COMENTARI AL CANT V DE L'INFERN DE LA DIVINA COMÈDIA

Josep Maria de Sagarra

Seguint el viatge dantesc, ens topem amb el jutge de l'Infern. El Dant, com ha fet amb Caront i moltes altres figures que trobarem entre els condemnats, manlleva de la mitologia grega els personatges que li semblen aptes per al paper que els vol fer representar, però donant d'ells una versió diabòlica i pejorativa. En començar el cant V, Minos apareix com un diable horripilant, que reganya les dents com un gos, i per manifestar els graus que el condemnat ha d'enfonsar-se dins l'embut de l'Infern, es va cargolant la cua al voltant de la cintura.

Minos, segons els antics pagans, era també el jutge de l'Infern. Però un jutge sever i digníssim, que no tenia res de grotesc ni de monstruós, En la llegenda heroica de Grècia, Minos és fill de Júpiter i d'Europa; fou rei i jutge ferocíssim de Creta i s'uní amb Pasífae. Homer cita Minos en el llibre XI de l'«Odissea» i Virgili en el VI de l'«Eneida», atribuint-li el paper d'inquisidor i de jutge. A més de Minos, Virgili hi posa Radamant, també fill de Júpiter, el qual es dedica a fer dir les culpes no confessades a Minos.

Un cop passat el tribunal de Minos, ens trobem en el cercle segon de l'Infern, o en el primer pròpiament dit, perquè l'anterior està format pels Llimbs. En els cercles, com més baixen, més durs hi són els càstigs i més greus els pecats; així és que el Dant, en dedicar el primer cercle infernal autèntic als pecadors carnals, dóna a entendre una certa mena de pietat per aquestes culpes tan naturals a la feblesa humana. Els altres pecats seran castigats en els cercles inferiors i, com més avall, amb més implacables tortures.

Entre els pecadors de la carn, el Dant troba unes figures que podríem dir-ne inevitables. Semíramis, la terrible emperadriu assíria, de la qual la llegenda ha fet un monstre de voracitat incestuosa; el Dant coneix la llegenda de Semíramis de Pau Orosi (HIST. l, 4), i cita el text orosià en el seu tractat « De Monarchia ».

Al costat de Semíramis, el nostre poeta veu la famosa reina fenícia Dido, vídua de Siqueu, la qual es llevà la vida en veure's abandonada per Eneas (Aen. IV, 442). Cleopatra, la cordial enemiga de Roma, seductora de Cèsar i Marc Antoni, no hi pot faltar tampoc, com no hi pot faltar Helena, causa directa de la guerra de Troia. Després apareixen al costat d'Aquil·les, Paris, el raptor d'Helena, i Tristany, el personatge medieval més fort de la llegenda eròtica. Però totes aquestes figures són citades com a tòpics naturals, quan es tracta de gran passió o de vici de luxúria. Al Dant no li interessen gaire aquests noms de la llegenda o de la història, i els deixa anar per acolorir el clima on pateixen les víctimes de l'apetit sensual.

Allí on aquest cant agafa la seva enorme volada, és en el moment d'aparèixer dos personatges del món del Dant, que ell pot haver conegut, o pot haver respirat l'aire del seu drama. La intervenció de Paolo i Francesca ha donat al cant V de la Comèdia la seva gran difusió i popularitat; tant, que podríem dir que, de tots els episodis dantescos, aquest és el més conegut, el més llegit i el més explotat.

En realitat, el drama dels dos enamorats no passa d'ésser un fet divers vulgaríssim, des del punt de vista històric. Si el Dant no l’hagués fet reviure en el seu poema, aquest parell de desgraciats figurarien en les cròniques respectives, però no es projectarien sobre el futur amb la transcendència emocional de les figures de Tristany i Isolda o de Romeu i Julieta.

Francesca nasqué a Ravenna, no se sap la data fixa; el seu pare, Guido Minore da Polenta, morí l'any 1310. Francesca fou maridada l'any 1275 amb Gianciotto Malatesta, senyor de Rimini. Gianciotto era lleig, garrell, deforme i, a més a més, brutal. D'aquest matrimoni Francesca tingué una filla anomenada Concòrdia. Alguns diuen que Francesca fou enganyada, que ella creia casar-se amb Paolo Malalatesta i que l'endemà de les noces es trobà amb el marit canviat; però, històricament, no sembla versemblant, perquè abans, l'any 1269, Paolo s'havia casat amb Orabile Beatrice di Ghiaggiuolo, que el féu pare de dos fills: Uberto i Margherita. Francesca era tia de Guido Novello da Polenta, prop del qual passà el Dant a Ravenna els darrers anys de la seva vida. El Dant, doncs, coneixia els familiars dels protagonistes del drama, i havia respirat l'aire d'escàndol que el fet produí en la seva època.

