COMENTARI AL CANT III DE L’INFERN DE LA DIVINA COMÈDIA

Josep Maria de Sagarra

 

Entre els versos de més fama del poema dantesc hi ha aquests nou hendacasíl·labs que encapçalen solemnement el cant III i que totes les edicions marquen amb lletres capitals per donar-los la importància d’una làpida immutable. Aquests versos, sabuts per la majoria de persones que han fet vaga o profunda coneixença amb l'obra del Dant, i repetits tantes vegades com vulgueu en la llengua original, en qualsevulla ambient on sigui possible un tracte ínfim amb l'idioma italià, ofereixen al traductor, precisament perquè són tan coneguts, hàbils paranys no massa fàcils d'escamoteig.

En el meu propòsit de donar, de la Divina Comèdia, una versió tan fidel com em sigui possible, però al mateix temps tan viva, tan clara i tan poètica com bo permetin les meves limitades facultats d'escriptor, en topar-me amb el famós "Per me si va nella città dolente" se m'oferien diferents solucions per a triar.

Seguint la traducció medieval d'Andreu Febrer, o la moderna traducció de Verdaguer i Callís, hauria pogut dir el per me si va amb les paraules «per mi hom va»; la traducció és justa i fidelíssima. Però, aquest «hom va», ultra el seu encarcarament una punta savi i poc viu en el nostre familiar llenguatge, em sona a l'oïda d'una manera dura i poc musical. Aleshores la forma «hom va» hauria pogut substituir-se pel per mi es va, més natural i corrent, i equivalent, mot per mot, a la forma italiana; però el vers cuinat amb el peu forçat d'aquesta solució, em resultava dur, poc expressiu i descolorit. Aleshores, atenint-me a la força popular, viva i directa que té la poesia del Dant, malgrat la seva sàvia i complicada arquitectura, em va semblar quc, essent la porta de l'Infern qui parlava, i que en el poema aquestes paraules de la porta dirigides al condemnat que la travessa, volen tenir una patètica i austera solemnitat, podia interpretar jo d'una manera més viva la intenció dantesca, emprant el «per mi aniràs», forma que té un punt de retòrica de rondalla popular i de cançó; forma, a la meva manera de veure, més viva que el «per mi hom va» i el pel mi es va, i que permet donar al vers la misteriosa pompa musical que demana la grandesa de la porta de l'Infern.

En aquest primer vers del cant III trobem la città dolente. Aquesta città és l'Infern. La ciutat de Satan, oposada a la ciutat de Déu.

Andreu Febrer tradueix dolente per «dolent». Altres traductors catalans, moderns, cerquen adjectius que vulguin dir més o menys el significat d'aquesta lapidària città dolente. En el temps de Febrer, el mot «dolent», en català, tenia potser el mateix significat del dolente italià o del doliente castellà. Avui dia, però, per aquells obscurs i misteriosos imperatius dels idiomes, el «dolent» català només és aplicable a les coses d'una mala qualitat física o moral. La paraula ha agafat un altre sentit, i no és admès ni possible acceptar «dolent» com un atribut derivat de dolor. Per això jo he emprat el mot «sofrent». Aquest adjectiu, poc usat entre els escriptors catalans, té, per a mi, tot el gust i tota la intensitat viva i poètica del dolente dantesc. Trencant el costum d'alternar aguts i plans, he traduït els nou primers hendecasíl·labs del cant tercer, en versos exclusivament aguts, per tal de donar més pes i més profunditat de sentència a cada un d'aquests versos i al mateix temps perquè, donades les paraules de l'original, la traducció, en 1a forma que l'he fet, em permet una més aproximada fidelitat al text.

Aquests aclariments de caràcter retòric i gramatical, m'interessa fer-los amb tota sinceritat, perquè el lector que segueixi amb interès o simpatia la meva versió, participi de la intimitat d'aquesta i comprengui que en el treball que m'he imposat de recrear la Divina Comèdia en català i fer-la viure en la nostra època, la meva intenció de donar un text amb qualitat poètica, porta el pes de l'obscur i silenciós treball de servir, en tots els possibles, una fidelitat al text i una lògica de traducció.

Un cop passada la porta de l'Infern, la visió del Dant es detura en els primers condemnats; condemnats podríem dir-ne a mitges, perquè romanen al vestíbul infernal i no passen el riu Aqueront. Aquests desgraciats són els indolents; no són els positius malvats ni els pecadors decidits; són aquells que han viscut sense infàmia i sense honor, aquells que, emprant un vulgaríssim mot català, podríem dir-ne els panxacontents. Gent que no s'ha decidit per res, que no s'ha volgut comprometre mai, o per covardia, o per mandra, o per pobresa d'esperit. Entre aquests infeliços, Dant barreja els àngels neutrals. Els qui, davant la rebel·lia de Lucifer, no es decidiren ni per Déu ni pel diable, i no van voler comprometre llur pacífica i egoista posició angèlica.

