COMENTARI DEL CANT VUITÈ DE L’INFERN DE LA DIVINA COMÈDIA

         Josep Maria de Sagarra

El Dant en el cant VIII, per travessar la llacuna estígia, se serveix de Flègias. Flègias és un altre personatge de l’Infern virgilià. Dant el col·loca en el lloc on pateixen els iracunds, perquè aquest Flègias, en la mitologia grega, era pare de Coronis. Coronis fou raptada per Apol·ló, el qual la féu mare del déu Esculapi. Flègias s'enfurismà fins a la follia i calà foc al temple d'Apol·lo. Travessant la llacuna estígia dins la barqueta de Flègias, Dant reconeix un condemnat, el qual entre ell i Virgili tracten de la manera més desapiadada, i la paraula gos i la paraula porc sonen entre les tercines amb una estridència brutal. Aquest iracund que vol fer bolcar la barqueta de Flègias, és Felip Argenti. Felip Argenti de Cavicciuli era de la família dels Adimari de Florència. Contemporani del Dant, tots els comentaristes del poema estan d'acord a declarar-lo altament soberg, orgullós, intractable i de pèssima educació. Felip Argenti posseïa una gran fortuna: li deien Argenti perquè una vegada va fer ferrar el seu cavall amb ferradures d'argent. Pertanyia al partit dels negres, que foren els qui exiliareu el Dant. Amb el poeta no es pogueren veure mai, i sembla que un dia Felip Argenti li va pegar al mig del carrer. Això explica l'implacable odi que el poeta li conserva des de l'exili, fins arribar al desbordament d'aquest cant VIII, en el qual no sols s'acontenta insultant-lo, sinó que arriba a dir la seva joia i les gràcies que dóna a Déu de veure Felip Argenti torturat dins la llacuna fangosa, mossegant-se a si mateix com un gos foll.

Un cop abandona Felip Argenti, el Dant veu les torres de la ciutat de Dite, o ciutat de Lucifer. Gairebé totes les traduccions que conec, respecten la paraula italiana —dantesca— Dite, per anomenar el lloc de les majors penes infernals. De les traduccions catalanes, les dues que ens mereixen respecte, la medieval d'Andreu Febrer i la moderna i inacabada de Verdaguer i Callís, mantenen també la paraula Dite. Ara bé, el Dant emprà aquesta paraula de Virgili, i del mot llatí Dis, Ditis, en va fer l'italià Ditc. Dis equival a Plutó, i en 1'(( Eneida » Dius, o sigui de Dis, és el mateix que dir «del senyor dels Inferns», o sigui el déu Plutó. Per ésser absolutament fidels, hauríem de traduir Dite per Dis o Dit, si volem catalanitzar de la mateixa manera que el Dant italianitzà. Però el Dite del Dant no és el Plutó de Virgili; quan el trobarem en el cant XXXIV, veurem que no es refereix al Plutó dels grecs i els romans, sinó al Lucifer dels catòlics. "Lo ‘mperador del doloroso regno" dantesc, és el Lucifer autèntic, el cap dels àngels rebels, i a la seva rebel·lió i a la manera d'actuar en l'Infern, tal com explica la doctrina catòlica, és al que fa referència el Dant. Doncs bé; jo he trobat natural i propi d'una traducció poètica com la meva, en la qual em proposo la màxima claredat possible, de traduir «la ciutat de Dite» per «la ciutat de Lucifer» o «la ciutat luciferina», perquè, en realitat, és de Lucifcr que es tracta.

En aquesta ciutat, Virgili i el Dant troben tota mena d'obstacles per a entrar, de la part dels dimonis. El passatge és magnífic, té un gust gòtic i pintoresc dels més acusats de la Comèdia. És curiosa l'al·lusió que fa Virgili al final del cant a una antiga tradició cristiana: Virgili diu al Dant que els dimonis, ja una altra vegada, intentaren obstaculitzar la gran porta de l'Infern, aquella en la qual es troba la terrible inscripció, i des d'aleshores resta oberta.

La tradició explica que el Crist, en entrar a l'Infern per deslliurar les ànimes dels patriarques que esperaven en els Llimbs, es trobà que els dimonis li negaren l'entrada, i hagué d'enfonsar les portes. Per això l'Esglésin canta: «Hodie portas mortis et seras pariter Saluator noster dirupit».