COMENTARI AL CANT QUART DE L’INFERN DE LA DIVINA COMÈDIA

         Josep Maria de Sagarra

Miseriosament, potser transportat per un àngel, com més endavant li esdevindrà, el poeta passa l’Aqueront i es troba en el primer cercle de l’Infern, on és despertat per un tro. Virgili li explica el lloc on es troba, que és el que anomenem els Llimbs.

Dels dos llimbs dels escolàstics, limbus infantum i limbus patrum, el Dant en fa un de sol. Barreja criatures, homes i dones, en una tenebrosa confusió. Són esperits que no han pecat, i que si àdhuc van fer mèrits i foren virtuosos, no els ha servit de res, perquè no foren batejats o moriren sense conèixer el Déu veritable.

D’aquests és el propi Virgili: «Per això som perduts, diu, i la nostra pena és no poder veure Déu, i viure en un desig de veure’l, però sense cap esperança». El Dant pregunta: «¿I mai un de vosaltres no ha pujat a la glòria del Cel?» «Jo era nou en aquest estat (feia cinquanta anys que hi era), quan vaig veure un Poderós coronat amb signe de victòria.» Aquest Poderós és Crist. Virgili no l’anomena, perquè ja hem vist que en tot l’Infern el nom de Crist i de Maria no seran pronunciats, per por de profanar-los. El signe de victòria és la creu mateixa. En l’Evangeli apòcrif de Nicodemus, llegim: «Posuitque Dominus crucem suam in mediio inferni, quae est signum victoriae». Aquest Poderós s’endugué les ombres dels Sants Pares i de les grans figures bíbliques. Cita pocs noms, i només un de dona, Raquel, «per la qual tant féu Israel (Jacob)»: va servir set anys per obtenir-la, i set anys més encara es tingué d’esperar acontentant-se amb Lia (Gen. XXIX, 18-30). Raquel, que representa la vida contemplativa, ja veurem que és una de les  dones més preferides del Dant. I caminant Dant i Virgili, després d’aquest aclariment, es troben en un lloc, il·luminat en hemisferi, que es reserva als hostes de gran categoria.

I ara ve el moment notabilíssim del cant IV, no sols per la seva grandesa i pel to noble, auster i transparent de l’exposició, sinó perquè deixa veure l’escala de valors que en l’època del Dant s’aplicava als antics. En enumerar totes les figures il·lustres, o en adjectivar-les, o en fer-ne un escassíssim comentari, el Dant mostra les seves preferències, explica la seva cultura, i explica, en part, la manera de pensar en les escoles de la seva època.

És impossible que Rafael, en pintar el tros de pintura més notable del Renaixement —em refereixo a l’«Escola d’Atenes» que hi ha a l’estança de la Signatura, del Vaticà—, no tingués present aquest meravellós cant IV de la Divina Comèdia. Les analogies de visió són sorprenents. Rafael, dos-cents anys més tard, més humanista i menys escolàstic que el Dant, situarà les figures dins un marc arquitectònic, estructurarà i precisarà més; però l’esperit, la poesia i la grandesa de l’«Escola d’Atenes, i fins el procediment moral de situar-se l’artista dins el somni, són coses manllevades d’aquest cant.

En aquest cant, la visió dels grans genis que disposen als Llimbs d’una situació preferent, és iniciada pels quatre poetes: Homer, Horaci, Ovidi i Lucà. El Dant posa Homer per damunt de tots els poetes; el Dant no coneixia, però, els poemes homèrics, perquè ell ignorava el grec, i en la seva època Homer no era traduït al llatí. El prestigi d’Homer li venia per referències, i en atribuir-li el mestratge de la poesia heroica es fiava d’Horaci, que en la seva Poètica diu: «Res gestae regumque ducumque et tristia bella —quo scribi possent numero, monstravit Homerus».

El Dant fa seguir el pare de la poesia per Horaci, al qual diu satiro, entengui’s «satíric». Es comprèn que el Dant aprecïi el valor de satíric o de moralista en Horaci, més que el seu gran valor líric, perquè en l’època del Dant eren molt més llegides les sàtires i les epístoles horacianes que les meravelloses odes.

