The Forum.

[Enter BRUTUS and CASSIUS, and a throng

of Citizens]


CITIZENS We will be satisfied; let us be satisfied.


BRUTUS Then follow me, and give me audience, friends.

Cassius, go you into the other street,

And part the numbers.

Those that will hear me speak, let ’em stay here;

Those that will follow Cassius, go with him;

And public reasons shall be rendered

Of Caesar’s death.


FIRST CITIZEN I will hear Brutus speak.


SECOND CITIZEN I will hear Cassius; and compare

their reasons,

When severally we hear them rendered.


[Exit CASSIUS, with some of the Citizens.

BRUTUS goes into the pulpit]


THIRD CITIZEN The noble Brutus is ascended: silence!


BRUTUS Be patient till the last.

Romans, countrymen, and lovers! hear me for my cause, and be silent, that you may hear: believe me for mine honour, and have respect to mine honour, that you may believe: censure me in your wisdom, and awake your senses, that you may the better judge. If there be any in this assembly, any dear friend of Caesar’s, to him I say, that Brutus’ love to Caesar was no less than his. If then that friend demand why Brutus rose against Caesar, this is my answer: —Not that I loved Caesar less, but that I loved Rome more. Had you rather Caesar were living and die all slaves, than that Caesar were dead, to live all free men? As Caesar loved me, I weep for him; as he was fortunate, I rejoice at it; as he was valiant, I honour him: but, as he was ambitious, I slew him. There is tears for his love; joy for his fortune; honour for his valour; and death for his ambition. Who is here so base that would be a bondman? If any, speak; for him have I offended. Who is here so rude that would not be a Roman? If any, speak; for him have I offended. Who is here so vile that will not love his country? If any, speak; for him have I offended. I pause for a reply.


ALL None, Brutus, none.


BRUTUS Then none have I offended. I have done no more to Caesar than you shall do to Brutus. The question of his death is enrolled in the Capitol; his glory not extenuated, wherein he was worthy, nor his offences enforced, for which he suffered death.


[Enter ANTONY and others, with

CAESAR’s body]


Here comes his body, mourned by Mark Antony: who, though he had no hand in his death, shall receive the benefit of his dying, a place in the commonwealth; as which of you shall not? With this I depart,—that, as I slew my best lover for the good of Rome, I have the same dagger for myself, when it shall please my country to need my death.


ALL Live, Brutus! live, live!


FIRST CITIZEN Bring him with triumph home unto

his house.


SECOND CITIZEN Give him a statue with his ancestors.


THIRD CITIZEN Let him be Caesar.


FOURTH CITIZEN Caesar’s better parts

Shall be crown’d in Brutus.


FIRST CITIZEN We’ll bring him to his house With shouts and clamours.


BRUTUS My countrymen,—


SECOND CITIZEN Peace, silence! Brutus speaks.




BRUTUS Good countrymen, let me depart alone,

And, for my sake, stay here with Antony:

Do grace to Caesar’s corpse, and grace his speech

Tending to Caesar’s glories; which Mark Antony,

By our permission, is allow’d to make.

I do entreat you, not a man depart,

Save I alone, till Antony have spoke.


FIRST CITIZEN Stay, ho! and let us hear Mark Antony.


THIRD CITIZEN Let him go up into the public chair;

We’ll hear him. Noble Antony, go up.


ANTONY For Brutus’ sake, I am beholding to you.


[Goes into the pulpit]


FOURTH CITIZEN What does he say of Brutus?


THIRD CITIZEN He says, for Brutus’ sake,

He finds himself beholding to us all.


FOURTH CITIZEN ’Twere best he speak no harm of

Brutus here.


FIRST CITIZEN This Caesar was a tyrant.


THIRD CITIZEN Nay, that’s certain:

We are blest that Rome is rid of him.


SECOND CITIZEN Peace! let us hear what Antony

can say.


ANTONY You gentle Romans,—


CITIZENS Peace, ho! let us hear him.


ANTONY Friends, Romans, countrymen, lend me your ears;

I come to bury Caesar, not to praise him.

The evil that men do lives after them;

The good is oft interred with their bones;

So let it be with Caesar. The noble Brutus

Hath told you Caesar was ambitious:

If it were so, it was a grievous fault,

And grievously hath Caesar answer’d it.