Dant, home apassionat, nerviós i violent, que, davant les contingències de la vida, ara pren un partit, ara un altre, que es baralla, que es juga la pell, que pateix les conseqüències de les seves accions, que és perseguit i desterrat, en trobar-se en presència dels qui s'evadeixen, dels qui no es mouen, d'aquells als quals agrada més jaure i no embolicar-se, és natural que es revolti i senti un menyspreu per aquesta mena de pecadors egoistes i covards. Dant no usa de cap mena de pietat pels miserables que troba al vestíbul de l'Infern; ells, gandulíssims per essència, es veuen en el somni dantesc privats de tota mena de repòs, seguint dia i nit una fràgil i fugissera banderola, i picats per les mosques, les vespes i els mosquits. És un càstig desesperant, però ridícul. Dant en la seva vida temporal, és possible que hagués conegut moltíssims d'aquests pecadors indolents i covards. El seu ambient devia estar-ne ple, com n'és ple l'ambient que nosaltres vivim; malgrat això, Dant no reconeix cap dels seus coneguts, fora d'una persona, que no anomena.

Entre la gernació enorme de desesperats que segueixen la bandera, agullonats pels insectes, Dant s'adona de seguida de la presència d'aquell "che fece per viltà il gran rifiuto", en la meva versió, fidel, paraula per paraula, "el qui féu per vilesa el gran refús". Dant el reconeix, en veure'l, i el deixa estar; només li penja aquest «gran refús» fet per vilesa o per covardia. En tot el cant IlI, és aquest l'únic personatge relacionat amb la vida o els coneixements del poeta, que apareix d'una manera concreta, embolicat, però, en el misteri silenciós del Dant.

¿Qui és aquest personatge? ¿De quin «gran refús» es tracta? Aquí comença la feina dels comentaristes. Segons la general opinió, es tracta del papa Celestí V, al qual les manipulacions del qui fou el seu successor, Bonifaci VIII, induïren a abdicar el Papat. Benvenuto Rambaldi diu en el seu «Comentum» que aquesta era la vulgar i corrent opinió. El mateix diuen Graziolo de' Bambaglioli, l'Anònim contemporani del Dant publicat per Selmi, el comentari atribuït a Iacopo fill del poeta, Della Lana, l'«Ottimo Commento» i molts altres antics comentaristes. Els comentaris del Còdex de Monte Cassino, diuen que aquest que féu «el gran refús», no és altre que l'emperador Dioclecià, el qual, a les seves velleses, renuncià a l'Imperi. Boccaci confessa que no sap de qui es tracta. Rambaldi, després d'acceptar la vulgar opinió de tothom respecte al papa Celestí, llança la possibilitat que qui cometé el gran refús és Esaú, germà de Jacob, que es va vendre la primogenitura per un plat de llentilles. Altres comentaristes anomenen personatges amb absoluta desorientació, des del darrer emperador romà d'Occident, Ròmul Augústul, fins a contemporanis del Dant, de migradíssim relleu històric.

El cert és que havent el poeta callat el nom, difícilment se sabrà mai de qui es tracta. Vandelli, en els seus clars i precisos comentaris, conclou sobre aquesta qüestió amb aquests tres punts. Primer: que «el gran refús» és anterior al 1300; segon: que qui el féu era  ja mort la primavera del 1300, època de la visió dantesca: i tercer: que el Dant, en el mateix text, dóna a entendre que havia conegut personalment, o vist , si més no, el personatge al·ludit. El fet que Celestí V fos canonitzat l'any 1313, no implica res en contra de l'opinió personal que el Dant tingués sobre aquest papa; és clar que és una mica fort que el Dant condemnés a l'Infern una persona que l'Església feia santa; però ja sabem com el Dant tracta els papes i la Cúria romana, per a no escandalitzar-nos massa. En aquest cas concret, no s'ha de creure, però, que el Dant anés a l'extrem de rebel·lar-se contra un decret de canonització, perquè el tal decret va jaure més de quinze anys en els arxius del Vaticà, sense que el món se n'assabentés, o sigui fins l'any 1328, i en aquesta època el Dant ja era mort i enterrat.

