessors espectrals i mirant-los pietosament als ulls, moren amb desesperança al cor i convulsions al coll, a causa de l'espant de misteris que no toleren ser revelats. De tant en tant, ai!, la consciència de l'home assumeix una càrrega d'horror tan feixuga que només es pot desar a la tomba. I, així, l'essència de tots els crims es manté secreta.

No fa gaire temps, a entrada d'un vespre de tardor, m'estava assegut davant el gran aparador del cafè de D..., a Londres. Durant uns quants mesos havia tingut problemes de salut, però aleshores ja havia entrat en la convalescència, i amb el retorn de la força em trobava en un d'aquells estats d'ànim alegres que constitueixen el revers exacte de l'ennui: estats d'ànim d'un apetit extrem, en què el vel es retira de la visió mental, el αχλυζ οζ πριν επηεν (‘la boira que hi havia abans’, La Ilíada), i la intel·ligència, electrificada, supera  la seva condició habitual en la mateixa mesura que la raó vívida i sincera de Leibniz la retòrica forassenyada i raquítica de Gòrgies. La mera respiració ja era una alegria, i extreia un plaer positiu de fins i tot moltes de les fonts que provoquen dolor. Sentia un interès serè però inquisitiu per tot. Amb un cigar a la boca i un diari a la falda, m'havia esplaiat durant bona part de la tarda en l'examen dels anuncis, l'observació de la concurrència promíscua de la sala i les ullades al carrer a través dels vidres entelats.

Aquest carrer és una de les vies principals de la ciutat, i durant tot el dia havia estat molt concorregut. Però amb l'arribada de la foscor, la multitud va augmentar de sobte, i quan els llums estaven ja del tot encesos s'havien format dues marees denses i contínues d'habitants que fluïen davant la porta. Mai no m'havia trobat en una situació similar en aquell moment del vespre, i així la mar tumultuosa de caps humans em va omplir d'una emoció deliciosa i desconeguda. A la fi vaig desentendre'm de tot el de l'interior del local i em vaig absorbir en la contemplació de l'escena exterior.

De primer, les observacions van cobrar un aire abstracte i generalitzador. Mirava els passavolants en massa i els considerava en les seves relacions acumulatives. Ben aviat, però, vaig descendir als detalls i examinava amb interès minuciós les varietats innombrables de figura, vestimenta, actitud, passa, rostre i expressió.

La immensa majoria dels que passaven mostrava una actitud satisfeta, pragmàtica, i semblava ocupada en l'únic pensament d'obrir-se pas entre el col·lapse. Tenien els fronts arrufats i els ulls se'ls movien de pressa; quan un caminant els empenyia no revelaven cap símptoma de nerviosisme, sinó que s'allisaven la roba i continuaven afanyats. Altres, que també formaven un grup prou nombrós, es movien amb ansietat, tenien el rostre envermellit i parlaven i gesticulaven tot sols, com si la mateixa densitat dels transeünts del voltant els produís una sensació de soledat. Quan algú els aturava l'avanç, aquests individus cessaven tot d'una de murmurar, però multiplicaven les gesticulacions i esperaven, amb somriure absent i exagerat als llavis, el progrés de les persones que els retenien. Si els empentaven, prodigaven les reverències a qui els havia empentat i semblaven aclaparats dc confusió. A banda del que he indicat, no hi havia res gaire distintiu en aquests dos grups. La vestimenta era de la mena que significativament s'anomena decent. Sens dubte eren nobles, mercaders, advocats, comerciants, agents de borsa: els eupàtrides i les mitjanies de la societat, homes ociosos o molt implicats en afers particulars, negocis dels quals eren responsables. No em van cridar especialment l'atenció.

La tribu d'oficinistes era òbvia, i hi vaig distingir dues seccions notòries. Hi havia els subalterns d'empreses prominents: joves d'abrics cenyits, botes brillants, cabells untuosos i llavis menyspreadors. Al marge de certa pulcritud a les maneres, que podríem designar escriptorisme a falta de paraula millor, les maneres d'aquestes persones em semblaven un facsímil exacte del que havia estat la perfecció del bon ton uns dotze o divuit mesos abans. Lluïen les gràcies desfasades de l'alta burgesia; aquesta és, a parer meu, la millor definició del grup.

