Saint Crispen’s Day Speech at Agincourt
(from King Henry the Fifth, act IV, scene III. 1599)

WESTMORELAND. O that we now had here 
But one ten thousand of those men in England 
That do no work to-day! 
KING. What's he that wishes so? 
My cousin Westmoreland? No, my fair cousin; 
If we are mark'd to die, we are enow 
To do our country loss; and if to live, 
The fewer men, the greater share of honour. 
God's will! I pray thee, wish not one man more. 
By Jove, I am not covetous for gold, 
Nor care I who doth feed upon my cost; 
It yearns me not if men my garments wear; 
Such outward things dwell not in my desires. 
But if it be a sin to covet honour, 
I am the most offending soul alive. 
No, faith, my coz, wish not a man from England. 
God's peace! I would not lose so great an honour 
As one man more methinks would share from me 
For the best hope I have. O, do not wish one more! 
Rather proclaim it, Westmoreland, through my host, 
That he which hath no stomach to this fight, 
Let him depart; his passport shall be made, 
And crowns for convoy put into his purse; 
We would not die in that man's company 
That fears his fellowship to die with us. 
This day is call'd the feast of Crispian. 
He that outlives this day, and comes safe home, 
Will stand a tip-toe when this day is nam'd, 
And rouse him at the name of Crispian. 
He that shall live this day, and see old age, 
Will yearly on the vigil feast his neighbours, 
And say 'To-morrow is Saint Crispian.' 
Then will he strip his sleeve and show his scars, 
And say 'These wounds I had on Crispian's day.' 
Old men forget; yet all shall be forgot, 
But he'll remember, with advantages, 
What feats he did that day. Then shall our names, 
Familiar in his mouth as household words- 
Harry the King, Bedford and Exeter, 
Warwick and Talbot, Salisbury and Gloucester- 
Be in their flowing cups freshly rememb'red. 
This story shall the good man teach his son; 
And Crispin Crispian shall ne'er go by, 
From this day to the ending of the world, 
But we in it shall be remembered- 
We few, we happy few, we band of brothers; 
For he to-day that sheds his blood with me 
Shall be my brother; be he ne'er so vile, 
This day shall gentle his condition; 
And gentlemen in England now-a-bed 
Shall think themselves accurs'd they were not here, 
And hold their manhoods cheap whiles any speaks 
That fought with us upon Saint Crispin's day.


Discurs del dia de Sant Crispinià a Azincourt
(Enric V. Acte IV, escena III. traducció de Salvador Oliva)

WESTMORELAND: Oh, si ara, aquí, tinguéssim
tan sols deu mil dels homes que, a Anglaterra,
no treballen avui!
REI ENRIC: Qui és que desitja això?
¿És el meu cosí Westmoreland? No, bon cosí!
Si estem marcats per morir, ja som prou
com a pèrdua de la nostra pàtria. I si hem de viure,
com menys serem més gran serà l'honor rebut.
Per Déu us prego que no desitgeu ni un home més!
Per Júpiter: no sóc gens àvid de riqueses,
ni m'importa saber qui s'aprofita dels meus béns;
no em sap greu que altres portin vestits meus;
aquests afers externs no em mouen el desig.
Però si fos pecat cobejar honors,
seria l'ànima vivent més pecadora.
No, cosí meu, no vulgueu cap més home d'Anglaterra.
Per Déu que no voldria perdre aquest honor tan gran,
com el que em sembla que em trauria un home més,
ni a canvi de més altes esperances.
Ah, no en vulgueu cap més!
Més aviat digueu al meu exèrcit, Westmoreland,
que qui no tingui ànim per aquesta batalla
que se'n vagi, i que tingui un salconduit,
i, a la bossa, diners per al viatge.
No volem pas morir amb la companyia
de qui té por de morir al costat nostre.
Avui és Sant Crispinià,
qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa
s'alçarà de puntetes quan es parli d'aquest dia,
i el nom de sant Crispinià el farà sentir gran.
Qui sobrevisqui avui i arribi a vell,
cada anys en aquest dia convidarà els veïns
i els dirà: “Demà és sant Crispinià”
i es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius
dient: “Vaig ser ferit el dia de sant Crispinià”.
Els vells obliden; però per més que ell ho hagi oblidat tot,
sempre es recordarà del que va fer aquell dia
amb més esclat del compte. I aleshores els nostres noms
als seus llavis seran familiars com els noms casolans:
Enric, el Rei, Bedford i Exeter,
Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester,
tots serem recordats entre copes escumejants,
i els homes bons ho explicaran als seus infants
i Sant Crispí i Sant Crispinià no passaran
-des d'ara fins el dia que s'acabi el món-
sense que tots nosaltres no hi siguem recordats.
Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,
perquè els que avui vessin la seva sang amb mi
seran els meus germans. Qui sigui baix de rang
serà, des d'aquell dia, alçat a la noblesa.
Molts cavallers anglesos que s'han quedat al llit
maleiran el fet de no trobar-se aquí
i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin
algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.

Comments