CAPULET’s orchard.

[Enter ROMEO]

ROMEO He jests at scars that never felt a wound.

[JULIET appears above at a window]

But, soft! what light through yonder window breaks?

It is the east, and Juliet is the sun.

Arise, fair sun, and kill the envious moon,

Who is already sick and pale with grief,

That thou her maid art far more fair than she:

Be not her maid, since she is envious;

Her vestal livery is but sick and green

And none but fools do wear it; cast it off.

It is my lady, O, it is my love!

O, that she knew she were!

She speaks yet she says nothing: what of that?

Her eye discourses; I will answer it.

I am too bold, ’tis not to me she speaks:

Two of the fairest stars in all the heaven,

Having some business, do entreat her eyes

To twinkle in their spheres till they return.

What if her eyes were there, they in her head?

The brightness of her cheek would shame those stars,

As daylight doth a lamp; her eyes in heaven

Would through the airy region stream so bright

That birds would sing and think it were not night.

See, how she leans her cheek upon her hand!

O, that I were a glove upon that hand,

That I might touch that cheek!

JULIET Ay me!

ROMEO She speaks:

O, speak again, bright angel! for thou art

As glorious to this night, being o’er my head

As is a winged messenger of heaven

Unto the white-upturned wondering eyes

Of mortals that fall back to gaze on him

When he bestrides the lazy-pacing clouds

And sails upon the bosom of the air.

JULIET O Romeo, Romeo! wherefore art thou Romeo?

Deny thy father and refuse thy name

Or, if thou wilt not, be but sworn my love,

And I’ll no longer be a Capulet.

ROMEO [Aside] Shall I hear more, or shall I speak

at this?

JULIET ’Tis but thy name that is my enemy;

Thou art thyself, though not a Montague.

What’s Montague? it is nor hand, nor foot,

Nor arm, nor face, nor any other part

Belonging to a man. O, be some other name!

What’s in a name? that which we call a rose

By any other name would smell as sweet;

So Romeo would, were he not Romeo call’d,

Retain that dear perfection which he owes

Without that title. Romeo, doff thy name,

And for that name which is no part of thee

Take all myself.

ROMEO I take thee at thy word:

Call me but love, and I’ll be new baptized;

Henceforth I never will be Romeo.

JULIET What man art thou that thus bescreen’d in night

So stumblest on my counsel?

ROMEO By a name

I know not how to tell thee who I am:

My name, dear saint, is hateful to myself,

Because it is an enemy to thee;

Had I it written, I would tear the word.

JULIET My ears have not yet drunk a hundred words

Of that tongue’s utterance, yet I know the sound:

Art thou not Romeo and a Montague?

ROMEO Neither, fair saint, if either thee dislike.

JULIET How camest thou hither, tell me, and wherefore?

The orchard walls are high and hard to climb,

And the place death, considering who thou art,

If any of my kinsmen find thee here.

ROMEO With love’s light wings did I o’er-perch these walls;

For stony limits cannot hold love out,

And what love can do that dares love attempt;

Therefore thy kinsmen are no let to me.

JULIET If they do see thee, they will murder thee.

ROMEO Alack, there lies more peril in thine eye

Than twenty of their swords: look thou but sweet,

And I am proof against their enmity.

JULIET I would not for the world they saw thee here.

ROMEO I have night’s cloak to hide me from their sight;

And but thou love me, let them find me here:

My life were better ended by their hate,

Than death prorogued, wanting of thy love.

JULIET By whose direction found’st thou out this place?

ROMEO By love, who first did prompt me to inquire;

He lent me counsel and I lent him eyes.

I am no pilot; yet, wert thou as far

As that vast shore wash’d with the farthest sea,

I would adventure for such merchandise.

JULIET Thou know’st the mask of night is on my face,

Else would a maiden blush bepaint my cheek

For that which thou hast heard me speak to-night

Fain would I dwell on form, fain, fain deny

What I have spoke: but farewell compliment!

