«Si no hi ha crítica, no hi ha consciència i, per tant, no hi ha literatura».

Entrevista a Josep Iborra, per Francesc Pérez i Moragón.

Josep Iborra és ben conegut com assagista —són capitals els seus estudis sobre Joan Fuster —en particular el seu Fuster portàtil—, com també d'altres sobre història de la novel·la i la poesia política al País Valencià, o l'edició d'una antologia de la revista Taula de Lletres Valencianes, a partir d'una llarga trajectòria de més de quaranta anys d'activitat exercint la crítica literària en un seguit de publicacions periòdiques, però, sobretot, a partir del reconeixement general sobre el valor excel·lent de les seues crítiques. És un lector escrupolós i atent, que aplica a cada llibre —i després al comentari que en fa— una cultura molt extensa, molt rica de continguts i molt variada. A més —i aquest és un fet ja menys conegut—, Iborra començà l'activitat literària escrivint narracions, i publicant-ne algunes. En breu apareixerà una reedició, complementada, del seu recull Paràboles i prou, la primera impressió del qual —en editorial Torre— és de 1955, tot i que els contes havien estat redactats prou abans. Aquells inicis i els motius de les reedició motiven l'inici de la conversa.

— Les primeres coses que vaig començar a escriure eren versos. El que sol ocórrer, generalment. Eren molt dolents, influïts per Juan Ramón Jiménez sobretot. En vaig fer un recull que es deia —espanta't!— El arquero de la noche, o una cosa així. En castellà, clar, perquè jo encara no sabia que es podia escriure en català. No sabia ni tan sols que existia una literatura en aquesta llengua. Jo parlava, pensava, un dialecte amb el qual no s'havia escrit mai. Després, quan vaig desembarcar a València el 1948, vaig eixir d'aquesta ignorància. Aquest fet va coincidir més o menys amb el meu abandó dels versos i les meues primeres provatures en el camp de la narrativa. Havia començat a llegir contes i novel·les: els escriptors del 98, Unamuno, Ortega y Gasset; Huxley, Chesterton, però també novel·les ben romàntiques, com Grazielle de Lamartine, o el Werther de Goethe. Llegia molt, però sense cap criteri ni cap ordre. Recorde un llibre que em va impressionar: Gog, de Papini, que junt a Palabras i sangre em va estimular, crec, la imaginació. Doncs bé, em passaven pel cap algunes històries que no eren realistes, sinó una mena d'"idea" sobre la vida, que era susceptible de ser il·lustrada amb una petita història (paràboles). En realitat, les dues coses solien presentar-se juntes, de cop. De vegades em limitava a apuntar aquestes ocurrències amb unes quantes ratlles, i de vegades tractava de desenvolupar-les. Hi havia, també, pel mig, en el meu plantejament, una mena d'obsessió per la pintura contemporània —Picasso, sobretot—, o pels primitius italians. Em fascinava també Manolo Gil amb les seues figures a la manera de Piero della Francesca. I junt amb això la música, també contemporània (Stravinsky, Bartok), i la barroca (Vivaldi, que fou "descobert" per aquelles anys). Aleshores em preguntava com es podia fer alguna cosa equivalent en literatura. Aquest plantejament m'estimulava, però no vaig trobar la fórmula adequada. Ara pense que em proposava una cosa impossible. De totes formes, en aquest llibret hi ha algun senyal, el tema per exemple, de la pintura, o el propòsit de fer una narració estàtica, "escultòrica", com ho vaig intentar a Nu.

Per què el reedite? Perquè Josep Palàcios s'ho ha ficat en el cap i ha embolicat Josep Gregori, de Bromera, en  el projecte... En realitat, ni tan sols vaig pensar mai a publicar-les. Sense l'obstinació i l'ajut de Casp i Adlert, el llibret no existiria. Només existirien, publicades, dues narracions que Joan Fuster va fer aparèixer a Pont Blau.

— També es reeditaran altres narracions. En quines circumstàncies les vas escriure?

