COMENTARI AL CANT SISÈ DE L’INFERN DE LA DIVINA COMÈDIA

Josep Maria de Sagarra

 

 

Després dels luxuriosos, contemplem la pena dels golafres; llur suplici consisteix a estar immergits dins un fanguissar pudent a manera de tristíssims batracis, ajaçats, rebent la pluja, la neu i la pedra, i les mossegades i esgarrapades del ca monstruós Cerber, manllevat també de la mitologia pagana. Cerber és citat pels antics, com un monstre de tres caps (Virg.: GEORG.IV, 483, i AEN. VI, 417; Ov.: MET. IV, 450). Apareix com un gos infernal en algun document medieval de poesia germànica, i en molts de poesia llatina. El Dant el guarneix, fent-lo una barreja de gos, d'antropoide i de serpent. Fins l'anomena gran vermo (gran cuc), i aquesta fantasia obeeix, segons els comentaristes, a la creença que Cerber viu sota terra i en un lloc humit, com acostumen a viure els verms o cucs.

Entre aquests grans golafres, castigats per la pluja i pel gos de tres goles, un ciutadà flrentí crida el Dant. Aquest ciutadà és Ciacco. Fidelment, Ciacco vol dir porc, i sembla que no vol dir res més, encara que algun comentarista insinuï que Ciacco podria ésser una italianització del francès Jacques o una abreviatura de Giacomo. Si així fos, no es comprèn que el personatge digui al Dant: "Voi cittadini mi chiamaste Ciacco", perquè amb això dóna a entendre que Ciacco és un sobrenom o un mal n0m, que li deien perquè, ell realitat, era un fart.

En traduir aquest nom, m'era dificilíssim, per necessitats retòriques, deixar-lo tal com és en el text original; però també he trobat massa fort traduir Ciacco per Porc, o per Bacó, si voleu, que sembla que no fa tan mal a l'orella. S'hauria produït un efecte grotesc, desconcertant, i he adoptat el facilíssim sistema del nostre Andreu Febrer, donant una desinència catalana al mot italià. «Xac» resta així com un nom propi de significat dubtós, com tants noms hi ha a la nostra terra. Però entengui's bé que Ciacco és un nom profundament despectiu.

Ara cerquem qui era aquest home. Els comentaristes del Dant, les cròniques de l'època, i fins Boccaci, en la jornada ix , novel·la 3, del «Decamerone», el citen a bastament. Bambaglioli, el comentarista més antic, diu que Ciacco «fuit tempo suo vituperose uite, et infamis gule». L'Anònim contemporani del Dant, publicat per Selmi, diu de Ciacco, que «era banquer florentí, i per massa menjar i beure es tornà curt de vista i no coneixia les monedes, i la gent es burlava d'ell». Iacopo Dante li atribueix virtuts profètiques. La majoria dels comentaristes repeteixen i prodiguen la seva gran afició a la taula; era de paraula aguda i home d'acudits; tractava sempre gent fina i rica, i sobretot aquells que menjaven i bevien amb esplendor, dels quals era moltes vegades invitat; i quan no l'invitaven feia el distret i es presentava a l'hora de dinar, i seia entre els comensals. Fora d'això, és acceptada la versió de la seva gràcia en el parlar i fins de la seva bondat de cor.

Dant aprofita els dots profètics de Ciacco per fer-lo cantar sobre allò que tant l'apassiona: les lluites de Florència. Naturalment que el poeta suposa que Ciacco profetitza en temps del seu viatge-somni a l'Infern, i Dant, en realitat, escriu el poema quan allò que Ciacco prediu ha succeït de debò, perquè, com tothom sap, el poema fou escrit en l'exili des del 1307 al 1321, en el qual el Dant morí, i els fets a què fa referència Ciacco s'esdevenien del 1300 al 1302. Un cop assegurada a Florència la causa güelfa, que allí, com en altres ciutats italianes, agafava un caràcter local, i a Florència significava el güelfisme una ambició constitucional de caràcter democràtic, contra l'esperit dels senyors feudals representat pel gibel·linisme; un cop afermat aquest poder popular, en el govern de la ciutat intervenia allò que podríem dir-ne els gremis. Els artesans eren els qui manejaven la política, es distribuïen els càrrecs públics i formaven un gran partit de govern. Una altra classe, la classe del diner, representada pels banquers i els comerciants, intentà formar un altre partit polític de la mateixa força que els artesans. Es produí dins de la ciutat una forta escissió, i els florentins quedaren dividits en dos bàndols: els blancs i els negres. Els blancs, partit al qual pertanyia el Dant, representaven la unió gremial dels artesans; els negres eren el nou partit de la gent del diner. Entre blancs i negres es produïen lluites ferocíssimes, assassinats, exilis, duels, i tota mena de violències. D'aquestes lluites fou víctima el Dant i molts altres il·lustres personatges de l'època, i a aquestes lluites es refereix, des del seu punt de vista, el golafre Ciacco, submergit en el fanguissar pudent de l'Infern.

