COMENTARI AL CANT PRIMER DE L’INFERN DE LA DIVINA COMÈDIA

         Josep Maria de Sagarra

Encara que no siguin moltes les persones que posseeixin de cap a cap la Divina Comèdia, com una arma espiritual completament coneguda i digerida, són escassíssims aquells que, partint d'una mitjana cultura, no sàpiguen de cor els tres primers versos del poema. Aquests tres compassos magnífics que volen dir tantes coses, i en els quals es troba la clau del perquè de tota l'obra. El Dant ens diu, en tals versos, que en ésser al mig del camí de nostra vida va retrobar-se dins una selva obscura, perquè havia marrat la via dreta, la drecera de la virtut. Més avall ens dirà que no sap quan ni com entrà en la selva obscura, perquè «tan profunda era la son que tenia, quan abandonà el camí de la veritat». Situa el poeta, doncs, el moment d'emprendre el viatge ultramundà, en aquest punt de retrobar-se a si mateix en plena selva obscura, i de tenir consciència de la seva por, i de la desgràcia que era per a ell aquesta selva, de la qual ens dirà de seguida com en va sortir.

Naturalment que tot això són símbols; ja veurem com el poema n'és ple; però no hi ha cap símbol poètic en el Dant que no obeeixi a un fet real o a una idea perfectament definida i exposada. En primer lloc, ¿què entén el Dant per «la meitat del camí de nostra vida?» En el «Convivio» ho diu ben clar: «La vida procedeix a imatge d'un arc, pujant i baixant. El punt suprem d'aquest arc, en les persones perfectament constituïdes segons natura, s'escau als trenta-cinc anys») (CONV. IV, XXIll, 7 i 9). Respecte a considerar els trenta-cinc anys com la meitat de la vida natural de l'home, el Dant potser recolza en l'autoritat del salm « Dies annorum nostrum septuaginta auni » (Ps. LXXXIX,10).

Nat el 1265, el Dant ens confessa que l'any 1300 es trobava en una selva obscura, i que un fet, que no manifesta, però que nosaltres deduirem, li serví de reactiu per a abandonar els seus errors. Perquè la interpretació que cal donar a la selva obscura, és l'estat de vici i d'ignorància en el qual viuen els homes d'aquest món, sense tenir cura de la perfecció espiritual. Alguns comentaristes moderns han volgut veure en la selva oscura l'estat de misèria del Dant en l'època de l'exili, o el desordre polític de la Itàlia en general i particularment de Florència; però aquestes interpretacions són una mica estirades pels cabells. De més a més, hem de creure que el viatge imaginat es produís el 1300 (en el qual el Dant encara vivia a Florència i fruïa de tots els seus drets), relacionant aquesta data amb les profecies i prediccions dels personatges que trobarem a través de la lectura del poema. En el cant VI de l'Infern, veurem de seguida com Ciacco li diu que «dintre de tres sols », o sigui, dintre de tres anys, els blancs — que era el partit del Dant— seran condemnats pels negres; i això s'escaigué l'octubre del 1302, o sigui, el tercer any solar després de la primavera del 1300.

El fet capital d'aquella primavera fou el Jubileu general decretat pel papa Bonifaci VIII. Encara que no es posseeixin dades exactes sobre l'actitud del Dant en aquella Quaresma de l'any 1300, respecte al Jubileu, hi ha prou raons per a creure que el Dant anà a Roma, i prengué part al Jubileu, entre els molts penitents que aprofitaren aquella avinentesa extraordinària, que tant transcendí als sentiments pietosos de l'època.

Ja veurem en el cant XVIII de l'Infern (versos 28 a 38) com el Dant compara les fileres oposades dels condemnats que veu, a allò que passà a Roma l'any del Jubileu i a la manera com es disposà el pont de Castel Sant' Angelo, amb uns característics detalls d'ordre visual que ens demostraran l'experiència d'un testimoni directe. Hem d'imaginar la topada que faria, en un esperit com el Dant, aquella Roma del començament del XIV, amb el contrast de misèria i de grandesa, de corrupció i de santedat; i hem de creure que aquell primer record, i totes les reaccions espirituals consegüents, foren la idea inspiradora del poema, que anà madurant després en les hores de l'exili.

