Sagarra comentari cant segon de l'Infern

COMENTARI AL CANT SEGON DE L’INFERN DE LA DIVINA COMÈDIA

Josep Maria de Sagarra

En començar el segon cant del poema, Dant es prepara per seguir Virgili i per emprendre l'extraordinari viatge al reialme dels morts. El poeta, que fins ara s'ha mogut dins el món de l'al·legoria, per donar força patètica i gust de realitat a la seva empresa imaginativa, barreja amb el somni la seva autèntica anècdota temporal; es presenta ell mateix, amb la seva limitació i la seva pobresa davant el viatge prodigiós. El viatge és un fruit poètic, però Dant, en preguntar a Virgili si el creu prou apte per a una empresa tan gran, és un home mortal, amb l'ambició i amb la por natural d'un home. D'aquesta aliança de somni i de realitat, neix la primera troballa del sanguejant sentit humà del poema. La Divina Comèdia aquí comença a tenir gruix, i l'al·legoria esdevé dramàtica i realista. El defalliment i el dubte, obstacles psicològics —ben diferents de la lloba, del lleó i de la pantera—, són ara vençuts per la fe; Dant necessita, però, l'ajut de la gràcia divina, i aquest ajut és delegat a tres dones benaurades.

Dant cita a Virgili dos homes excepcionals més dignes que ell d'haver fet el viatge al reialme dels morts. Eneas és el primer; Dant al·ludeix, naturalment, el cant VI de I'«Eneida»; aquest cant, suggerit per Homer, és al mateix temps la font directa del gran tema dantesc. És justíssim que Dant, en començar la seva obra, al·ludeixi el text virgilià que li ha donat la idea del seu poema. Però Dant diu a Virgili que Déu permeté l'entrada d'Eneas al món dels esperits, donada la importància de l'heroi, no precisament des del punt de vista virgilià, sinó des del punt de vista catòlic. EI valor d'Eneas no és solament, per al Dant, haver fundat Roma, i com a conseqüència, el gran imperi expandidor de la cultura greco-romana; sinó haver fundat aquella Roma que, a més, amb el temps, seria la Seu de l'Església Catòlica.

L'altre home excepcional que ultrapassà la frontera del país dels morts, és el «Vas d'Elecció». Amb aquestes paraules, Dant anomena l'apòstol Sant Pau, recollint-les dels Actes dels Apòstols: «Dixit autem ad eum Dominus: Vade quoniam vas electionis ut mibi iste» (Act. IX, I 5). EI viatge de Sant Pau al Cel, tema de comentari i literatura medievals, és dit pel mateix apòstol, en la segona Epístola als Corintis: «Jo conec un home en el Crist, que fa catorze anys fou arrabassat fins al tercer cel (si ho va ésser en el seu cos, no ho sé; si ho va ésser fora del seu cos, no ho sé; Déu ho sap). I jo sé que aquest home (si fou amb el cos o sense el cos, no ho sé; Déu ho sap) s'elevà fins al Paradís, i va sentir paraules inefables que no és permès a un home de revelar» (II COR. XII, 2, 3 i 4). Aquest viatge extraordinari, declarat pel mateix apòstol, Dant el cita com un fet transcendental per al bé de la fe catòlica, i és aleshores que, dirigint-se a Virgili, confessa la seva inferioritat i la seva por. «No sóc Eneas ni Sant Pau», diu el poeta.

Fins aquí, Dant actua amb la modèstia i el pudor naturals d'un home intel·ligent, i deixa en mans de Virgili la solució que el tregui del compromís. Aleshores apareixen en el discurs de Virgili les tres dones determinants del gran viatge, les tres santes que vetllen pel poeta. Beatriu és l'encarregada de donar l'ordre a Virgili, en el moment que el Dant es veu espaordit per la lloba i es decideix a recular; però Beatriu s'ha mogut del seu gloriós setial, perquè Santa Llúcia, retreient l'amor del Dant a Beatriu, li ha pregat que fes alguna cosa per al poeta, i Santa Llúcia ha fet aquest pas en favor del Dant, requerida per una altra «dona gentil». Aquesta «dona gentil» que és la primera d'adonar-se de la situació trista del poeta, i que el Dant no anomena, ni diu concretament qui és, no és altra que la Verge Maria. El Dant no l'anomena aquí, ni l'anomenarà en tot el pas per l'Infern, com tampoc no anomenarà el Crist, perquè aquests dos noms altíssims no han d'ésser profanats en el lloc del dolor i del càstig eterns.

La Verge Maria crida l'atenció a Llúcia. Aquesta Llúcia és, segons alguns comentaristes, Santa Llúcia Ubaldini, germana del cardenal Ottaviano degli Ubaldini, del qual parlarem en comentar el desè cant de l'Infern. El més probable, però, és que el Dant es refereixi a Santa Llúcia màrtir de Siracusa; per dues raons: la primera, pel símbol de claror material i espiritual que representa aquesta santa, i la segona, per ésser Santa Llúcia advocada contra el mal de la vista, i tenir-li el Dant una gran devoció, perquè dos cops havia patit de mal d'ulls. «Fatigant molt la vista en l'estudi, vaig afeblir els esperits visius» (Conv. III, IX, 15).