Era impossible deixar d'advertir la divisió dels oficinistes d'alt rang d'empreses acèrrimes, o «vells constants». Se'ls coneixia pels abrics o pantalons negres o marrons, confeccionats per seure amb comoditat, amb fulards i armilles, sabates amples i d'aspecte resistent i polaines o mitjons gruixuts. Tots eren una mica calbs, i les orelles rectes, avesades  durant molt temps a sostenir plomes, tenien l'hàbit curiós de separar-se a la punta. Vaig observar que sempre es treien o posaven el barret amb totes dues mans i que duien els rellotges amb cadenes d'or curtes d'un model senyorial i antic. Seva era l'afectació de respectabilitat, si existeix una afectació tan honorable.

Hi havia molts individus d'aspecte elegant, que no em va costar identificar com a membres de la classe dels carteristes fins que infesten totes les grans ciutats. Observava aquesta petita noblesa amb molta curiositat, i em costava imaginar com era possible que els confonguessin amb senyors els senyors mateixos. El volum dels punys de la camisa i un aire de sol·licitud excessiva els haurien d'haver traït de seguida .

Els jugadors —en vaig divisar força— eren encara més fàcils de reconèixer. Duien tota mena de vestimenta, des de la del tafur desesperat, amb armilla de vellut, mocador fantasiós, cadenes daurades i botons de filigrana, a la del clergue escrupolosament auster, la menys sospitosa de totes. Però tots es distingien per certa morenor humida al rostre, una opacitat velada als ulls i la pal·lidesa i el frunziment dels llavis. A banda d'això, dos trets més em permetien identificar-los en tots els casos: un to baix i previngut en la parla i una extensió més que ordinària del polze en angle recte amb els altres dits. Molt sovint, en companyia d'aquests tramposos, he percebut una mena d'homes d'hàbits lleugerament diferents, però, amb tot, de la mateixa estofa. Se'ls pot definir com els senyors que viuen de l'enginy. Sembla que es llancen sobre el públic en dos batallons: el dels dandis i el dels militars. Els principals trets distintius de la primera classe són els cabells llargs i els somriures; els de la segona, les levites i el front arrufat.

Descendint en l'escala del que es denomina refinament, vaig trobar motius de reflexió més foscos i profunds. Vaig veure venedors ambulants jueus d'ulls de falcó que brillaven en rostres on tots els altres trets mostraven una expressió d'humilitat abjecta; captaires professionals corpulents que feien mala cara a pidolaires de més bona estampa, als quals només la desesperança havia fet endinsar en la nit a la recerca de caritat; malalts febles i espectrals en qui la mort havia posat una mà ferma i que s'esquitllaven i tentinejaven entre la gentada, amb rostre suplicant, com si busquessin un consol casual, una esperança perduda; joves discretes que tornaven d'un treball exigent i tardà a una llar sense alegria i s'arrupien amb més llàgrimes que no indignació davant les mirades dels rufians, amb qui ni tan sols podien evitar el contacte directe; dones de la ciutat de tota mena i edat; la bellesa indubtable en la flor del creixement femení, que feia pensar en l'estàtua de Llucià, amb la superfície de marbre Parian i l'interior ple d'immundícia; el leprós esparracat detestable i del tot perdut; la vella arrugada, enjoiada i empastifada de pintura, fent un darrer esforç per simular joventut; la nena de forma immadura, però, a còpia de relacions prolongades, experta en les coqueteries espantoses del seu ram, ardent d'una ambició abrandada perquè l'equiparessin en vici amb les més grans; borratxos innombrables i indescriptibles; alguns en parracs, basculant, caòtics, amb rostre castigat i ulls sense brillantor; alguns vestits de cap a peus però pollosos, amb un estufament una mica absurd, llavis molsuts i sensuals i rostres rubicunds i d'aire trempat; altres vestits amb robes que un dia havien estat bones i que encara duien minuciosament raspallats, homes que caminaven amb passa més que naturalment ferma i àgil, però de rostre horriblement pàl·lid i ulls espantosament irats i vermells, que, en progressar entre la multitud, aferraven amb dits trèmuls qualsevol objecte que se'ls posés a l'abast; a banda d'aquests, venedors de pastissos, camàlics, carboners, escuraxemeneies; tocadors d'orguenet, exhibidors de mones i comerciants de balades, els que venien i els que cantaven; artesans esparracats i treballadors exhaustos de tota mena, tots plens d'una vivesa sorollosa i desmesurada que produïa una vibració estrident a l'oïda i una sensació dolorosa a la vista.

