COMENTARI DEL CANT SETÈ DE L’INFERN DE LA DIVINA COMÈDIA

         Josep Maria de Sagarra

 

Dante situa a cada cercle infernal, a guisa de guardià, un personatge o divinitat de la mitologia greco-llatina, adient a la mena de pecat que es castiga en el cercle, Tractant-se dels avars i els pròdigs, el Dant tria Plutus; aquest Plutus, alguns traductors l'han confòs amb Plutó.Plutó és el sobirà de l’Infern, el màxim personatge infernal, segons els poetes grecs.  En canvi, Plutus és el déu de la riquesa, que, com que precisament és orb, distribueix els béns d'una manera gratuïta; aquest déu és el personatge central d'una de les grans c0mèdies d’Aristòfanes. És natural que tractant-se de moneda i de pecats comesos a causa dels béns materials, sigui aquest Plutus i no Plutó el qui tria el Dant, convertint-lo prèviament en horrible dimoni, per a presidir el càstig dels avars i els pròdigs.

Plutus, en veure els dos viatgers, exclama aïradíssim: "Papè Satàn, papè Satàn aleppe!". Ara bé, aquest famós vers del poema representa un dels més considerables trencacolls per als traductors i els comentaristes. Generalment la majoria dels traductors el deixen en la mateixa forma exacta de l'original. ¿Què vol dir aquesta expressió de Plutus ? Actualment és una incògnita, com ho ha estat sempre. Els comentaristes antics no estan d'acord i cap d'ells no precisa i raona el significat exacte. Tot el que diuen són suposicions més o menys lògiques. Grazziolo de' Bambaglioli, el més antic comentarista, i una de les més fortes autoritats, diu textualment, per explicar l'enigmàtic hendecasíl·lab: «Hoc est dicere , 0 satan, o satan demon, quale mirum et novum est istud, quod isti novi hospites huc accedunt». És a dir, Bambaglioli no resol res. L'Anònim Selecte, d'una autoritat tan gran i tan antiga com Bambaglioli, suposa que aquest hendecasíl·lab, en llengua hebrea, equival a dir: «Meravella, meravella, meravella!» Aquesta interpretació és una mica absurda, donat el to d'ira de Plutus i el quc Virgili li contesta. Iacopo della Lana creu que papè és una interjecció admirativa. L'«Ottimo Commento», anònim trescentista, editat per A. Torri, també de gran autoritat, opin que papè  és una expressió  admirativa i aleppe  una expressió de plany. El comentari de Pietro Alighieri, fill del Dant, suposa que aleppe és l'aleph, o sigui la primera lletra de l'abecedari hebreu. Aquest criteri l'han seguit molts comentaristes. Entre els moderns és curiosa i bastant lògica la interpretació de Monti («Nuova lezione ed interpretazione della D. C.», Milà 1896), que proposa llegir "Papè Satan, papai Satan a lipe", i que, segons Monti, equival al grec «Papai Satan, papai Satan a lipe», i que significaria: «Oh rebel, oh rebel, vés-te'n». Altres encara suposen que aquest vers obeeix a un conjur de màgia aràbiga, resultat dels ensenyaments o de la influència que Brunetto Latini exercí sobre el Dant. Brunetto Latini fou ambaixador a Espanya i conegué la ciència i les arts aràbigues; modernament ha estat sostinguda, per alguns, la possibilitat d'una influència de cultura islàmica sobre el poema dantesc.

Sigui el que sigui, és evident que, d'aquest vers , ningú no n'ha pogut treure l'aigua clara; la majoria d'autors, però, estan d'acord que l'aleppe és l'aleph i que vol dir: «ah!», o «ai las!».

En una traducció poètica com la meva, aquest vers resultava un veritable escull. Hauria pogut donar el concepte més estès entre els comentaristes, però això no hauria tingut cap gràcia, perquè, en el poema, les paraules volen representar una manera de parlar diabòlica, un llenguatge obscur, que només entén Virgili, perquè Dant li atorga la gràcia d'entendre-ho tot. Deixant el vers com era a l'original, em trobava que la paraula aleppe no té rima possible en català. Ara bé, suposant que l’aleppe sigui l’aleph hebrea, m'ha semblat prudent traduir-lo per «alep», perquè així aquesta desinència permet la rima catalana, i resulta un pecat filològic una mica més petit que el que va cometre el Dant. És curiosa la manera com el nostre traductor medieval Andreu Febrer se surt del compromís. Febrer tira al dret, i tradueix "Papè Satan, papè Satàn aleppe!", per «Papa Satan, papa Satan reguard!»