Dost thou love me? I know thou wilt say “Ay,”

And I will take thy word: yet if thou swear’st,

Thou mayst prove false; at lovers’ perjuries

Then say, Jove laughs. O gentle Romeo,

If thou dost love, pronounce it faithfully:

Or if thou think’st I am too quickly won,

I’ll frown and be perverse an say thee nay,

So thou wilt woo; but else, not for the world.

In truth, fair Montague, I am too fond,

And therefore thou mayst think my ’haviuor light:

But trust me, gentleman, I’ll prove more true

Than those that have more cunning to be strange.

I should have been more strange, I must confess,

But that thou overheard’st, ere I was ware,

My true love’s passion: therefore pardon me,

And not impute this yielding to light love,

Which the dark night hath so discovered.

ROMEO Lady, by yonder blessed moon I swear

That tips with silver all these fruit-tree tops—

JULIET O, swear not by the moon, the inconstant moon,

That monthly changes in her circled orb,

Lest that thy love prove likewise variable.

ROMEO What shall I swear by?

JULIET Do not swear at all;

Or, if thou wilt, swear by thy gracious self,

Which is the god of my idolatry,

And I’ll believe thee.

ROMEO If my heart’s dear love—

JULIET Well, do not swear: although I joy in thee,

I have no joy of this contract to-night:

It is too rash, too unadvised, too sudden;

Too like the lightning, which doth cease to be

Ere one can say “It lightens.” Sweet, good night!

This bud of love, by summer’s ripening breath,

May prove a beauteous flower when next we meet.

Good night, good night! as sweet repose and rest

Come to thy heart as that within my breast!

ROMEO O, wilt thou leave me so unsatisfied?

JULIET What satisfaction canst thou have to-night?

ROMEO The exchange of thy love’s faithful vow for mine.

JULIET I gave thee mine before thou didst request it:

And yet I would it were to give again.

ROMEO Wouldst thou withdraw it? for what purpose, love?

JULIET But to be frank, and give it thee again.

And yet I wish but for the thing I have:

My bounty is as boundless as the sea,

My love as deep; the more I give to thee,

The more I have, for both are infinite.

[Nurse calls within]

I hear some noise within; dear love, adieu!

Anon, good nurse! Sweet Montague, be true.

Stay but a little, I will come again.

[Exit, above]

ROMEO O blessed, blessed night! I am afeard.

Being in night, all this is but a dream,

Too flattering-sweet to be substantial.

[Re-enter JULIET, above]

JULIET Three words, dear Romeo,

and good night indeed.

If that thy bent of love be honourable,

Thy purpose marriage, send me word to-morrow,

By one that I’ll procure to come to thee,

Where and what time thou wilt perform the rite;

And all my fortunes at thy foot I’ll lay

And follow thee my lord throughout the world.

NURSE [Within] Madam!

JULIET I come, anon.—But if thou mean’st not well,

I do beseech thee—

NURSE [Within] Madam!

JULIET By and by, I come:—

To cease thy suit, and leave me to my grief:

To-morrow will I send.

ROMEO So thrive my soul—

JULIET A thousand times good night!

[Exit, above]

ROMEO A thousand times the worse, to want thy light.

Love goes toward love, as schoolboys from their books,

But love from love, toward school with heavy looks.

[Retiring]

[Re-enter JULIET, above]

JULIET Hist! Romeo, hist! O, for a falconer’s voice,

To lure this tassel-gentle back again!

Bondage is hoarse, and may not speak aloud;

Else would I tear the cave where Echo lies,

And make her airy tongue more hoarse than mine,

With repetition of my Romeo’s name.

ROMEO It is my soul that calls upon my name:

How silver-sweet sound lovers’ tongues by night,

Like softest music to attending ears!

JULIET Romeo!

ROMEO My dear?

JULIET At what o’clock to-morrow

Shall I send to thee?

ROMEO At the hour of nine.

JULIET I will not fail: ’tis twenty years till then.

I have forgot why I did call thee back.

ROMEO Let me stand here till thou remember it.

JULIET I shall forget, to have thee still stand there,

Remembering how I love thy company.