Here, under leave of Brutus and the rest—

For Brutus is an honourable man;

So are they all, all honourable men—

Come I to speak in Caesar’s funeral.

He was my friend, faithful and just to me:

But Brutus says he was ambitious;

And Brutus is an honourable man.

He hath brought many captives home to Rome

Whose ransoms did the general coffers fill:

Did this in Caesar seem ambitious?

When that the poor have cried, Caesar hath wept:

Ambition should be made of sterner stuff:

Yet Brutus says he was ambitious;

And Brutus is an honourable man.

You all did see that on the Lupercal

I thrice presented him a kingly crown,

Which he did thrice refuse: was this ambition?

Yet Brutus says he was ambitious;

And, sure, he is an honourable man.

I speak not to disprove what Brutus spoke,

But here I am to speak what I do know.

You all did love him once, not without cause:

What cause withholds you then, to mourn for him?

O judgment! thou art fled to brutish beasts,

And men have lost their reason. Bear with me;

My heart is in the coffin there with Caesar,

And I must pause till it come back to me.


FIRST CITIZEN Methinks there is much reason in

his sayings.


SECOND CITIZEN If thou consider rightly of the matter,

Caesar has had great wrong.


THIRD CITIZEN Has he, masters?

I fear there will a worse come in his place.


FOURTH CITIZEN Mark’d ye his words? He would not take the crown;

Therefore ’tis certain he was not ambitious.


FIRST CITIZEN If it be found so, some will dear abide it.


SECOND CITIZEN Poor soul! his eyes are red as fire with weeping.


THIRD CITIZEN There’s not a nobler man in Rome than Antony.


FOURTH CITIZEN Now mark him, he begins again to speak.


ANTONY But yesterday the word of Caesar might

Have stood against the world; now lies he there.

And none so poor to do him reverence.

O masters, if I were disposed to stir

Your hearts and minds to mutiny and rage,

I should do Brutus wrong, and Cassius wrong,

Who, you all know, are honourable men:

I will not do them wrong; I rather choose

To wrong the dead, to wrong myself and you,

Than I will wrong such honourable men.

But here’s a parchment with the seal of Caesar;

I found it in his closet, ’tis his will:

Let but the commons hear this testament—

Which, pardon me, I do not mean to read—

And they would go and kiss dead Caesar’s wounds

And dip their napkins in his sacred blood,

Yea, beg a hair of him for memory,

And, dying, mention it within their wills,

Bequeathing it as a rich legacy

Unto their issue.


FOURTH CITIZEN We’ll hear the will: read it, Mark Antony.


ALL The will, the will! we will hear Caesar’s will.


ANTONY Have patience, gentle friends, I must not read it;

It is not meet you know how Caesar loved you.

You are not wood, you are not stones, but men;

And, being men, bearing the will of Caesar,

It will inflame you, it will make you mad:

’Tis good you know not that you are his heirs;

For, if you should, O, what would come of it!


FOURTH CITIZEN Read the will; we’ll hear it, Antony;

You shall read us the will, Caesar’s will.


ANTONY Will you be patient? will you stay awhile?

I have o’ershot myself to tell you of it:

I fear I wrong the honourable men

Whose daggers have stabb’d Caesar; I do fear it.


FOURTH CITIZEN They were traitors: honourable men!


ALL The will! the testament!


SECOND CITIZEN They were villains, murderers: the will! read the will.


ANTONY You will compel me, then, to read the will?

Then make a ring about the corpse of Caesar,

And let me show you him that made the will.

Shall I descend? and will you give me leave?






THIRD CITIZEN You shall have leave.


[ANTONY comes down]


FOURTH CITIZEN A ring; stand round.


FIRST CITIZEN Stand from the hearse, stand from the body.


SECOND CITIZEN Room for Antony, most noble Antony.

ANTONY Nay, press not so upon me; stand far off.


SEVERAL CITIZENS Stand back; room; bear back.


ANTONY If you have tears, prepare to shed them now.

You all do know this mantle: I remember

The first time ever Caesar put it on;

’Twas on a summer’s evening, in his tent,

That day he overcame the Nervii:

Look, in this place ran Cassius’ dagger through:

See what a rent the envious Casca made:

Through this the well-beloved Brutus stabb’d;

And as he pluck’d his cursed steel away,

Mark how the blood of Caesar follow’d it,

As rushing out of doors, to be resolved

If Brutus so unkindly knock’d, or no;

For Brutus, as you know, was Caesar’s angel:

Judge, O you gods, how dearly Caesar loved him!