És a dir, aleshores el Dant va veure, i va sentir d'una manera directíssima, els elements vius i reals que són la preocupació de la seva vida i la matèria humaníssima de la Divina Comèdia. Sabem, doncs, tot el que volen dir els tres primers versos del poema. El Dant ens explicarà les característiques de la « selva obscura», que gairebé és tan amarga com la mort; i l'associació de mort i amargor no és altra cosa que una ressonància bíblica: «Inveni amariorem morte mulierem» (Eccl., vii, 27).

El poeta, però, va descobrir un bé en aquesta selva; més ben dit, a la sortida. Aquest bé és la presència de Virgili, i d'ella ens parlarà; però abans cal que ens digui altres incidents de la sortida. En retrobar-se a si mateix, el poeta procura abandonar la selva i a la fi de la vall «que li havia de por compungit el cor», es veu en presència d'una muntanya de salut, il·luminada ja pel sol. És la idea bíblica de la muntanya del Senyor. L'ascensió, la llum, la felicitat de l'esperit, l'aire net; tot el contrari de la selva oscura, El poeta mirarà el mal pas, «que mai no ha deixat persona viva», perquè el pecat condueix a la mort espiritual, i es posarà a caminar per la diserta piaggia en direcció a la muntanya de salut, i aquí, en un vers curiosíssirn, ens farà saber que caminant per aquesta diserta piaggia «el peu ferm sempre era el més baix». Jo he traduït piaggia per «vessant», és a dir, el terreny entre el pla i la pujada ferma i aguda de la muntanya. Gelli, comentant aquest vers, diu que piaggia significa en italià aquells llocs o espais de terra que es troben al final d'una planura i que s'eleven una mica, però que no són com l'erta) la pujada ascensional, dura i de considerable pendent, a la qual alludirà de seguida el poeta.

El que és curiós, és l'observació que fa el Dant del «peu ferm», i d'ella s'han ocupat exegetes tan bons com el Barbi, el D'Ovidio i el Guerri, i llurs observacions ens serveixen per veure una mica clar aquest punt. El peu ferm és sempre el més baix en el cas d'un home que camina sobre una superfície plana; en dir-nos el Dant que pujava una costa i que passava això del peu ferm, és natural que ens ho faci saber com una novetat i com una cosa contrària a la manera normal de caminar. Perquè pujant una costa o una escala, s'escau que el peu ferm es troba més alt que el peu que comença el moviment d'ascensió fins al graó següent o fins al punt més elevat. Ara bé, el poeta podrà dir que en aixecar el peu sentia una certa por i anava temptejant mentre pujava, però que el peu més alt, el que anava endavant, s'aixecava cada vegada menys; o que a cada nova passa, el peu ferm —aquell sobre el qual es mantenia el cos— era més baix que el lloc al qual es dirigia.

En fer aquestes remarques, jo recullo l'opinió dels autors citats, garbellada encara pel Vandelli. Confesso, però, que en aquest punt, com en altres, no es veu ben clara la intenció del Dant. Repensant encara sobre el cas del «peu ferm», he trobat després, en el comentari de Francesca Torraca, una explicació que potser és encara més justa : «En el caminar atabalat i temorec del poeta en la seva ascensió, és el més baix el peu ferm, perquè en les pujades difícils el peu més baix està més afermat, és més segur d'ell mateix respecte al més alt, incert i vacil·lant en temptar la pujada». De totes maneres, aquesta interpretació de Torraca s'ha d'acceptar entenent que el Dant parla dels dos peus, en el moment d'ultrapassar el peu que progressa en l'ascensió al que ja s'ha situat una mica més amunt. Deixat aquest incís del «peu ferm», que estic segur que sobtarà el lector, el poeta ens diu que, en començar l'erta, la pujada autèntica, li saltà al pas una lonza lleugera i amb el pèl clapejat. Per fer-me entenedor, i seguint la majoria dels traductors, be donat «pantera» per lonza, encara que aquest animal no és en realitat una pantera, sinó un linx, bèstia més petita i menys feroç que una pantera. La bèstia posada al mig del camí del poeta, li priva l'ascensió, tant, que es fa pensament de recular; però s'escau que la pantera no li fa una por extraordinària, perquè ni el temps de l'any, ni l'hora matinal, donen lloc a dolents presagis, sinó tot el contrari. Efectivament, el poeta ens diu que era «el temps i el principi del matí, i el sol pujava enlaire amb aquelles estrelles que eren amb ell quan l'Amor diví mogué primerament aquelles coses belles». El temps era el Divendres Sant —25 de març, o 5 o 8 d'abril del 1300— i les estrelles que pujaven amb el sol eren de la constel·lació d'Àries, el primer signe del Zodíac.