ROMEO And I’ll still stay, to have thee still forget,

Forgetting any other home but this.

JULIET ’Tis almost morning; I would have thee gone:

And yet no further than a wanton’s bird;

Who lets it hop a little from her hand,

Like a poor prisoner in his twisted gyves,

And with a silk thread plucks it back again,

So loving-jealous of his liberty.

ROMEO I would I were thy bird.

JULIET Sweet, so would I:

Yet I should kill thee with much cherishing.

Good night, good night! parting is such

sweet sorrow,

That I shall say good night till it be morrow.

[Exit above]

ROMEO Sleep dwell upon thine eyes,

peace in thy breast!

Would I were sleep and peace, so sweet to rest!

Hence will I to my ghostly father’s cell,

His help to crave, and my dear hap to tell.

[Exit]

 El jardí de CAPULET

 Entra ROMEO

ROMEO.— Riu de la nafra el qui no ha estat ferit.

Apareix JULIETA a la finestra

Silenci! ¿Quin llum brilla a la finestra?

És l'orient i Julieta el sol!

Surt, sol, i mata l'envejosa lluna,

que és pàl·lida i desfeta de neguit

veient que sa minyona és molt més bella.

No la serveixis perquè és envejosa:

la seva roba de vestal, només

és verda i és malalta, i per als bojos;

llença-la! Aquesta és la senyora meva!

Aquest, el meu amor! Si ella ho sabés!

Ella parla i no parla. Mes ¿què importa?

El discurs dels seus ulls, jo el vull respondre.

Però sóc massa ardit, que no és a mi

a qui enraona. Dues grans estrelles

de les millors del cel, per un negoci,

deixen el lloc, i preguen als seus ulls

de brillar en llur esfera fins que tornin.

¿Què passaria si els seus ulls lluïssin

enllà del cel, i en el front d'ella els astres?

Que la galta esclatant apagaria

les mateixes estrelles, i en el cel

farien els seus ulls tanta claror,

que es posarien a cantar els ocells

pensant-se que la nit ja és acabada!

Mireu! Ara, a la galta, hi du la mà!

Oh, si d'aquesta mà jo fos el guant,

perquè pogués tocar la seva galta!

JULIETA. - Ai!

ROMEO. - Parla. Oh, parla encara, àngel de llum!

Perquè ets tan gloriosa aquesta nit,

posada damunt meu, que bé podries

ser el nunci alat del paradís, que guaiten,

ulls en blanc, els mortals meravellats,

girant-se per mirar-lo, quan cavalca

enforcat sobre els núvols peresosos

i quan rellisca sobre el pit de l'aire!

JULIETA. - Oh Romeo, Romeo! ¿Per què ets Romeo?

Nega el teu pare i el teu nom refusa;

o, si no ho vols, jura'm el teu amor,

i deixaré de ser una Capulet.

ROMEO (a part.) - ¿L'escolto encara més, o bé li parlo?

JULIETA. - És el teu nom que m'és un enemic,

tu ets tu mateix i Montagú no importa.

¿Què és Montagú? No és ni peu ni mà,

ni braç, ni rostre, ni cap altra part

del cos d'un home. Cerca un altre nom!

¿Què hi ha en un nom? Allò que en diem rosa,

amb altre nom faria tanta olor.

I, si Romeo no es digués Romeo,

retindria la gràcia que li és pròpia

sense títol. Despulla't del teu nom,

i sense el nom, que no és res viu de tu,

pren-me tota sencera!

ROMEO. - Et prenc pel mot:

digue'm només amor, i jo des d'ara

seré rebatejat i no em diré

mai més Romeo!

JULIETA. - ¿Qui ets tu, amagat

que el meu secret dintre la nit espies?

ROMEO. - No trobo nom per dir-te qui sóc jo.

El meu nom, santa meva, el tinc en odi,

perquè és enemic teu; si l'escrigués,

esquinçaria la paraula.

JULIETA.- Encara

l'orella meva no ha begut cent mots

d'aquesta llengua, i ja en conec el so:

¿no ets pas Romeo, no ets un Montagú?