This was the most unkindest cut of all;

For when the noble Caesar saw him stab,

Ingratitude, more strong than traitors’ arms,

Quite vanquish’d him: then burst his mighty heart;

And, in his mantle muffling up his face,

Even at the base of Pompey’s statua,

Which all the while ran blood, great Caesar fell.

O, what a fall was there, my countrymen!

Then I, and you, and all of us fell down,

Whilst bloody treason flourish’d over us.

O, now you weep; and, I perceive, you feel

The dint of pity: these are gracious drops.

Kind souls, what, weep you when you but behold

Our Caesar’s vesture wounded? Look you here,

Here is himself, marr’d, as you see, with traitors.


FIRST CITIZEN O piteous spectacle!


SECOND CITIZEN O noble Caesar!


THIRD CITIZEN O woful day!


FOURTH CITIZEN O traitors, villains!


FIRST CITIZEN O most bloody sight!


SECOND CITIZEN We will be revenged.


ALL Revenge! About! Seek! Burn! Fire! Kill! Slay!

Let not a traitor live!


ANTONY Stay, countrymen.


FIRST CITIZEN Peace there! hear the noble Antony.


SECOND CITIZEN We’ll hear him, we’ll follow him, we’ll die with him.


ANTONY Good friends, sweet friends, let me not stir you up

To such a sudden flood of mutiny.

They that have done this deed are honourable:

What private griefs they have, alas, I know not,

That made them do it: they are wise and honourable,

And will, no doubt, with reasons answer you.

I come not, friends, to steal away your hearts:

I am no orator, as Brutus is;

But, as you know me all, a plain blunt man,

That love my friend; and that they know full well

That gave me public leave to speak of him:

For I have neither wit, nor words, nor worth,

Action, nor utterance, nor the power of speech,

To stir men’s blood: I only speak right on;

I tell you that which you yourselves do know;

Show you sweet Caesar’s wounds, poor poor dumb mouths,

And bid them speak for me: but were I Brutus,

And Brutus Antony, there were an Antony

Would ruffle up your spirits and put a tongue

In every wound of Caesar that should move

The stones of Rome to rise and mutiny.


ALL We’ll mutiny.


FIRST CITIZEN We’ll burn the house of Brutus.


THIRD CITIZEN Away, then! come, seek the conspirators.


ANTONY Yet hear me, countrymen; yet hear me speak.


ALL Peace, ho! Hear Antony. Most noble Antony!


ANTONY Why, friends, you go to do you know not what:

Wherein hath Caesar thus deserved your loves?

Alas, you know not: I must tell you then:

You have forgot the will I told you of.


ALL Most true. The will! Let’s stay and hear the will.


ANTONY Here is the will, and under Caesar’s seal.

To every Roman citizen he gives,

To every several man, seventy-five drachmas.


SECOND CITIZEN Most noble Caesar! We’ll revenge his death.


THIRD CITIZEN O royal Caesar!


ANTONY Hear me with patience.


All Peace, ho!


ANTONY Moreover, he hath left you all his walks,

His private arbours and new-planted orchards,

On this side Tiber; he hath left them you,

And to your heirs for ever, common pleasures,

To walk abroad, and recreate yourselves.

Here was a Caesar! when comes such another?


FIRST CITIZEN Never, never. Come, away, away!

We’ll burn his body in the holy place,

And with the brands fire the traitors’ houses.

Take up the body.


SECOND CITIZEN Go fetch fire.


THIRD CITIZEN Pluck down benches.


FOURTH CITIZEN Pluck down forms, windows, any thing.


[Exeunt Citizens with the body]


ANTONY Now let it work. Mischief, thou art afoot.

Take thou what course thou wilt!


[Enter a Servant]


How now, fellow!


SERVANT Sir, Octavius is already come to Rome.


ANTONY Where is he?


SERVANT He and Lepidus are at Caesar’s house.


ANTONY And thither will I straight to visit him:

He comes upon a wish. Fortune is merry,

And in this mood will give us any thing.


SERVANT I heard him say, Brutus and Cassius

Are rid like madmen through the gates of Rome.


ANTONY Belike they had some notice of the people,

How I had moved them. Bring me to Octavius.