Els antics creien que el món fou creat en primavera i amb el sol en la constel·lació d'Àries; per això el Dant ens diu: «quan l'Amor diví mogué primerament aquelles coses belles», o sigui, començà a moure els cels per mitjà dels àngels.

Els elements naturals eren immillorables; la pantera no podia, doncs, produir cap terrible estrall; però al costat d'aquesta bèstia, altres dos animals vénen a sumar pànic en l'ànim del poeta: un lleó i una lloba; la lloba, magra en extrem, i que manifesta més fúria, fa recular el poeta allí on el «sol calla», fins a la selva obscura. Aquesta arriscadíssima imatge del «sol callat», que he mantingut en la meva versió, ens indica que potser el poeta ha volgut al·ludir la teoria pitagòrica de l'harmonia produïda pel moviment de les estrelles.

¿Què signifiquen aquestes tres feres que el poeta troba en el punt de començar l'autèntica ascensió a la muntanya de la salut espiritual? I.a majoria dels comentaristes antics creuen veure simbolizats en les tres bèsties els tres pecats capitals: luxúria, supèrbia i avarícia. Entre els comentaris posteriors, hi ha qui creu que les tres bèsties signifiquen respectivament: concupiscència de la carn, dels ulls i supèrbia de la vida; altres, incredulitat, supèrbia i falsa doctrina, o simplement supèrbia, enveja i avarícia. Més recents encara són les opinions que atorguen un significat polític a les tres feres, i el lleó representaria França, la pantera Florència i la lloba la Cúria romana.

Naturalment que aquestes interpretacions són vagues, insegures i sense document probatori, i és més prudent atenir-se a l'antiga interpretació dels pecats capitals.

De les tres feres, la lloba és la que fa més por al Dant, i si ella representa la cupiditat i l'avarícia, no és d'estranyar que el poeta tremoli davant els possibles estralls de la bèstia. En el poema, en atacar la simonia i l'avarícia dels papes i els prelats, el Dant arribarà a les més dures invectives, i serà aquest tema un dels cavalls de batalla de la vida i l'obra del poeta. Quan, per motiu de la por que li causa la lloba, recula en el «lloc baix», cap a la selva obscura, el Dant és salvat per algú «que per llarg silenci semblava feble», feble de veu, i aquests versos 62 i 63 jo els he traduït: "als propis ulls algú se'm féu present, a qui silenci llarg veu afeblia".

Ara bé, els comentaristes del Dant veuen un contrasentit en tal afirmació: si aquest, que és Virgili, s'acaba de presentar i encara no ha obert boca, ¿com pot afirmar el Dant que semblava fluix de veu a causa d'un llarg silenci? És evident que en el sentit realista de les paraules, això no té explicació satisfactòria. Vandelli, un dels més autorizats i més recents exegetes del Dant, diu que, en el sentit al·legòric, la feblesa de veu de Virgili és fàcilment explicable, si per feblesa s'entén la del pecador en el qual ha callat llargament la veu de la raó, i en el moment que comença a adonar-se de la veritat, ho fa amb una certa feblesa o vacil·lació , i sols amb la pràctica de la virtut va adquirint la força i la decisió necessàries. Això explicaria una mica, en el cas de Virgili, aquesta veu fluixa. Una mica només, perquè sobre aquest punt totes les explicacions que s'han volgut donar no satisfan enterament. Hem de creure que el Dant ha volgut parlar en sentit al·legòric, i ha descurat potser l'expressió del que deia, sense fixar-se en l'ordre d'exposició de conceptes. Si aquesta remarca sobre la veu de Virgili hagués estat feta pel Dant després de consignar els primers mots proferits per Virgili, l'explicació de Vandelli seria perfectament lògica.