ROMEO.- Ni l'un ni l'altre sóc, bella minyona,

si és que et desplauen l'un i l'altre.

JULIETA.- ¿Com

has arribat i, digues-m'ho, per què?

Alt i difícil és el mur que et tanca,

i, essent qui ets, et serà un lloc de mort,

aquest jardí, si algú dels meus t'hi troba.

ROMEO.- Amb les ales lleugeres de l'amor

he saltat la paret, que no retenen

l'amor límits de pedra, i, el que pot

fer l'amor, sempre a fer-ho s'atreveix.

Els teus parents no em poden ésser obstacle.

JULIETA-. Però, si et veuen, t'assassinaran.

ROMEO.- Són molt més perillosos els teus ulls

que vint espases d'ells. Mira'm ben dolça,

i no m'espanta llur enemistat!

JULIETA.- Per res del món voldria que et veiessin!

ROMEO.- La capa de la nit tinc per tapar-me

de llur mirada! Estima'm solament,

i que ells em vegin! Que és millor la vida

acabada de cop per l'odi d'ells,

que una mort retardada en la fretura

del teu amor!

JULIETA.- Per arribar aquí dins,

¿qui ha dirigit el teu camí?

ROMEO.- L'amor.

És ell el qui m'ha dut a investigar;

m'ha dat consell, i li he donat els ulls.

No sóc pilot, i tu podries ésser

en el punt de la costa més llunyana,

i per tal presa m'hi aventuraria!

JULIETA. - Tu saps que la careta de la nit

tapa el meu rostre, o, si no, un vermell

virginal m'encendria cada galta,

per les coses que tu m'has sentit dir.

Si jo pogués restar correcta,

si jo pogués, si jo pogués

esborrar les paraules que he parlat!

Mes, fora compliments! ¿Eh, que m'estimes?

Jo sé que tu em contestaràs que sí,

i et creuré la paraula; i tu podries

jurar-m'ho i jurar en fals; que dels perjuris

d'amor, diuen que Júpiter somriu.

Gentil Romeo, si és que tu m'estimes,

reclama-ho fidelment, i si tu penses

que massa d'hora m'has tingut vençuda,

seré dolenta i aspra i diré «no»,

pel gust que tu em festegis, que altrament

per res del món ho fóra! En veritat

és que jo em sento massa enamorada,

i per'xò pots pensar que, pels meus aires,

sóc frívola i lleugera. Però, creu-me:

em tindràs més fidel que aquelles altres

més vives a mostrar-se reservades.

Confesso que ho havia d'ésser més;

però tu has atrapat, desprevinguda,

la meva passió. I així, perdona'm,

i no pensis que sigui lleugeresa

aquest abandonar-me, que la nit,

embolicada amb fosca, descobria.

ROMEO. - Senyora meva, juro per la lluna

que aquests fruiters pàl·lidament plateja ...

JULIETA. - No juris per la lluna, la inconstant,

que cada mes canvia en la seva òrbita,

que el teu amor no fos tan variable!

ROMEO. - ¿Per què tinc de jurar?

JULIETA. - Per res, no juris;

o, si és que ho vols, jura per tu mateix,

que ets el déu de la meva idolatria,

i et creuré.

ROMEO. - Si l'amor viu del meu cor ...

JULIETA. - No, no juris! Encara que en tu hi ha

la meva joia, aquesta nit els pactes

no em fan cap alegria. És massa d'hora,

massa poc rumiat, és massa ràpid:

és massa tot com el llampec, que deixa

d'existir abans que un digui que llampega.

Dolcíssim, bona nit! A l'alenada

maduradora de l'estiu, aquest

botó d'amor serà una flor ufanosa

el dia, pròxim, que ens tornem a. veure.

Bonat nit, bona nit! .

I tan dolç i tranquil sigui el repòs

en el teu cor com ho és en el meu pit!

ROMEO. - Oh, ¿vols deixar-me tan insatisfet?

JULIETA. - ¿Quina satisfacció pots tenir aquesta nit?