El fòrum romà

Entren  BRUTUS i CÀSSIUS, amb una multitud de CIUTADANS.


CIUTADANS.- Volem raons, volem que ens convenceu!


BRUTUS.- Seguiu-me, doncs; deu-me audiència, amics. Càssius, aneu cap a l’altre carrer; partim-nos l’auditori. Que, els que em vulguin sentir, es quedin aquí; que, els que el vulguin sentir, vagin amb Càssius; i us donarem les públiques raons de la mort de Cèsar.

CIUTADÀ I.- Jo vull sentir parlar Brutus.


CIUTADÀ II. - Jo vull sentir Càssius, i compararem les raons de l'un i de l'altre.


Surt CÀSSIUS,amb alguns CIUTADANS. BRUTUS puja a la tribuna.


CIUTADÀ III. - El noble Brutus ha pujat: silenci!


BRUTUS.- Sigueu pacients fins a la fi. Romans, compatricis i amics! Escolteu la defensa de la meva causa, i calleu perquè pugueu sentir-la. Creieu-me pel meu honor, i, perquè em pugueu creure, respecteu el meu honor. Censureu-me amb el vostre seny, i desperteu el vostre bon sentit perquè pugueu jutjar més bé. Si en aquesta assemblea ni ha algun amic de Cèsar, però algun amic de debò, jo li dic que l'amor que Brutus sentia per Cèsar no era inferior al seu. I, si, aleshores, aquest amic pregunta per què Brutus s'ha aixecat contra Cèsar, aquí va la meva resposta: jo estimava Cèsar, però estimava més Roma. ¿Preferiríeu que Cèsar visqués i que moríssiu tots esclaus a que Cèsar sigui mort i visqueu tots lliures? Com que Cèsar m'estimava, jo el ploro; com que era afortunat, me n'alegro; com que era valent, l'honoro; però, com que era ambiciós, jo l'he mort. Aquí hi ha llàgrimes pel seu afecte; alegria per la seva fortuna; honor pel seu coratge, i, per la seva ambició, la mort. ¿Qui hi ha aquí tan baix que vulgui ésser esclau? Si n'hi ha un, que parli, perquè és a ell que jo acabo d'ofendre. ¿Qui hi ha aquí tan barbre que no vulgui ésser romà? Si hi ha algú, que ho digui, perquè és a ell que jo he ofès. ¿Qui hi ha aquí tan vil que no vulgui estimar la seva pàtria? Si hi ha algú, que ho digui, perquè és a ell que jo he ofès. Espero una resposta!


TOTS. - Ningú, Brutus, ningú!


BRUTUS.- Doncs aleshores no he ofès ningú. No he fet a Cèsar més del que vosaltres podeu fer a Brutus. Tot l'assumpte de la seva mort està registrat al Capitoli. No se li ha rebaixat la seva glòria, perquè n'era digne, ni s'han exagerat les ofenses per les quals ha sofert la mort.


Entren ANTONI i altres, amb el cos de CÈSAR


Aquí ve el seu cos, plorat per Marc Antoni, que, encara que no hagi pres part en aquesta mort, en rebrà el benefici amb un lloc a la república; ¿qui de vosaltres no en tindrà un? Amb això em retiro, dient que, si, pel bé de Roma, he mort el meu millor amic, conservo el mateix punyal per a mi mateix, per si plau a la meva pàtria reclamar la meva mort.

TOTS. - Visca Brutus! Visca, visca!

CIUTADÀ I. - Portem-lo en triomf fins a casa seva.


CIUTADÀ II. - Que se li aixequi una estàtua amb els seus avantpassats!


ClUTADÀ III. - Que sigui Cèsar!


CIUTADÀ IV. - El millor de Cèsar

pot ésser ara coronat en Brutus.


CIUTADÀ I. - Enmig dels nostres clams portem-lo a casa.

BRUTUS.- Compatricis! ...


CIUTADÀ  II. - Silenci! Brutus parla.


CIUTADÀ I. - Si us plau! Silenci!


BRUTUS.- Bons compatriotes:

deixeu-me anar tot sol, i, per l'afecte

que em demostreu, resteu aquí amb Antoni.

Al cos de Cèsar concediu honors,

i honoreu el discurs, fet en elogi

de Cèsar, que amb el nostre assentiment

us dirà Marc Antoni; i, us ho prego,

ningú, llevat de mi, que no se'n vagi

fins que Antoni fineixi de parlar.