Dediquem-nos ara a un necessari anàlisi dels més importants conceptes d'aquest cant. En el rètol infernal hem de veure que en el "va fer-me la Divina Potestat, - la Summa Saviesa, el Primer Amor", s'anomenen les tres persones de la Santíssima Trinitat, el Pare, el Fill o Verb, i el Sant Esperit. "Abans de mi res no va ser creat - que etern no fos", diu l'Infern. Efectivament, fou creat amb la caiguda de Lucifer i per a càstig dels àngels rebels. La rebel·lió dels àngels, com veurem en el cant XXIX del Paradís, fou gairebé immediata a la seva creació, i fou abans de la creació de les coses corruptibles (forma de la terra, plantes, animals, homes, etc.). Abans de l'Infern només eren creats els cels, els àngels, i els quatre elements, que sóu incorruptibles i «eterns».

Després de llegides les paraules, Virgili diu al Dant: "Aquí quedin els dubtes a recó - i tota poruguesa sigui morta". És la mateixa fermesa que demana la Sibil·la a Eneas: «Nunc animis opus, Aenea, nunc pectore firmo» (Aen. VI, 261). «Tu veuràs en aquest lloc que jo t'he dit, els qui han perdut el bé de la raó (de l'intel·lecte)». El bé de l'intel·lecte és la Veritat absoluta, o sigui la visió de Déu.

Amb els àngels que segons una antiga creença restaren neutrals en el conflicte entre Déu i Lucifer, hem dit que corren els indolents. Virgili diu d'aquests àngels, que el Cel no els vol perquè perdria bellesa i que l'Infern no els accepta, «perquè els reus no se'n puguin gloriar». I és evident que els pecadors de pecats decidits i concrets que hi ha a l'Infern, es creurien superiors davant d'aquests, el pecat dels quals és l'omissió; i aquest sentir-se superior, seria causa d'una vanaglòria, de quelcom de caràcter positiu a favor dels condemnats, que a l'infern no es pot admetre.

"No tenen ni esperança de la mort" diu Virgili, la qual acceptarien, perquè, convençuts de llur nul·litat, prefereixen el no-res a l'existència. I «envegen qualsevulla sort», fins la dels condemnats en el lloc més baix de l'Infern.

¿Per què segueixen una bandera o gallardet? Perquè el qui en el món no seguí cap bandera, no es decidí per cap partit, aquí té de seguir una bandera que no es para mai, sense solta ni motiu, i amb un frenesí de follia. El Dant conclou que els indolents són els qui desplauen a Déu i als qui reneguen de Déu (al diable). Diu el Boccaci: «Desplauen als dimonis aquells ganduls, ociosos i indecisos a fer el mal». I considera el poeta que sempre han dut la mort per dins (que mai no foren vius), perquè mai no han fet ús de la raó. Després de veure el suplici dels indolents, van els poetes avançant fins a la riba de l'Aqueront. I aquí comença la barreja d'elements pagans i d'elements cristians que anirem veient en tot el poema; Ovidi i Virgili a un cantó, i la Bíblia i els Sants Pares a l'altre, fent un constant intercanvi, i fonent-se en la imaginació del Dant, i donant lloc a un producte nou moltes vegades. L'Aqueront, o riu del dolor, creia l'antiguitat clàssica que era el que travessaven les ànimes en anar a les penes de l'Infern. La travessia es feia en la barca de Caront, i el Dant veu Caront, i el retrat que en fa és d'arrel virgiliana; en la mitologia grega Caront és un déu, fill d'Erebos i de la Nit, i nauta de l'Avern; però el Dant, inspirant-se en Sant Pau («Quae immolant gentes, daemoniis immolant et non Deo» , I Cor. x, 20), el converteix en un dimoni, com ho farà amb totes les figures de la mitologia que trobarem en aquest lloc. Caront és el porter de l'Infern, com Cató ho serà del Purgatori. Caront, que aquí té una fatxa terrible, es dirigeix rabiüt al Dant, i li diu que ni el port ni la nau són per a ell. Ha conegut que el poeta no és un condemnat damunt el qual tingui poder, i és per això que manifesta el seu mal humor. Virgili el tranquil·litza dient-li que el viatge del Dant ha estat decidit allí on es pot el que es vol, o sigui, a l'Empiri, per l'absoluta i il·limitada voluntat de Déu. Això apaivaga Caront, el qual es dedica, però, a mortificar els seus desgraciats passatgers. I l'escena és magnífica, i fa constar l'odi dels pecadors a Déu, i als pares, i a l'hora i al dia de la naixença llur. «Aquí no passa cap ànima bona, diu Virgili; per això quan Caront es queixà de la teva presència, ja pots saber què volia dir». Després d'aquestes paraules, un tro, una llum vermellenca, i el Dant cau com adormit. Quan es despertarà serà ja a l'Infern, a l'altra riba de l'Aqueront. ¿Qui l'ha dut fins allà? Això el poeta no ho diu, i això encara és un misteri per a tots els lectors de la Divina Comèdia.

Comments