ROMEO. - El canvi del meu vot amb el teu vot d'amor,

JULIETA. - Abans que el demanessis te l’he dat

i encara jo voldria que fos meu. . ,

ROMEO. - ¿Me'l vols reprendre? ¿I amb quin fi, estimada?

JULIETA, - Per ser franca i tornar-te'l a donar.

Desitjo solament això que tinc;

tan generosa sóc com és la mar

i el meu amor com ella és tan profund;

com més et dono, tinc encara més;

donar i tenir són infinits en mi!

Sento soroll; amor volgut, adéu!

(La DIDA crida des de dins la casa)

Dida, ja vinc! Sigues fidel,

dolç Montagú, i espera't, que ja torno. (Surt)

ROMEO. - Oh, beneïda nit, oh beneïda,

tinc por, perquè és de nit, que tot no sigui

un somni, massa delicadament

afalagant per ser de veritat.

JULIETAreapareix a la finestra

JULIETA.- Tres mots, Romeo, i bona nit encara!

Si l'amor que t'inclina és honorable

i et proposes casar-te, demà envia'm

una paraula per una persona

que jo t'adreçaré, dient-me l'hora

que vols celebrar el ritu. I als teus peus

tindràs els meus destins, i he de seguir-te

enllà del món, amo i senyor, per sempre.

DIDA.- Senyoreta!

JULIETA.- Ja vinc! Mes, si no és pur

el pensament que portes, et conjuro ...

DIDA.- Senyoreta!

JULIETA.- Ja vinc, va de seguida-

... que paris de seguir-me, i que em deixis

amb el meu dol. Demà vull enviar-te ...

ROMEO. - Així em prosperi l'ànima ...

JULIETA.- I mil vegades bona nit! (Surt.)

ROMEO. - I pèssima

mil cops perquè la teva llum hi manca!

L'amor segueix l'amor

com els estudiants fugen dels llibres;

l'amor deixa l'amor

amb la tristor del noi que va a l'escola.

JULIETA torna

JULIETA.- Pst! Romeo! Tingués el brill d'un falconer

per fer venir aquest fi encascavellat!

L'esclavitud està una mica ronca

i té de parlar baix; no fos així,

jo forçaria la caverna d'Eco,

i faria la seva llengua aèria

més ronca que la meva, repetint

el nom del meu Romeo!

ROMEO. - La meva ànima

em crida pel meu nom. Quin so més dolç

de plata fa la llengua dels amants

a la nit, com si fos la més suau

musica que escoltar pugui una orella.

JULIETA. - Romeo!

ROMEO. - ¿Què, amor meu?

JULIETA. - Demà, ¿a quina hora

puc enviar-te el missatger?

ROMEO. - A les nou.

JULIETA. - No faltaré; sembla vint anys d'espera!

Ja no recordo per què jo et cridava! ...

ROMEO. - Deixa que em quedi fins que te'n recordis.

JULIETA. - Ho oblidaria per estar-me sempre

recordant com em plau ta companyia.

ROMEO. - Restaré perquè vagis oblidant,

i oblidis tota llar fora d'aquesta.

JULIETA. - S'acosta l'alba i jo desitjaria

tenir-te lluny, però no pas més lluny

que l'ocell que una noia enjogassada

es plau de fer saltironar una mica

enllà dels dits i, com un presoner

entre la malla, cap a si l'estira

amb el fil que el subjecta, enamorada,

i gelosa, per 'xò, de veure'l lliure.

ROMEO. - El teu ocell voldria ser!

JULIETA. - Així ho fossis!

Però potser que et mataria a festes.

Bona nit! Bona nit! El comiat

m'és dolçament penós, perquè et diria

jo «bona nit» fins que arribés el dia. (Surt.)

ROMEO.- La son sobre els teus ulls, sobre el teu pit, la pau,

fos jo son i fos pau per repòs tan suau!

D'aquí vaig a la cella del meu pare confés

per demanar-li ajuda i dir el meu goig quin és. (Surt.)

(Traducció de Josep Maria de Sagarra)