CIUTADÀ I. - Escoltem Marc Antoni. No us mogueu!


CIUTADÀ III. - Sí, deixem-lo que pugi a la tribuna:

el sentirem. Au, noble Marc Antoni!


ANTONI.- Us estic obligat a tots vosaltres

pel respecte que Brutus em mereix.


Puja a la tribuna.


CIUTADÀ IV. - ¿Què ha dit de Brutus?


CIUTADÀ III. - Que pel seu respecte

ell ens està obligat.


CIUTADÀIV. - Més val que aquí

no digui mal de Brutus.

CIUTADÀ I - Aquest Cèsar

era un tirà.


CIUTAIII. - Oh i tant! I hem de dar gràcies

que ara Roma se l'hagi tret de sobre.


CIUTADÀ II. - Silenci: Escoltem el que Antoni pugui dir.


ANTONI.- Nobles romans! ...


TOTS. - Silenci! I escoltem-lo.


ANTONI. - Amics, romans, compatriotes: deu-me

vostra atenció. Jo vinc a enterrar Cèsar,

no a gloriar-lo. El mal que fan els homes

els sobreviu. El bé sovint s'enterra

amb llurs ossos. Que sigui així amb Cèsar.

El noble Brutus us ha dit que Cèsar

era un ambiciós; si és veritat,

era una falta greu, i l'ha pagada

Cèsar greument. Aq, amb permís de Brutus

i dels altres —car Brutus és un home

honorable i els altres també ho són—,

vinc a parlar en el funeral de Cèsar.

Era amic meu, fidel i just amb mi;

però Brutus diu que era ambiciós,

i Brutus és un home irreprotxable.

Ell va portar molts de captius a Roma,

i amb llurs rescats omplí la caixa pública:

¿això semblava ambiciós en Cèsar?

Davant els crits dels pobres ell plorava,

i el qui és ambiciós té la pell dura;

però diu Brutus que era ambiciós,

i Brutus és un home irreprotxable.

Tots vau veure en les festes lupercals

com tres cops li oferia una corona

de rei, i ell els tres cops va refusar-la:

¿era això ambició per part de Cèsar?;

però diu Brutus que era ambiciós,

i és cert que ell és un home irreprotxable.

No parlo pas per fer la contra a Brutus;

parlo per dir només allò que sé.

Tots abans l'estimàveu, no sens causa:

doncs ¿quina causa de plorar-lo us priva?

Oh judici, has fugit cap a les bèsties,

i els homes han perdut l’enteniment!

Paciència, si us plau, perquè, el meu cor,

tinc ficat dins el taüt de Cèsar,

i fins que em torni tinc de fer una pausa ...


CIUTADÀ I.- És molt enraonat tot el que diu .


CIUTADÀ II.- Si es considera amb rectitud la cosa,

Cèsar és una víctima.


CIUTADÀ III.- ¿Oi que sí,

mestres?l em temo que en son lloc no vingui

un de pitjor.


CIUTADÀ IV.- ¿Ja heu remarcat què deia?

No volgué la corona; no hi ha dubte

que no tenia res d’ambiciós.


CIUTADÀ I.- Si és cert, alben car ha de pagar-ho.


CIUTADÀ II.- Pobre, té els ulls vermells de tantes llàgrimes.


CIUTADÀ  III.- No hi ha a Roma cor noble com Antoni.


CIUTADÀ IV. - Escoltem-lo; reprèn el seu discurs.


ANTONI. - Ahir tot just, un mot que digués Cèsar

pesava encara s que tot el món,

i ara aquí jau, i ni el perdut més pobre

vol fer-li acatament. Oh ciutadans,

si jo volgués encendre-us les entranyes

fins al motí i la fúria, jo faria

un mal a Brutus i una ofensa a Càssius,

que, com sabeu, són homes honorables,

i no vull fer-los mal; preferiria

fer mal al mort, o a mi, o a tots vosaltres,

que ofendre uns cavallers tan de primera!

Però aquí podeu veure un perga

que està marcat amb el segell de sar;

jo l’he trobat dintre la seva cambra;

són les seves darreres voluntats.