A mesura que la nit es feia més profunda, més profud era el meu interès per l'escena, perquè no tan sols es transformava substancialment el caràcter general de la gernació (els trets més delicats es retiraven en la desaparició gradual de la part més disciplinada dels passavolants, i els més grollers es manifestaven en un esclat més audaç, ja que l'hora alta feia sortir totes les espècies de la infamia dels seus caus), però els raigs dels llums de gas, de primer febles en la seva pugna amb el dia declinant, s'havien imposat per fi i projectaven sobre tot una il·luminació intermitent i espectral. Tot era fosc i tanmateix esplèndid, com aquell eben amb què s'ha comparat l'estil de Tertulià.

Els efectes extravagants de la llum m'encadenaven a un examen dels rostres per separat; i per bé que la rapidesa amb què el món de la llum s'escolava davant la finestra m'impedia fer més d'un cop d'ull a cada cara, no deixava de tenir la impressió que, en aquell estat mental peculiar, podia llegir sovint, encara en el breu interval d'aquest cop d'ull, el relat de molts anys.

Així, estava immers en l'escrutini de la gentada, amb el front enganxat al vidre, quan de sobte va entrar-me al camp de visió un rostre (el d'un vell decrèpit d'uns seixanta-cinc o setanta anys), un rostre que de seguida em va cridar i acaparar l'atenció a causa de l'expressió del tot idiosincràtica.

No havia vist mai res que s'assemblés ni remotament a aquella expressió. Recordo amb claredat que el primer que se'm va acudir en contemplar-lo és que, si l'hagués vist, Retzsch l'hauria preferit de bon tros a les seves pròpies plasmacions pictòriques del dimoni. En el breu minut de la primera inspecció, mentre provava de formar-me una idea del significat que se'm transmetia, em van sorgir al pensament, confuses i paradoxals, les idees d'una força mental enorme, de desconfiança, de misèria, d'avarícia, de fredor, de malícia, d'inhumanitat, de triomf, d'alegria, de terror extrem, de desesperació intensa, suprema. Em vaig sentir singularment interessat, espantat, fascinat. «Quina història més estranya», em vaig dir, «hi ha escrita dins aquest pit!» Després em va posseir un desig vehement de no perdre de vista l'home, de saber-ne més. Em vaig posar l'abric d'una revolada i, amb el barret i el bastó a la mà, em vaig obrir pas fins al carrer i, a empentes, entre la gentada en la direcció que li havia vist enfilar, perquè ja havia desaparegut. Amb certes dificultats el vaig acabar albirant, m'hi vaig apropar i el vaig seguir de ben a prop, però amb compte per no fer-me notar.

Aquella posició m'oferia una bona oportunitat d'examinar-lo. Era baix, molt prim i en aparença molt dèbil. En general, duia una roba bruta i desgastada, però quan de tant en tant es col·locava sota la resplendor intensa d'un fanal, percebia que, encara que bruta, era d'una textura bona; o bé m'enganyava la vista o, a través d'un estrip d'un roquelaire molt cenyit i sens dubte de segona mà que l'embolcallava, vaig entreveure un diamant i un punyal. Aquestes observacions em van afuar la curiositat, i vaig resoldre seguir el desconegut allí on es dirigís.