Francesca, descontenta del propi marit, s'enamorà i es deixà seduir pel cunyat Paolo, del qual les cròniques diuen que era bell i ben plantat, però més aviat gandul, i aficionat a reposar més que a treballar. En 1282 fou nomenat capità del poble a Florència, i deixà el càrrec en 1283. La doble mort de Paolo i Francesca degué esdevenir, doncs, entre 1283 i 1286, perquè el marit ultratjat, Cianciotto, l'any 1288 ja tenia una filla amb la seva segona muller Zamirasna. Gianciotto, per una espia de la casa, s'assabentà dels amors criminals i es venjà amb rapidesa, seme donar lloc a confessió ni a penediment. La manera com es produí l'amor tràgic, Francesca l'explica prou bé en els versos meravellosos. Alguns d'aquests versos s'han citat infinites vegades, àdhuc han agafat el relleu d'aforismes.

La importància del diàleg entre el Dant i Francesca de Rímini, mereix que seguim els versos amb tota cura. «Oh animal graciós i benigne», diu Francesca per començar. «Animal», com en el vers 2 del cant II de l'Infern, com en el vers 138 del cant XXIX del Purgatori, té el sentit de ser vivent, en oposició a les ombres del lloc. És per això que jo he traduït: "Oh tu, benèvol i gentil vivent". Francesca continua : « ... que visites per l'aire fosc (en tèrboles contrades) els qui férem la terra sangonent (amb la sang pròpia): si fos amic del Rei de l'univers, li pregaríem per la teva pau». És evident que el prec d'un condemnat de l'Infern no pot ésser escoltat per Déu.

I Francesca, manifestant d'on és filla, diu literalment: «Seu la terra on jo vaig néixer en la marina per la qual davalla el Po per trobar pau amb els seus sequaços (afluents)». Aquesta terra, com ja hem dit, és Ravenna.

«Amor que en cor gentil ràpid s'encén». «Al cor gentil/ ripara sempre Amore» diu Guido Guinicelli, i el Dant en el sonet xx de la «Vita Nuova»: «Amore e'l cor gentil sono una cosa». Aquest amor, propi del cor gentil, «va prendre en aquest de l'escaient figura que em fou robada, i la manera encar m'ofèn ». Aquí Francesca potser al·ludeix el que ja hem remarcat abans, que Paolo li fou canviat per Gianciotto ; però és més probable que es refereixi a la manera com Gianciotto matà Paolo i Francesca, sense donar-los temps de penedir-se.

"Amor, que a cap amat d'amar perdona", és un vers famosíssim, però no és precisament una gran veritat. Vol dir el Dant que l'amor no permet deixar d'estimar no importa qui, del qual un és estimat. Francesca s'agafa a aquesta idea potser per disculpar-se una mica de la seva gran passió, i diu que fou tan lligada per l'amor a la bellesa d'ell, que aquest lligam, font de plaer, encara en l'Infern no l'abandona.

"Amor va conduir-nos a una mort". Aquest vers solemne, i els altres dos anteriors que comencen amb la paraula amor, ens produeixen a nosaltres, lectors del segle xx, un efecte que devia ésser ben lluny de les intencions del Dant. Els tres versos són lapidaris, tenen un pes de sentència terrible, i la idea de l'amor i de la mort, com sortint l'una de l'altra, associen aquest passatge magnífic al pessimisme de Leopardi : «fratelli a un tempo stesso Amore e Morte —ingenerò la sorte» i a l'amor exclusiu, que només es resol en la mort, del Tristany de Wagner.

Francesca diu: «Caïna espera el qui ens llevà la vida». Caïna és la zona del Cocit on són castigats els traïdors dels parents (Inf. XXXII). Gianciotto, encara que marit enganyat, va matar a traïció.

«Quan vaig sentir aquelles ànimes ofeses, diu el Dant, vaig acotar el cap». Jo he traduït «dolors i ofenses », perquè en el que ha dit Francesca realment hi ha culpa i desgràcies, però també hi ha ofenses, com la mort a traïció .

Virgili, veient l'apenada concentració del Dant, li diu: «¿Què penses?» I ell de moment només respondrà : «Ai las!» expressant la profunda pena que sent pels amants; i una consideració de seguida de gran pietat: «Quants dolços pensaments, quants desigs menaren aquests al pas dolorós de la mort i de la condemna eterna!»

I aleshores, entendridíssim, plorant per la tragèdia de Francesca, el Dant sent una curiositat: ¿Per què el que només en un principi eren sospirs, és a dir, amor no manifestat, evolucionà arribant a ésser un amor culpable? «Nessun malggior dolore — che ricordarsi del tempo felice — nella miseria» ("No hi ha més greu dolor — que recordar-se del bon temps en l'hora — miserable "), dirà Francesca, i aquests versos, coneguts de tothom, han quedat com una mena d'aforisme. I és curiós que el concepte el trobem en Boeci: «In omni adversitate fortunae infelicissimum est genus infortunii fuisse felicem (Cons. l'HIL. 11, PR. 4) i en Sant Tomàs: «Memoria praeteritorum bonorum ... in quantum sunt amissa, causat tristitiam». (SUM. THEOL. II, II, 36, 1).

I que això és el mal més gran, «ho sap el teu doctor» afegeix Francesca, al·ludint directament Virgili, que en un temps era el poeta d'August i ara és l'estadà dels Llimbs.