Ai, si aquest testament sabia el poble

—que jo no us diré pas, i perdoneu-me—,

correria tothom a les ferides

de Cèsar per besar-les, i mullar

els mocadors d'aquesta sang sagrada,

mendicant un cabell com a memòria

d'aquest cadàver, i en llur testament

el citarien com llegat riquíssim

per a llurs fills!

CIUTADÀ IV. - Volem que se'ns llegeixi!

Volem saber les voluntats! Digueu-les!


TOTS. - El testament, el testament de Cèsar!


ANTONI. - Paciència, amics meus; no puc llegir-lo:

no és bo que sapigueu fins a quin punt

Cèsar us estimava. No sou fustes,

no sou de pedra, sinó que sou homes;

i, essent homes i oint les voluntats

de Cèsar, tots us incendiaeu,

us tornaríeu boigs. No és gens prudent

que sapigueu que sou hereus de Cèsar,

car, si ho sabéssiu, ohl , ¿què passaria?


CIUTADÀ IV. - Llegiu el testament! Volem sentir-lo,

Antoni; el testament, el testament,

les voluntats de Cèsar!


ANTONI. - Paciència!

Serenitat, si us plau! Jo he parlat massa,

se m'ha escapat sense voler, i em temo

d'haver fet mal als homes honorables

que amb llurs punyals assassinaven Cèsar.

Sí que m'ho temo!


CIUTADÀ IV. - Són uns traïdors!

I encara en dieu homes honorables!


TOTS, - Volem les voluntats! El testament!


CIUTADÀ II. - Són uns vils assassins: les voluntats,

llegiu les voluntats!

ANTONI. - ¿M'obligueu, doncs,

a llegir-vos el testament de Cèsar?

Aleshores feu com una rodona

al volt del seu cadàver, i deixeu-me

que us mostri aquell que ha fet el testament.

¿Puc jo baixar? ¿Em doneu el permís vostre?


TOTS.- Veniu.


CIUTADÀ II. - Baixeu.

CIUTADÀ III. - Us en donem permís.


ANTONI baixa de la tribuna.


CIUTADÀ IV. - Feu rodona; poseu-vos al voltant!


CIUTADÀ I. - No toqueu la civera; lluny del cos!


CIUTADÀ II. - Lloc per a Antoni, per al noble Antoni!


ANTONI.- No us em tireu tant al damunt, si us plau;



TOTS.- Feu lloc! Feu-vos enrera!


ANTONI.- Si és que en els vostres ulls no manquen llàgrimes,

prepareus a vessar-les de seguida.

Tots coneixeu aquest mantell. Recordo

el primer cop que Cèsar va posar-se’l;

era un vespre d'estiu, dintre la tenda,

i el mateix dia que vu batre els Nervis.

Mireu l'estrip, és del punyal de Càssius;

aquest altre és de Casca l’envejós,

i per aquest forat el gran amic,

Brutus, l'apunyalava, i, quan ell treia

el maleït acer, fixeu-vos bé

com l'anava seguint la sang de Cèsar,

talment com si sortís fins a la porta

per estar convençuda que era Brutus

el qui havia trucat tan brutalment!

Car Brutus, ja ho sabeu, era com lngel

de Cèsar! Judiqueu si l'estimava,

déus immortals! I aquest ha estat el cop

més terrible de tots, perquè, quan Cèsar

el noble ha vist com ell l’apunyalava,

la ingratitud, més prepotent que els braços

dels traïdors, l'ha aclaparat del tot.

I llavors rebentant-li el cor magnífic

i embolicant la cara amb el mantell,

davant l'estàtua de Pompeu, la qual

tota de sang vermella regalava,

ha caigut el gran Cèsar!

Quina caiguda ha estat, oh compatricis!

Aleshores vosaltres, jo i tothom

havem caigut, mentre la sanguinària

traïció floria damunt nostre.

Oh, ploreu ara, i veig que ara sentiu

les batzegades de la pietat!

Aquestes són unes amables llàgrimes.

Ànimes tendres, què! ¿Ploreu només

veient les nafres del vestit de Cèsar?

Doncs mireu: ell mateix, tot mutilat

pels traïdors!


CIUTADÀ I. - Tristíssim espectacle!


CIUTADÀ II. - Oh noble Cèsar!


CIUTADÀ III. - Oh dia dissortat!


CIUTAIV. - Oh vils traïdors!


CIUTADÀ I. - Oh presència sagnant!


CIUTAII. - Volem venjar-nos!