— Encara que seguia apuntant aquests moments "parabòlics", la lectura de Faulkner, de Kafka i de Joyce, per citar alguns noms majors, em va fer canviar de direcció. Era la transcripció del flux de la consciència, el problema de les relacions del temps i l'espai amb la nostra vida —concretament amb la forma de representar-les— el que ara m'interessava. De més a més, per aquest camí trobava més possibilitats d'accés a l'esperit de l'art contemporani. Hi havia en aquesta segona etapa —el "i prou" del títol del llibret ja comportava un adéu a la primera manera— un interés gran per trastocar un poc la forma. Per exemple, la primera frase del conte "El va mirar fixament" feia, alhora, de títol.

— Per què vas deixar de publicar narrativa? També vas deixar d'escriure'n?

— La vaig deixar per diverses raons fonamentals —a més de la mandra, també fonamental. Una, perquè la literatura d'idees, l'assaig, m'interessava cada vegada més. Els problemes especulatius —reflexionar sobre les coses— era el que m'omplia més. Si una novel·la —Dostoievski, Mann, per exemple—  incorporava idees d'una manera convincent, m'encantava, em resultava més fascinant. La mateixa literatura de creació la veia com una reflexió, una crítica de la vida. La segona raó és que em vaig adonar que només podia fer històries curtes, de vegades quasi un aforisme, i que, realment, no tenia imaginació per a desenvolupar el germen d'una història. Així és que em limitava a apuntar esborranys. En recorde uns que eren una sèrie de faules —les clàssiques— capgirades, i contades per un mestre als seus alumnes, cosa que provoca que el traslladen per castigar la seua perversitat. Més "paràboles"...

Però, tot això ha estat molt embrionari, germinal i marginal. I vaig acabar sent professor de filosofia.

— Quina és la situació de la crítica literària en català, i particularment la que es fa al País Valencià?

— Això de la crítica literària és tot un drama i no solament dins l'àmbit del català —i més particularment del valencià— sinó del castellà que compta amb molt més mitjans i es troba en una situació normalitzada. Hi ha una producció molt nombrosa i els crítics "piquen" una cosa o altra per alguna raó més o menys circumstancial. I encara cal dir que són papers molt ràpids, que es limiten a donar notícia d'un llibre sense entrar a fons en ell.

Tornant a la nostra situació particular, el que passa és que els llibres apareixen i cauen immediatament en el buit. Si algú té una mica de sort, serà entrevistat, o veurà una ràpida ressenya de la seua obra. Poca cosa i encara val a dir que resulta bastant excepcional. Si haguéssem de fer una mena d'història de la literatura actual catalana utilitzant les ressenyes que han eixit als diaris o a les revistes, el resultat seria grotesc i, naturalment, desorientador en tots els sentits.

— Què pot fer la premsa escrita local —i què fa o no fa— en l'orientació del lector?

— Després del que acabe de dir, està clar que fa ben poc, jo crec que una funció de la crítica és orientar el lector, fer-li ganes de llegir un llibre. Però crec que és més important ajudar a crear la imatge d'una literatura, a crear un "clima", a suscitar una diàleg més o menys implícit entre els autors i els crítics. La crítica, va dir algú, és la consciència de la literatura. Si no hi ha crítica, no hi ha consciència i, per tant, tampoc "literatura". Crítics, autors i lectors han d'entrar en un circuit que estiga sempre en marxa i que va des de les ressenyes o l'estudi del llibre per part del crítics, fins a l'opinió del lector, passant per les "posicions" dels autors a propòsit del que ells fan o del que fan els altres. Aquests objectius, desgraciadament, resulten utòpics: pocs mitjans de comunicació —que, a més dediquen poc espai a la literatura—, pocs crítics, pocs lectors... Autors, crec, n'hi ha més, però es troben aïllats i els seus llibres, amb sort, es veuen uns dies als aparadors de les llibreries.

Entrevista a Josep Iborra, per Francesc Pérez i Moragón, publicada a la revista Caràcters, 9, València, 15 novembre 1994, pàgs. 1 i 3.