Després d’Horaci, el Dant veu com a grans figures poètiques Ovidi i Lucà. No hi ha dubte que aquesta manera de situar Lucà al costat d’Horaci i Ovidi, a un crític modern li fa una certa gràcia. Lucreci és potser el més original i el més intens dels poetes llatins. La crítica posterior al Dant, el situarà molt per damunt de Lucà, que en definitiva és un poeta mediocre i poc original, d’una transcendència nul·la. En canvi, el Dant no veu Lucreci, perquè probablement l’ignora; però el Dant és fill de la seva època, i Lucà en la Itàlia del tres-cents, tenia el mèrit d’haver cantat dos herois romans: Cèsar i Pompeu.

Els quatre poetes s’ajunten amb Virgili i inviten el Dant a passejar i a conversar amb ells; i el Dant, no pas amb excessiva modèstia, diu que fou el sisè entre els cinc poetes, als quals considera els genis més alts de la poesia.

 No és de creure que el Dant, la figura més lluminosa de la poesia cristiana, tingués una consciència exacta del seu paper transcendental dintre la història del món, en erigir-se company d'Homer, d'Horaci i de Virgili; però aquesta innocent manca de modèstia, la veiem repetida en moltes obres de la seva època i d'èpoques posteriors. En citar l'analogia entre el cant IV i el fresc de l'« Escola d'Atenes», pensàvem que també Rafael es situa a primer terme amb el seu oncle Bramante i amb el pintor Sodoma, entre les magnes figures del pensament antic.

El Dant acompanyat de Virgili i dels quatre grans poetes, és a dir, assessorat per les primeres autoritats del seu ofici, es dirigeix al màgic castell dels herois i dels savis. Aquest castell és el símbol de la saviesa humana. Té set murs que representeu, o les set virtuts (les quatre morals: prudència, justícia, fortitud i temprança, i les tres intel·lectuals : intel·ligència, ciència i sapiència), o les set parts de la filosofia (física, metafísica, ètica, política, economia, matemàtica i sil·logística).

El riu que el volta és interpretat de diverses maneres; creuen molts que el Dant vol que sigui l'eloqüència. Passat el riu amb tota facilitat —«com terra dura»—, els sis homes extraordinaris entren al castell per set portes, que voldran ésser les arts liberals del trivi i i del quadrivi (gramàtica, dialèctica, retòrica, música, aritmètica, geometria i astronomia).

I es troben a la fi en un prat florit en presència dels herois i els savis. El Dant té sempre present la història i la grandesa de Roma. Això ja ho remarcàrem en comentar el cant II. Aquí la cosa no pot ésser més clara. Entre els herois, veu, primer que a ningú, Electra. No és precisament, aquesta Electra, la mateixa verge de la tragèdia grega, filla d'Agamèmnon, germana d’Orestes, sinó que es tracta de l'Electra àvia antiquíssima del poble romà, filla del rei Alant i mare de Dardanus , fundador de Troia (Aen. VIII). Al costat d'aquesta Electra veu Hèctor, l'exponent més fort de noblesa i virilitat, i Eneas, el pare virgilià de Roma, ambdós herois troians. I amb aquestes figures llegendàries, a les quals estalvia adjectius, el Dant veu Cèsar, el fundador de l'Imperi. Cèsar té mirada d'esparver en el somni dantesc, i aquesta figura històrica impressiona el Dant, i l'impressionen els seus ulls d'esparver. El Dant no pot negar l'efecte que li produeixen els dictadors, els tirans i els homes de presa.

Sempre fidel a Virgili, el seu poeta preferit, segueix citant les figures de 1'«Eneida». Veu Camil·la, la verge guerrera que morí combatent els troians, la qual ja ha aparegut en el cant primer; i separada d'ella, Pentesilea, reina de les Amazones, vençuda per Aquil·les (Aen. I); el rei Llatí, sogre d'Eneas; Lavínia, muller d'Eneas; tots ells personatges de la fundació de Roma.