Malgrat tot, encara que això se li faci molt trist, està disposada a explicar al Dant com es produí en ells l'incestuós adulteri. Francesca, però, no podrit estar-se de fer, explicant- ho, com aquell «que parla i plora».

I ara ve la gran confessió: «Llegíem un dia, per delectar-nos, com amor va estrènyer Lancelot. Sols érem i sense recelar res. Per moltes vegades ens miràrem en els ulls suspesos amorosament durant la lectura, i ens tornàrem vermells. Però va ésser un punt el que ens va perdre. Quan vàrem llegir: 'La rialla de tan gran amant desitjava ésser besada', aquest que mai de mi no se separarà, la boca em va besar tot tremolant. Galeot fou el llibre i qui el va escriure. Aquell dia ja no vàrem llegir més.»

Francesca explica, doncs, que l'esca del pecat fou la lectura de la història de Lancelot del Llac, i els seus amors amb la reina Ginebra, muller del rei Artús. Era una de les moltes novel·les que es llegien aleshores de tema cavalleresc, sobre un dels herois de la Taula Rodona.

En aquest llibre, Galehault, que fa un paper d'alcavot, és el qui prega a Ginebra que besi el seu amant. Galehault, italianitzat pel Dant, és Galeotto, i aquest Galeotto resulta l'autèntic culpable. Per això diu Francesca: "Galeot fou el llibre i qui el va escriure", car el passatge és el que precipità allò que estava només en el desig de Paolo i Francesca.

I el darrer vers de la confessió, és d'un pudor admirable; però malgrat el pudor que intenta tenir el poeta, el tema és massa cru perquè no pugui donar-se al vers una diabòlica punta d'ironia. És un vers que té dos talls; velant el pecat o callant-lo, el suggereix potser d'una manera més clara: "Quel giorno più non vi leggemmo avante" ("Aquell jorn el llegir no anà endavant ").

A mi m'agradaria que el lector considerés una mica tota la importància d'aquest cant. Realment la celebritat que té no és gratuïta. Si el Dant no hagués escrit res més que això, jo estic segur que el seu lloc en l'escala dels valors literaris canviaria de molts pocs graus, potser de cap. Contemplem una mica el que representa una peça d'aquesta qualitat a començaments del segle XIV. ¿Quin era l'estat de la poesia aleshores? Que és lluny tot això de la lírica de Cavalcanti i de la «Vita Nuova» del mateix Dant! Quin pas enorme representa la confessió de Francesca i els comentaris del poeta, dins el camí de la malícia, de la sensibilitat, de la intenció i de la profunditat literàries! Pensem que tardaran molts segles encara a aparèixer els grans psicòlegs de l'amor i els grans analistes de l'Ewigweibliche. Que som lluny encara de la Princesa de Clèves, de Manon Lescaut i Werther! Que és lluny Stendhal i que és lluny la projecció de Schopenhauer en les tempestats wagnerianes! I malgrat aquestes grans distàncies, el cant V de l'Infern ho pressent tot i s'anticipa a tot. No hi falta res en aquest cant magnífic. Les imatges dels ocells són de la millor qualitat de poesia plàstica, i anuncien la lírica anglesa i deixen pressentir la poesia extremo-oriental, naturalment desconeguda del nostre poeta. Els estornells volant a gran ramada, i amb les ales baixes, les grues en filera, cantant llur lai, i els coloms enamorats, ferms d'ales, volant vers els nius. Tot això és perfecte i s'adiu al tendre patètic femení d'una manera meravellosa. Fixeu-vos si és dona, aquesta Francesca, que fins en la pena infernal fa constar que l'esca del seu pecat és un «home bell». Mireu si el Dant sap quina mena de joc delicadíssim té entre mans, que fa explicar la dona i fa callar l'home, i a l'home, de més a més, el fa plorar! I ara considereu el paper admirable d'element tràgic i fatal que juga la literatura —ja en el segle tretzè!— amb la presència de la història de Lancelot. I aquell punt de malícía que deriva i precipita en la narració cavalleresca, i que es resol en el vers celebèrrim: "la bocca mi baciò tutto tremante'", vers directíssim, impúdic, d'una cruesa fisiològica, però lluminós i sanguejant... insubstituïble.

En la traducció d'aquest cant, el traductor se sent una mica avergonyit, perquè és molt difícil donar a totes aquestes paraules el to i l'aire de l'original. No es tracta de traduir d'una llengua forastera ni d'interpretar conceptes, ni d'aconseguir musicalitats prosòdiques equivalents. Com en els instants solemnes de la gran poesia, es tracta de seguir el ritme d'un cor i la percussió d'una intel·ligència excepcionals, que, valent-se de la paraula, creen elements de bellesa pura. Tocar aquests elements de bellesa, despullar-los, desfer-los i refer-los, és una profanació. Aquesta és la servitud del traductor: cometre tals profanacions, que per molt a fi de bé que es facin, delataran sempre la gosadia i la impotència de qui les comet.

Comments