La novel·la de la terra.


Triomfa a les primeres dècades del segle amb narracions en què la naturalesa es converteix en el símbol de l'essència d'Amèrica. El tema principal d'aquests relats és la lluita entre la civilització i la barbàrie, associades al món de la ciutat i de l'home, la primera, i a l'espai natural, la segona. Tècnicament, les novel·les se situen dins del simbolisme, encara que la descripció realista del paisatge és un element fonamental. Els novel·listes més destacats d’aquest corrent són José Eustasio Rivera (1888-1928), Horacio Quiroga (1878-193i Rómulo Gallego (1884-1969).


A la dècada dels trenta, es generalitza el cultiu de la novel·la social, molt influïda pel realisme socialista i, en conseqüència, allunyada ja del simbolisme modernista anterior. Dins d'aquesta tendència s'adverteixen tres cicles temàtics:
És amb la publicació d'El mundo es ancho y ajeno (Ciro Alegría, 1934) i de Huasipungo (Jorge Icaza, 1937) quan s'apliquen els principis del realisme socialista al tema indígena. Les dues obres redueixen el problema a un esquema molt simple en què l'indi bo és oprimit pels terratinents blancs, situació que condueix a l'enfrontament armat. La novel·la indigenista es transforma arran de Los ríos profundos (José Ma Arguedas, 1956) i, molt després, amb Redoble por Rancas (Manuel Sorza, 1970), obres que abandonen la visió maniquea de la societat i el realisme simplista, combinant la realitat i la dimensió màgica.
La novel·la de la Revolució mexicana.

S'inicia amb Los de abajo (Mariano Azuela, 1916) i tanca la seua primera etapa amb La sombra del caudillo (Martín Luis Guzmán, 1929). Aquestes obres se centren en el relat èpic i esperançador de la revolta, encara que Guzmán anticipa la idea del fracàs social del procés revolucionari que desenvoluparan posteriorment escriptors com Juan Rulfo en Pedro Páramo (1955) i Carlos Fuentes en La muerte de Artemio Cruz (1962).

La novel·la del dictador.


Les obres pertanyents a aquest cicle temàtic s'adscriuen a diferents tendències narratives i són compostes al llarg de tot el segle xx. La raó de la seua existència es deu a la peculiar situació política de moltes nacions llatinoamericanes, sotmeses a dictadures brutals quasi des del seu naixement. Aquest fet ha portat els novel·listes d'Amèrica a considerar el dictador com a element determinant de la seua realitat. El cicle s'inicia al segle XIX ambFacundo (Domingo F. Sarmiento, 1845), però és l'espanyol Valle-Inclán amb Tirano Banderas (1926) qui assenta les bases per a les posteriors: barbàrie del tirà, deformació de la realitat, mescla de realitat i fantasia, narració allunyada del realisme vuitcentista. Entre aquestes novel·les han de citar-se El señor presidente (Miguel Ángel Asturias, 1946), El reino de este mundo (Alejo Carpentier, 1949), Yo, el Supremo (Augusto Roa Bastos, 1974), El otoño del patriarca (Gabriel García Márquez, 1975) i La fiesta del chivo (Mario Vargas Llosa, 2000).




Miguel Ángel Asturias va començar a treballar durant la dictadura de Jorge Ubico en la novel·la que la majoria considera com la seua obra mestra,El Señor Presidente. La novel·la es va publicar el 1946, després de la caiguda de la dictadura, però l’estil i el tractament del tema la distancien del gènere documental. En realitat, encara que està basada en la dictadura de Ubico i en la del seu predecessor, Estrada Cabrera, és la novel·la de la Dictadura més que la d’un personatge històric concret.

Com Carpentier, Asturias estructura la seua novel·la seguint un esquema mític, basant-se en les antiquíssimes i llegendàries lluites entre les forces de la llum i les forces de les tenebres, que tenen ecos en mites universals, però també en mites llatinoamericans i, més concretament, maies.

Asturias utilitza un procediment de caricatura, d’exageració, de reducció d’éssers humans al nivell d’animals o de titelles per a aconseguir l’efecte d’un malson grotesc. Però el que veiem en la novel·la no és simplement la història d’una dictadura. És una demostració del que li passa a l’home quan les seues relacions no poden desenvolupar-se naturalment; quan, per a substituir la unitat familiar o la fe religiosa, només és possible l’adhesió a l’estat, que s’encarna en la persona d’un boig. Però és el context d’una ciutat moderna el que fa que això siga possible. La fotografia i el cinema substitueixen els contactes humans; el bordell substitueix l’amor; i la presó es converteix en l’únic lloc en què els homes poden comunicar-se, així com el somni és l’única zona de llibertat en què coneixen la veritat sobre ells mateixos.

 







Comments