Escoltem el diàleg del poeta i de l'ombra de Virgili, solemne, d'una concisió lapidària, exaltada al final per l'entusiasme del Dant en la presència del seu autor,

En el cas del Dant, no és Virgili solament una preferència o una admiració de caràcter personal. El Dant comparteix sobre Virgili el criteri estès en les escoles medievals. Virgili representà, per als homes de lletres d'aleshores, la figura màxima de la poesia; entre tots els antics, ell és el més important, el més estimat i el més imitat. Virgili és el vèrtex de l'angle que formen les dues cultures, la pagana i la cristiana, i a ell, des del camp dels gentils, s'atribueix el do profètic i l'anunci de la vinguda del Messias, prenent peu del començament de l'Ègloga IV. En dir-li «savi famós» el Dant li concedeix les màximes investidures de la raó i de la intel·ligència; i en aquest sentit de la raó i de la filosofia natural, Virgili actuarà a través del poema.

A més a més, la mentalitat del Dant —cal tenir en compte la seva idea política apassionant, que és la restauració de l’Imperi romà i la divisió de poders, l'espiritual i el temporal, un en les mans del Papa i l'altre en les de l'Emperador— és naturalíssim que vegi en Virgili el màxim definidor del prestigi imperial, l'home que, partint del destí d'Enees, arriba a cantar la realització de la potència universal de Roma.

El nostre poeta demana auxili al seu « savi famós» perquè el lliuri de la fam de la lloba, que li impedeix de pujar a la muntanya de la salut; i Virgili aleshores, i fixem-nos en aquest punt que després comentarem, contesta: «A tu et convé un altre viatge», "et calen corriols més passadors", perquè la lloba —l'avarícia— és de tan perversa natura, que no deixa passar ningú i no acaba mai la fam. Amb molts animals s'ha ajuntat; i n'espera d'altres, fins que el Veltro — el Llebrer— la farà morir amb dolor. Aquest, el Llebrer, no es nodrirà de terra ni metall, sinó de sapiència, amor i virtut; i la seva nació serà entre Feltro i Feltro. En aquella Itàlia humil («humilemque videmus Italiam», Aen, iii, 522) per la qual moriren de ferides la verge Camil·la, Eurial , Turn i Nisus, ell l'esbandirà de cada poble, fins que tornarà a l'Infern, «des d'on la llençà la primera enveja».

Aquesta és la primera gran profecia del poema, damunt la qual insistirà el poeta, edificant-hi totes les seves esperances. Ara bé, ¿qui és aquest personatge que, seguint la simbòlica bíblica i medieval, el Dant encarna en un gos importantíssim?

Entre els comentaristes són heterogènies les opinions. Algú hi vol veure el Crist, que vindrà a judicar els vius i els morts. A l'Edat Mitjana es creia amb insistència en una pròxima tornada del Crist. Altres creuen que el Llebrer és un papa (Benet XI?); altres un emperador (Enric VII); altres suposen un capità gibel·lí (potser Can Grande della Scala); altres han dit que el Llebrer és l'Esperit Sant, o és el Dant mateix, o un príncep de Tartària , o l'arcàngel Sant Miquel, etc. Graziolo de' Bambaglioli, contemporani del Dant i el més antic dels comentaristes, confessa humilment que no sap qui és aquest gos extraordinari, i dóna dues interpretacions com a més probables: el Crist, o un papa o emperador. Tenint en compte les vicissituds de la vida del nostre poeta, i sabent la fe que en un moment determinat posà en la figura d'Enric VII de Luxemburg per salvar Itàlia i solucionar el conflicte dels dos poders universals, jo crec que si a algú fa referència el Dant en llançar la solemne profecia, és a l'emperador Enric.

Diu que el Llebrer no voldrà domini material, ni peltro (aliatge d'estany i coure), o sigui diner, i que tindrà la seva pàtria entre Feltro i Feltro,

Aquest Feltre e Feltro és el punt més negre de tots. Feltro, si significa feltre, estofa ordinària, com volen alguns, serviria per a anunciar que naixerà entre gent humil, o entre gent dolenta. Els qui volen que el Llebrer sigui el Crist, creuen que el poeta diu que vindrà entre cel i terra. Els qui propugnen per Can Grande, creuen que el Dant intent·a senyalar Feltro, ciutat de la Marca Trevigiana. i Monte Feltro, en la Romagna.

Diu, a més, Virgili, que portarà salut a aquella «humil Itàlia», per la qual moriren Camilla (filla de Metabus rei dels volscos, que sucumbí lluitant contra els troians d'Eneas, Aen. VII, 803 i XI, 856); Euríal i Nisus (joves troians morts combatent contra els volscos, Aen. IX, T79 i segs.); Turn (príncep dels rútuls mort per Eneas, Aen. XII, final). Aquests són tots herois de la « humil Itàlia», de la Itàlia incipient que conquistà el cabdill de Troia, però que tenen la glòria d'ésser la primera llavor sacrificada pel prestigi de la Roma universal.