Ja era negra nit, i una boira espessa i humida planava sobre la ciutat i va culminar ben aviat en una pluja constant  i  intensa. Aquest canvi de temps va tenir un efecte estrany en la multitud, que com un sol home va experimentar de seguida una nova commoció i es va cobrir d'un món de paraigües. Les oscil·lacions, les empentes i els brunzits es van multiplicar per deu. Jo no va vaig fer gaire cas de la pluja: les romanalles d'una febre inveterada del meu sistema donaven a la humitat un caràcter potser massa perillosament agradable. Em vaig lligar un mocador sobre la boca i vaig reprendre la marxa. Durant mitja hora el vell va fer via amb penes i treballs al llarg de la gran avinguda, i jo li anava a l'encalç per por de perdre'l de vista. Com que no va tombar el cap ni una vegada, no va detectar la meva presència. Al cap d'una estona va passar a un carrer transversal que, si bé era molt concorregut, no estava tan atapeït com la via principal que acabàvem d'abandonar. En aquell punt es va produir un canvi a la seva conducta. Caminava més a poc a poc i amb menys determinació que abans, més vacil·lant. Va travessar repetidament el carrer en totes dues direccions, sense propòsit evident; l'aglomeració continuava sent tan notable que, en tots aquests moviments, vaig haver de seguir-lo de ben a la vora. El carrer era estret i llarg i el va resseguir durant gairebé una hora, en el decurs de la qual els caminants van disminuir gradualment fins a, si fa no fa, el nombre que es pot trobar de costum al vespre prop del parc de Broadway: tan enorme és la diferència entre una concentració londinenca i la d'una ciutat nord-americana més densa. Un segon gir ens va menar a una plaça molt il·luminada i plena a vessar de vida. El desconegut va recuperar les maneres del començament. El mentó li va descendir fins al pit, els ull li rodolaven de manera extravagant sota el front arrufat, en totes les direccions, cap als que el pressionaven. Va obrir-se pas a força d'empentes amb resolució i perseverança. Però vaig quedar sorprès en adonar-me, després que recorregués el perímetre de la plaça, que girava i desfeia camí. I encara em va desconcertar més veure’l repetir la mateixa caminada diverses vegades (en una de les quals gairebé em va detectar en girar-se de sobte).

Va esmerçar una altra hora en aquest exercici i, a la fi , vam trobar moltes menys interferències de passavolants que al principi. Plovia a bots i barrals, l'aire es refredava i la gent tornava a les cases. Amb un gest d'impaciència, el caminant va passar a un carrer secundari relativament desert. En aquest carrer, d'aproximadament quatre-cents metres de llarg, va adquirir una velocitat que no hauria somiat veure en una persona tan gran i que em va costar molt seguir. Al cap d’uns quants minuts vam arribar a una zona comercial gran i atapeïda que el desconegut semblava conèixer molt bé i on va mostrar de nou l'actitud anterior, ja que avançava a empentes d'una banda a l'altra, sense propòsit, entre la munió de compradors i venedors.

Durant l'hora i mitja aproximada que vam estar-nos en aquell lloc, em va caldre molta prudència per mantenir-lo a l'abast sense fer-me notar. Per sort, duia calçats uns xancles de cautxú i em podia desplaçar en silenci absolut. En cap moment va adonar-se que el vigilava. Entrava en una botiga rere l'altra, sense comprar res ni badar boca, observant tots els objectes amb una mirada enfollida i buida. El seu comportament ja em tenia estupefacte, i vaig prendre la ferma determinació de no separar-me'n fins a haver-ne tret una mica l'aigua clara.

Un rellotge de sons fluixos va indicar les onze, i la gent va abandonar la zona a corre-cuita. Un botiguer va empènyer el vell en col·locar un porticó, i tot seguit vaig percebre que un tremolor violent li recorria el cos. Es va precipitar al  carrer, va mirar un moment i amb ansietat al voltant i va arrencar a córrer a una velocitat increïtble per molts carrerons depauperats i deserts, fins que vam sortir de nou a la via principal d'on havíem partit, el carrer de l'Hotel D ... Tanmateix, ja no oferia el mateix aspecte. Encara l'il·luminava el gas, però plovia a semalades i es veia poca gent. El desconegut va empal·lidir. Va fer unes quantes passes nervioses per l'avinguda abans populosa i, amb un sospir feixuc, va girar cap al riu i, sumint-se en un dèdal de camins tortuosos, va sorgir a l'últim davant un dels teatres principals. Estaven a punt de tancar-lo, i el públic sortia atropelladament de les portes. Vaig veure que el vell panteixava com si li faltés l'alè mentre es llançava entre la gentada, però em feia l'efecte que l'angoixa extrema del rostre havia minvat parcialment. El cap li va tornar a caure sobre el pit i va reaparèixer l'aspecte que li havia advertit en un primer moment. Vaig veure que enfilava el camí per on s'allunyava la major part del públic, però, en general, era incapaç de comprendre l'arbitrarietat de les seves accions.