Associa amb aquestes figures Brutus, el Luci J. Brutus, primer cònsol exaltador del poble contra la tirania del darrer Tarquini, i al costat de Brutus, el cantellut i el demòcrata, veu en el prat verd d'aquests llimbs, quatre figures femenines, triades potser amb la intenció d'acolorir el destí de Roma amb una tendra virtut graciosa o patètica. Les dones són: Lucrècia, la púdica muller de Col·latí, violada per Tarquini; Júlia, filla de Cèsar i muller de Pompeu; Màrcia, la noble esposa de Cató, i Cornèlia, la famosíssima filla d'Escipió l'Africà, mare dels Gracs i espill de tota mena de virtuts.

Fins aquí, el Dant només ha vist figures relacionades amb la història de Roma; però vol fer una sola menció honorífica per un un personatge musulmà, el qual està «sol i a part» perquè no té amb qui relacionar-se ni ningú dels seus que li faci companyia. Aquest personatge es Saladí, soldà d'Egipte i de Síria, nat el l137 i mort el 1193; famós per les seves virtuts i per la seva liberalitat, i celebradíssim en el món cristià medieval.

Després d'aquests herois i heroïnes, el Dant, aixecant una mica els ulls, veu, en un lloc més alt, les grans figures del pensament. El primer de tots és «el mestre» per antonomàsia, és Aristòtil, el qual aquí ni té necessitat d'anomenar perquè el reconegué tothom, i al qual ha dit ei Dant mateix: «Maestro e duca della ragione humana» (CONV. IV, 11,16). Al costat d'Aristòtil, seuen Sòcrates i Plató. Dos-cents anys més turd , Rafael pintarà Aristòtil cedint la dreta a Plató; però, en l'època del Dant, el pare de la filosofia era Aristòtil, i els escolàstics no li reconeixen ningú superior. El Dant veu també Demòcrit, que suposava el món com el resultat d'una reunió fortuita d’àtoms. Contempla després Diògenes, Anaxàgoras, Tales, Fmpèdocles, Heràclit i Zenon; figures citades per Aristòtil i per Sant Tomàs, són apreciades pel Dant per les seves teories morals. Zenon és citat ja pel Dant en el «Convivio », com ho és Anaxàgoras.

Es curiós que el Dant reconegui entre gent tan gloriosa Dioscòrides, autor d'un tractat sobre les qualitats medicinals de les plantes; però es veu que en l'època del Dant la ciència atribuïa un gran valor a Dioscòrides.

El Dant veu el poeta mític Orfeu, ja vist per Eneas entre els benaurats (Aen. VI, 643). Són citats, a més a més: Euclides, el famós geòmetra, Tul·li (Ciceró) i Sèneca. Entre Ciceró i Sèneca, cita un personatge sobre el qual els textos no estan d'acord. En algunes edicions dantesques és Lino i en altres Livio. La versió Lino té més partidaris, encara que comentaristes tan bons com Torraca acceptin Livio. Jo he seguit la majoria en la meva traducció, i en aquest cas, Lino, o Linus, és el poeta grec mític, com el mateix Orfeu. Si s'accepta la versió Livio, naturalment seria Titus Livi, el gran historiador.

 Hipòcrates, grec; Avicena, aràbigo-espanyol, i Galienus, de Pèrgam, són contemplats en els Llimbs del Dant com els antics de la ciència mèdica. I el darrer savi de la visió, pintat també per Rafael en 1'«Escola d'Atenes ll, és Averrois. Aquest musulmà de Còrdova, és una de les més grans figures de la cultura medieval. Averrois, abans que els mestres de l'escolàstica, va llegir les obres d'Aristòtil en antigues traduccions siríaques, i en féu tres comentaris: el gran, el mitjà i la paràfrasi. El mètode del gran comentari fou seguit per Sant Tomàs. Això sol demostra el predicament que un savi com Averrois devia tenir davant els ulls d'un gran poeta com el Dant; i malgrat el mal que féu l'averroisme infiltrant-se en els rengles de la teologia, i malgrat ésser el Dant un ortodox, no vol renunciar aquí, el poeta, com en altres llocs, a una certa llibertat de criteri. En el Paradís, veurem com Sant Tomàs fa l'elogi de Sigier de Brabant, famós averroista, el qual és vist en la primera roda dels dotze savis, al costat de sants eminentíssims.