Virgili, després de la profecia del Veltro que matarà la lloba, ofereix al Dant un camí practicable per a ell, i l'únic que creu que li podrà donar la salut espiritual, perduda entre la selva escura, Aquest camí és el viatge a través de l'Infern i del Purgatori, i si vol seguir fins al Cel, el passarà a una ànima més digna (a Beatriu) perquè li faci de guia.

Quan parla del regne del dolor, esmenta els qui es planyen de la segona mort, que és la condemna eterna: « Et infernus et mors missi sunt in stagnum ignis; haec est mors secunda» (Apoc. XX, 14).

Després de l'oferta de Virgili, el Dant el requereix, per alliberar-se de les angúnies presents (els vicis i la ignorància), i les altres pitjors (la condemnació eterna), perquè el porti on li ha dit, i pugui veure la Porta de Sant Pere (el Purgatori) i aquells que li ha pintat ran plens de sofriment (l'Infern).

Fixem-nos ara un moment, per acabar el nostre comentari, en la importància dels temes plantejats en unes quantes tercines. El Dant s'ha retrobat ell mateix, ha fet examen de consciència, i ha volgut sortir del vici i de l'error. Per a salvar-se veu un camí, el millor sens dubte; aquest camí és la muntanya de salut il·luminada pel sol. Naturalment que el poeta es refereix a la vida contemplativa que ofereix la disciplina monàstica. El Dant vol entrar en religió, però no és possible, perquè la lloba (la culpiditat i l’avarícia) ha corromput aquest camí. El Dant fa, en tal punt, la primera afirmació d'aquest argument que anirà descabdellant a través del poema. Els monestirs no li mereixen confiança, perquè l'esperit no hi és. Més endavant atacarà la culpiditat dels papes, i farà servir d'acusador Sant Pere; na estalviarà res contra Bonifaci VIII, el pontífex del Jubileu de l'any 1300, ni contra Climent V, ni contra Joan XXII. Atacarà per boca de Sant Benet els benedictins, i per boca de Sant Pere Damià els cardenals i els bisbes, i farà dir a Sant Tomàs i a Sant Bonaventura, que els dominicans i els franciscans no segueixen la regla. Arribarà a insults terribles, i la Cúria romana serà per a ell una «prostituta desvergonyida» (PURG. XXXXII), i en el cant dels simoníacs fulminarà amb violència contra el poder temporal dels papes.

El Dant ens diu clarament que la vida de religió, tal com es presentava en la seva època, no és un bon camí de salut espiritual, perquè la cupiditat la domina, fins que arribi el Llebrer famós, i netegi els cenobis i les esglésies. Mentrestant, per a salvar-se, no té altre camí que el de la pròpia consciència en plena llibertat, encarada amb els càstigs eterns, amb les conseqüències del pecat, i amb la difícil, llarga i dolorosa purgació de les ofenses fetes a Déu.

Aquest Infern i aquest Purgatori simbòlics, se li ofereixen perquè ell intervingui, perquè pregunti, perquè dedueixi i en tregui exemple. Aquest Infern i aquest Purgatori són tan vius, tan sembrats del seu món i de les seves anècdotes, que no ens costa res de creure que el Dant, en els cercles del dolor, vol sublimar-hi la seva pròpia actuació en l'exili i en la misèria.

El Dant és un franc tirador, no afiliat a cap legió, que vol salvar-se i vol salvar tota la humanitat. Ell seria un religiós un contemplatiu, però els qui detenten oficialment la religió i la contemplació no li interessen. Amb la pròpia fe, que serà guiada per Beatriu, i amb la raó natural, que serà guiada per Virgili, el Dant té l'ambició de passar l'Infern i el Purgatori, i d'arribar a assolir una contemplació perfecta i una felicitat única en aquella candida rosa del Paradís. Totes aquestes coses s'apunten en el magnífic cant inicial del poema, i sobre elles he volgut entretenir una mica el comentari, perquè el lector s'adoni de la grandesa del tema, i de quina mena de viatge únic ens promet el Dant, quan després de demanar a Virgili que li mostri tan extraordinàries coses, diu simplement: "I ell caminà, i jo vaig seguir darrera".