TOTS. - Venjança! Anem! Cerqueu! Cremeu! Mateu!

Assassineu! Ni un traïdor s'escapi!


ANTONI. - Atureu-vos, si us plau, compatriotes.


CIUTADÀ I. - Silenci, i escolteu el noble Antoni!


CIUTADÀ II. - Escoltar-lo, seguir-lo i morir amb ell!


ANTONI. - Dolços amics i bons amics, us prego:

no voldria ser pas el que remou

el sobtat devessall d'una revolta.

Els qui això han fet són homes honorables;

les ofenses privades que tenien

per fer el que han fet, ai las!, jo no les sé.

Tots són gent honorable i assenyada,

i us donaran, no ho dubto, llurs raons.

Amics, jo no he vingut pas a robar-los,

els vostres cors. No sóc un orador

com Brutus; tots em coneixeu prou bé

com un que diu les veritats pelades

i estima el seu amic. I els que m'han dat

el permís de parlar també em coneixen,

perquè no tinc ni gota d'esperit,

ni el mots, ni el pes, ni el gest, ni l'elegància,

ni el poder del discurs per a remoure

la sang dels homes. Parlo francament

i us dic les coses que ja us n sabudes.

Us mostro les ferides del bon Cèsar,

pobres i tristes boques en silenci,

i els demano que parlin en lloc meu.

Però, si jo fos Brutus, i si Brutus

fos Antoni, tindríeu un Antoni

que us tempestejaria els esperits,

i daria una llengua a cadascuna

de les ferides d'aquest noble sar

que les pedres de Roma aixecaria

i les faria sublevar.


TOTS.- Ens sublevarem!


CIUTADÀ I. - Cremarem la casa de Brutus!


CIUTADÀ III. - Au, de pressa! A la caça dels conspiradors!


ANTONI.- Escolteu-me, que encara en tinc per dir-vos.


TOTS. - Silenci, i escoltem-lo, Marc Antoni,

el noble Antoni!


ANTONI.- I bé, ¿què passa, amics?

Aneu a fer no sabeu què, i pregunto:

¿per què Cèsar mereix el vostre amor?

Ai las! I no ho sabeu! Cal que us ho digui:

heu oblidat el testament.


TOTS.- És cert.

El testament: Quedem-nos a sentir-lo!


ANTONI.- Aquí el teniu amb el segell de Cèsar.

A cadascun dels ciutadans de Roma
deixa setanta-cinc dracmes; a cada
home per a ell tot sol.


CIUTADÀ II.- Oh el nobilíssim!

Oh Cèsar! Venjarem la seva mort.


CIUTADÀ III.- Oh reial Cèsar!


ANTONI.- Escolteu-me amb calma.


TOTS.- Silenci!

ANTONI.- A més, tots els seus parcs us deixa,

les arbredes privades i els jardins

plantats de poc en aquest costat del Tíber;
i ho deixa per a sempre a tots vosaltres

i als hereus vostres, patrimoni públic

per passejar-vos i per divertir-vos.

Això era un Cèsar! ¡Quan en vindrà un altre?


CIUTADÀ I.- Mai més, mai més. Veniu, veniu de pressa!

Cremarem el seu cos al santuari,

i amb el tions calarem foc a totes

les cases dels botxins! Au, enduem-nos-el.


CIUTADÀ II.- A cercar foc!


CIUTADÀ III.- Arrabassem els bancs.


CIUTADÀ IV.- Bancs i finestres, au, qualsevol cosa!


Surten els CIUTADANS amb el mort.


ANTONI.- Ara, que facin! Ja estàs dret, oh mal!

Doncs segueix el camí que més et plagui.


Entra un CRIAT


¿Què hi ha, company?


CRIAT.- Octavi ja és a Roma,


ANTONI.- ¿A quin lloc?

CRIAT.- A la casa de Cèsar,
amb Lèpid.


ANTONI.- Doncs hi corro de seguida,

perquè ve a cor què vols. Si la Fortuna
està contenta, i si manté l'humor,

em té de concedir totes les coses.


CRIAT.- Ha dit que com a folls Brutus i Càssius han fugit a cavall enllà de Roma.


ANTONI.- Potser ja saben com jo he commogut

el poble. Au, acornpanya'm vers Octavi. (Surten.)

(Traducció de Josep Maria de Sagarra)