LA DIFUSIÓ DEL CATALÀ ESCRIT

Pompeu Fabra

En els nostres temps s'ha produït un fet que han de te­nir molt en compte els qui treballen en l'obra de redreça­ment de la llengua catalana: el fet d'haver augmentat enormement el nombre de catalans que empren, corn a llengua escrita, el català. Per cada individu que cinquanta anys endarrera escrivia en català, avui n'hi ha centenars. Llavors el català escrit era gairebé exclusivament usat per uns pocs homes de lletres; ara, és una gran part de la gent de parla catalana, que escriu en català. L'obra de redreçament de la llengua escrita no podria ara limitar-se al sol llenguatge literari - amb exclusió dels llenguatges tèc­nics, etc.  I, per altra banda, ha de defugir tota artificio­sitat que dificultés la seva difusió.

 Si el català escrit no s’hagués mogut de l’àrea que li  as­signava Milà i Fontanals —que el considerava solament cridat al conreu de certs gèneres literaris—, podia llavors més lliurement adoptar qualsevol innovació enfora de tota consideració de viabilitat dins la llengua comuna; però, si ha d'ésser emprat per tothom i en tota ocasió, hom ha d'anar amb un compte especial que no perdi el contacte amb la llengua parlada, sospesant bé la viabilitat de cada innovació i espaiant àdhuc, oportunament, la in­troducció de les innovacions viables. El problema de la depuració de la llengua esdevé, així, particularment difícil, puix que ens trobem, d'una banda, amb una llengua a redreçar en la qual és imprescindible d'introduir nombroses modificacions, i d'altra banda hi ha el perill de caure, per efecte d'aquestes modificacions, en un llen­guatge excessivament distanciat del llenguatge parlat i poc apte, doncs, a ésser adoptat per tothom. I, encara, la consideració que ella no ha d'ésser la llengua d'un grup d'homes de lletres, sinó la llengua de què s'han de servir tots els catalans, imposa a tots els escriptors el deure de treballar per la seva uniformacio: s'ha d'oferir a la gent una llengua assequible i uniforme.


La llengua catalana i la seva normalització. Ed. 62


LA UNIFICACIÓ DE L'ORTOGRAFIA

Pompeu Fabra

 En l'ortografia és on es veu d'una manera claríssima la influència del fet que una gran part de la gent de parla catalana hagi per fi adoptat el català com a llengua es­crita. Mentre el català escrit no era sinó una llengua emprada per un nombre reduït de poetes i literats, l'existèn­cia d'una ortografia única tenia escassa importància: del moment que esdevé una llengua emprada per tothom, el problema ortogràfic adquireix una importància capital. Abans era, podria dir-se, indiferent quc cadascun dels es­criptors tingués el seu sistema ortogràfic; ara és indispen­sable que hi hagi un sol sistema: a la gent se’ls ha d’oferir els mots escrits sempre d'una mateixa manera; ells no estan en l’estat de triar, no volen haver-se de decidir en cada pas per aquesta o aquella grafia; volen que per a cada mot se'ls doni una sola forma gràfica; i és solament així que poden aprendre d'escriure segons un sistema. La coneixença de l'ortografia és un afer de memòria: per la lectura anem associant a cada mot la imatge visual del mot, i es solament quan tenim ben gravades a la memòria les imatges de tots els mots, que escrivim amb cor­recció ortogràfica. Però aquest emmagatzemadament d'i­matges visuals esdevé impossible si un gran nombre de mots apareixen escrits adés amb una grafia adés amb una altra. Àdhuc al qui sap molt bé, per exemple, que dansa ha d'escriure's amb s, li pot ocórrer d'escriure dança si, en les seves lectures, aquest mot li ha aparegut sovint es­crit amb ç. El fet d'haver-hi més d'un sistema ortogràfic porta fatalment com a conseqüència que la gent no en sà­piga cap.

 

La llengua catalana i la seva normalització. Ed. 62

Comments