No cal dir que la solució de Febrer és massa infantil i inacceptable. M'ha semblat natural fer aquestes explicacions; primer de tot, perquè el lector corrent s'haurà topat amb un vers que l'haurà deixat iu albis, i el meu deure és fer el poema dantesc el més entenedor possible per a tothom; i en segon lloc, perquè a les persones versades en l'obra del Dant els haurà vingut de nou i els haurà semblat una profanació el fet de mutilar dues lletres de l'hendecasíl·lab original. En aquest cercle quart, un cop hem passat la guarda de Plutus, ens trobem amb els avars i els pròdigs. El càstig és el següent: el cercle està dividit en dos, i el segueixen dues bandes d'avars i pròdigs, uns a l'esquerra i uns a la dreta, contra altres dues bandes que van en sentit contrari, fins arribar a la meitat del cercle; allí es troben els qui han anat en direccions oposades, topen els uns amb els altres, es peguen, s'esbatussen i es diuen coses a tall d'escarnot; els pròdigs als avars: «¿Per què retens?»; i els avars als pròdigs:  «¿Per què llences?». Aquest camí els condemnats estan de quatre grapes fent rodolar a cops de pit unes pedres molt pesants. Quan arriben a topar desfan camí fins al punt de partida, i tornen a començar la ruta anguniosa empenyent els rocs i esperant el moment de topar i esbatussar-se amb la colla que ve en direcció contrària. Dificilíssima és la traducció d'aquest passatge, si volem donar-li tot el realisme i tota la precisió de l'original.

El poeta, per dir com es produeix el xoc dels condemnats, usa la imatge de Caribdis, quan s'hi troben dues ones contràries. Caribdis és el monstre d'Homer i de Virgili, que representava el xuclador natural que hi havia a l'estret de Messina; les onades que venien del mar Jònic i del mar Tirrè, topaven dintre el xuclador. El Dant, veient tonsurats entre la colla que empenyen les pedres, pregunta a Virgili si són clergues. EI mantuà contesta que hi ha clergues, i cardenals i papes, entre els avars i els pròdigs; però que no coneixerà a cap d'ells, perquè el pecat els ha desfigurat absolutament. «Aquesta gent, diu, sortiran del sepulcre, uns amb el puny clos i altres sense un bri de pèl».

Pel que Virgili ha manifestat sobre la curta alenada dels béns sotmesos a la Fortuna, el Dant pregunta qui és aquesta Fortuna, i la contestació de Virgili és interessantíssima; després de menysprear la ignorància dels homes, que creuen que és la Fortuna qui distribueix els béns, quan en realitat la Fortuna és una distribuïdora que rep ordres de Déu, Virgili assenta aquesta important teoria: «Aquell que tot ho emplena amb el seu saber, creà els cels i els donà qui els conduís, de manera que cada part en cada part resplendeix, distribuint la llum igualment. D'una manera similar, encarregà a un ministre, general o cabdill, que distribuís les esplendors humanes».

És impossible que un lector corrent entengui bé el que vol dir aquest passatge, sense fer referència a la teoria tomista sobre la creació dels àngels i els cels. En el Paradís insistirem molt sobre aquest tema i analitzarem tant com caldrà la teoria; ara, per entendre el passatge, cal que tinguem present que Déu, segons els escolàstics i el Dant, creà les nou jerarquies angèliques i els nou cels o esferes celestes simultàniament, i que a cada jerarquia li assignà el moviment, l'ordre i la direcció de cada un d'aquests cels. Això explica el vers 74. El vers 75: «de manera que cada part en cada part resplendeix», voldrà dir: cada part del cel immaterial on resideixen els chors angèlics, resplendeix en cada part del cel material, o sigui en cada una de les esferes celestes, i aquesta manera de resplendir distribueix la llum (divina) per un igual a través dels nou cels; perquè els àngels són les intel·ligències motores i els mitjans dels quals es val Déu per influir en els cels; i això ens ho explica el poeta en el vers 76.

De la mateixa manera que Déu es val dels àngels per distribuir les esplendors divines, es val d'un ministre per distribuir les esplendors humanes, que són els béns materials, i aquest ministre és la Fortuna.

La Fortuna, doncs, es dedica a permutar els «béns vans» d'una nació a l'altra i d'una família a l'altra, sense que les precaucions dels homes hi puguin fer res. «La vostra ciència no va d'acord amb ella», la qual proveeix, judica i executa els seus judicis en el món respecte als béns materials, com les altres divinitats (els àngels) regeixen llurs respectius regnes (les esferes celestials). La Fortuna és la més bescantada (la més clavada en creu), quan tothom hauria de lloar-la, perquè amb aquesta distribució i canvis de béns no fa altra cosa que complir els designis de la Providència, els quals han d'ésser bons i útils a tots els homes.

Després del discurs sobre la Fortuna passen els poetes cap a un sot on hi ha la llacuna estígia, tota d'aigua bruta i fangosa, on resten immergits els iracunds, els quals es barallen i es mosseguen xipollejant dins del fanguissar, i encara més endins n'hi ha d'altres, el forfolleig dels quals arriba a flor d'aigua, i que, ensorrats en el llot, es planyen d'haver estat despitats i agres sense haver tingut coratge per a esbravar llur còlera.

Comments