El cap dels blancs era Viere di Cerchi; el cap dels negres Corso Donati. Quan Ciacco diu la parte selvaggia (el bàndol salvatge) es refereix als blancs, perquè ell com a banquer pertanyia als negres. Quan cita els tres anys que trigaren els negres a assolir el poder, es refereix al curt espai de preponderància blanca, fins que Carles de Valois entrà a Florència i donà definitivament el poder als negres. Quan diu que els negres arribaren “con la forza di tal che testè piaggia" (que jo he traduït "amb el qui ara sospesa els avantatges", és a dir, que fa la bona cara a tots i no sap per qui decidir-se, i va navegant entre dues aigües, que això és el que vol dir piaggiare en italià), segons uns comentaristes, Ciacco es refereix al papa Bonifaci VIII, i segons altres, a Carles de Valois, aliat del Papa.

Ciacco acaba profetitzant el que succeí: la llarga preponderància dels negres, o sia dels banquers i mercaders, que durà tot el segle següent i culminà en la tirania dels Mèdici.

El Dant pregunta quines són les persones justes. Ciacco contesta que són dos, els justos, però que no els escolta ningú. Boccaci, comentant el poema, diu que, no essent el cant més explícit, és molt difícil d'endevinar qui són aquests dos personatges. Segons altres comentaristes, poden ésser: el Dant i Guido Cavalcanti; el Dant i Dino Compagni; Barducci i Giovanni da Vespignano, etc. És molt possible que el Dant s'al·ludeixi ell mateix, perquè, en aquest poeta, ja hem vist que la força genial està en raó inversa de la modèstia.

Després de la profecia, el Dant vol saber encara més. Pregunta on són, si són al Cel o a l'Infern, Farinata, Tegghiaio, Rusticucci, Arrigo i el Mosca. Ciacco li diu que tots són a l'Infern per greus pecats, en llocs de més càstig que el seu. Farinata degli Uberti, el famós capità del poble, el trobarem, en el cant X, entre els heretges. El Tegghiaio és Aldobrandi degli Adimari, i el trobarem una mica més avall entre els sodomites. Iacopo Rusticucci també el trobarem entre els sodomites. Arrigo no el trobarem més, perquè el poeta se n'oblida. Probablement fou company del Mosca, en les lluites entre blancs i negres, i col·laborà amb ell en l'assassinat de Buondelmonte. El Mosca, Mosca de' Lamberti, el trobarem en el cant XXVIII de l'Infern, entre els sembradors de discòrdia.

El Dant, a tots aquests florentins, els ha dit «que foren tan dignes» i que posaren el seu enginy a fer bé, i com veiem resulta que tots estan castigadíssims, per pecats inconfessables.

Això ha fet suposar a algun comentarista, que el Dant, en elogiar aquesta gent, usava de la ironia, i aquí potser del sarcasme, que altres vegades tindrem ocasió de constatar en el transcurs del poema. Però no és així. El Dant parla seriosament, com observa molt bé Vandelli. El que passa és que el poeta es refereix a les seves bones qualitats com a ciutadans; no es fica en la vida privada, ni en la moral secreta d'aquests senyors.

L'episodi de Farinata —cant X— i el que diu de Tegghiaio i de Iacopo Rusticucci —cant XVI—, demostren clarament que el Dant parla de bona fe.

Un cop Ciacco ha fet les seves profecies, cau abatut entre les ombres, i Virgili diu: «D'aqui no s'aixecarà fins que soni la trompeta angèlica»; i meravellosament, en quatre versos, fa una pintura dels ressuscitats anant a cercar «la carn i la figura».

El Dant aprofita l'ocasió per preguntar a Virgili si després del Judici final les penes de l'Infern s'agreujaran encara, i Virgili contesta: «Retorna a la teva ciència (als teus savis), i et dirà que si la cosa és més perfecta, sent més el bé i la dolença. I encar que aquesta gent maleïda no vagi mai a perfecció veritable, des del Judici final (des d'enllà) espera més que ara (des d'ençà) ésser en perfecció», és a dir: en ajuntar-se el cos amb l'ànima, aquestes ombres seran més perfectes que ara; ergo, sentiran més durament les penes.

Quan Virgili diu al poeta: «Retorna a la teva creença», es refereix a la doctrina aristotèlico-tomista, que el Dant segueix i fa seva, En el cant XI de l'Infern,Virgili, parlant al Dant de l'Ètica d'Aristòtil, li dirà «la teva Ètica».

En baixar el graó infernal, per passar al cercle quart, els poetes troben Plutus , «el gran enemic» de la pau dels homes, perquè, essent el déu de la riquesa, l'afany de posseir-la és causa de totes les discòrdies i de tots els crims, Però, d'aquest Plutus, ja en parlarem en comentar el cant que ve.

Comments