En avançar, disminuïa el nombre de vianants, i el vell mostrava de nou intranquil·litat i vacil·lacions. Durant una estona va seguir de prop un grup d'uns deu o dotze tabolaires, els quals es van anar dispersant un rere l'altre, fins que només en van quedar tres en un carreró estret i penombrós, poc transitat. El desconegut va fer una pausa i, per un moment, va semblar absort en reflexions; després, amb molts símptomes d'agitació, va enfilar a corre-cuita una ruta que ens va menar al límit de la ciutat, a regions molt diferents de les que havíem travessat fins llavors. Era el barri més pestilent de Londres, tot hi mostrava la pobresa més deplorable i el crim més extrem. La claror tènue d'un llum escadusser, alt, antic i desgastat, descobria cases de veïns de fusta a punt de desplomar-se, distribuïdes de manera tan diversa i capritxosa que amb prou feines s'hi podia distingir la semblança d'un passatge. Les llambordes de la calçada estaven disposades a l'atzar, desplaçades de la posició original per la gespa que creixia desordenadament. Les clavegueres execrables estaven infestades d'una bilorda horrible. Tota l'atmosfera traspuava desolació. Però, en avançar, els sons de vida humana retornaven de manera gradual i constant, i per fi van aparèixer els vaivens del més baix de la xusma londinenca. Un altre cop l'ànim del vell va revifar-se lleument, com un llum que s'acosta a l'apagada definitiva. Una altra vegada va avançar amb passa àgil. Tot d'una va tombar una cantonada, ens va esclatar una ràfega de llum davant la vista i ens vam trobar davant un dels enormes temples de la Intemperància dels afores, un dels palaus del dimoni Ginebra.

Fregàvem l'alba, però alguns embriacs dissortats continuaven travessant-ne en totes dues direccions l'entrada ostentosa. Amb mig crit de joia el vell s'hi va obrir camí, va reprendre tot seguit l'aire del principi i va sotjar en direccions diverses entre els parroquians sense un propòsit aparent. No feia gaire que es comportava d'aquesta manera, però, quan una precipitació cap a les portes va indicar que l'amo es disposava a tancar-les. Llavors vaig observar una qualitat encara més intensa que la desesperació en el rostre de l’ésser singular que havia sotmès a una vigilància tan pertinaç. Però no va aturar la progressió ni un moment, sinó que, amb energia folla, va desfer camí a corre-cuita fins al cor del Londres poderós. Va fugir molta estona i de pressa mentre jo el seguia en l'estupefacció més extrema, resolt a no abandonar una vigilància en què ja tenia un interès absolut. El sol va alçar-se mentre avançàvem i, quan de nou havíem fet cap a l'atapeïda zona comercial de la ciutat populosa, el carrer de l'Hotel D… presentava una visió de tràfecs i afanys humans poc menys frenètics que els que hi havia vist al vespre. I allí , molta estona, entre la confusió que creixia a llargues passades, vaig perseverar en la persecució del desconegut. Però, com de costum, caminava sense rumb, i durant el dia no va sortir del remolí d'aquell carrer. I, en caure les ombres del segon vespre, vaig sentir un cansament mortal; vaig palplantar-me davant el caminant i el vaig mirar de fit a fit. Ell no em va fer gens de cas i va reprendre la caminada solemne, mentre jo, renunciant a seguir-lo, restava absort en la contemplació. «Aquest vell»  vaig dir a l'últim, «és el paradigma i el geni del crim atroç. Es nega a estar-se tot sol. És l'home de la multitud. Serà inútil seguir-lo, perquè no n'obtindré cap més informació, ni d'ell ni dels seus fets. El pitjor cor del món és un llibre més groller que l' Hortulus Animae,  i potser no deixa de ser un dels grans dons de Déu que «er lasst sich nicht lesen».

 

Edgar Allan Poe, Contes. Labutxaca. Traducció de Joan Solé.

 

 

 

 (Nota. Totes les il·lustracions d'aquesta pàgina reprodueixen pintures o serigrafies de Joan Genovés.)

 

Comments