És Santa Llúcia qui va a cercar Beatriu, la qual seu al costat de Raquel. Raquel, filla de Laban i segona muller de Jacob, és esmentada en aquest lloc del poema com a símbol de la vida contemplativa. Beatriu és l'encarregada definitiva del missatge salvador. El tema de Beatriu comença aquí amb tota la grandesa i tota la importància que anirà mantenint dins el poema. Beatriu aquí és també un símbol. Ha deixat d'existir com a Beatrice Portinari de la realitat temporal, i no és tampoc la idealitzada Beatrice de la «Vita Nuova», en la figura de la qual convergeixen les més espirituals i patètiques melodies de l'amor entre home i dona. Aquí, Beatriu ja no és el somni passional del Dant; d'aquest somni sols en resten al·lusions i records.

La Beatriu de la Divina Comèdia, pitagòrica imatge de les harmonies celestes, ja no parlarà mai més als sentits, sinó a la pura raó. En aquest cant, però, Beatriu, tendra i femenina encara, es commou per la sort del seu estimat, i les paraules que diu a Virgili són d'una cristal·lina vehemència. Immediatament el Dant situarà Beatriu dins la categoria simbòlica. Sobre el que concretament representa Beatriu en el concert del poema, són molts els comentaristes que han llançat diverses opinions. Alguns fan de Beatriu un símbol de la teologia, altres de la intel·ligència activa, altres de la ciència religiosa o de la ciència moral, altres de la vida contemplativa i altres de l'Església. Convé ara que ens detinguem en algun punt interessant del discurs de Virgili, sobretot en les paraules de Beatriu reportades pd poeta.

«Jo era entre aquells que són suspesos», diu Virgili, i significa que era en els Llimbs, perquè les ànimes que allí es troben resten en un estat de suspensió o d'indecisió, entre la condemna i la beatitud. No tenen esperança d'arribar a sants, però en senten el desig, i per altra banda no sofreixen cap de les penes dels condemnats. En la presentació que Beatriu fa d'ella mateixa a Virgili, li diu uns mots que encara resulten una incògnita per a tots els comentaristes del Dant; són els del vers 74, "di te mi loderò sovente a lui", «de tu sovint a Ell em lloaré», referint-se a l'Alta Senyoria, a Déu. Si Beatriu representa la teologia, i Virgili la filosofia i la raó natural, voldrà dir Beatriu la importància que té per a la teologia el raonament, i el servei que presta la raó natural a la ciència revelada. Això en el sentit al·legòric; en el sentit real, pot ésser un elogi que Beatriu fa al poeta, dient que es valdrà de la seva amistat i coneixença com d'un mèrit davant de Déu. El Torraca diu que això conté potser una promesa oculta.

Beatriu diu a Virgili que en el cas d'ella no s'ha de témer per a res l'Infern, perquè no li pot fer cap mal: «In flamma sua non comburet iustos » (Eccl. XXVIII , 26).

Quan Beatriu parla de la Dona que s'ha apiadat del Dant (la Verge Maria), diu que aquesta pietat feny, o romp, una sentència dura, i significa que treu duresa o alleugereix aquesta sentència. Suposa que la relaxació de la sentència, serà que un benaurat, Beatriu, s'interessi pel patir d'un mortal, i arribi a anar a l'Infern per cercar-ne el remei, les quals coses no són normals en la vida dels benaurats, que no s'interessen d'altra cosa que de la contemplació de Déu. Sobre aquest punt no he trobat cap mena d'explicació en els comentaristes del Dant més notables.

En les paraules que Llúcia diu a Beatriu per commoure-la, l'argument s'enforteix en remarcar que Dant és aquell que tant va estimar-la, «que sortí per ella de la vulgaritat»; significant que el poeta va escriure rimes admirables, i es lliurà a l'estudi per esdevenir més hàbil en tractar d'ella.

Després del discurs de Virgili, el Dant sent renéixer totes les seves forces perdudes: «Tres dones tenen cura de tu en la cort del Cel, i el meu parlar et promet tant de bé!»

I el Dant, absolutament decidit, pronuncia el vers definitiu: "Tu duca, tu segnore, e tu maestro". Duca (guia, capità) en mostrar el camí, i en jo seguir-te; tu senyor, en manar i en jo obeir-te a ulls clucs; tu mestre, en ensenyar-me i en demostrar-me les veritats. I després d'aquesta professió de fidelitat i d'obediència, el Dant entra per «l'alt camí silvestre» i es dirigeix de dret cap a l'Infern.