UNA PARÀBOLA REEIXIDA

        Enric Sòria

 

https://ee4372a2-a-b7a4d97b-s-sites.googlegroups.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/Josep_Iborra%20foto%20de%20Jes%C3%BAs%20Ciscar.jpg?attachauth=ANoY7cr0_vtti-HvwkcsrRMyQ1wQAHVWCJP6Ff-gGeu1ZTBgU_cp2jnUNOr3cpGoyX-TXsUK1dnv0u5COUlyImUtWcsvaNL0lyg0fCdAe0ldF8A7yjTcKzyAL8iJ-fEf6Z_t9jkDeIzfFCAbyut9VD9tcy-baa-KsVmQcUwyNlGkaNZXxpGBXoF9UvxyD3cehY_8AKrT_Hp73Pu-h5u3d6vnD6EwGioJehQEsRH3gzUT32UaVtdCCsWZwyPwXcgLDoK4WkilBq39&attredirects=0

Quan, amb els seus divuit anyets, l’estudiant pobre, tímid, flac i amb aire malaltús que era Josep Iborra va anar a estudiar Dret i Filosofia i Lletres a València, poc devia saber que havia de passar-se la vida escrivint milers de pàgines sobre la literatura dels altres. No ho podia saber, perquè ja coneixia que la vida no pot ser prefigurada de bestreta, però imagine que desitjava ferventment ser escriptor,     com ho desitgen tots els lectors devots. I ho va ser, primer estimulat per la insistència d'amics com Joan Fuster i Vicent Ventura. Després, seguint un ritme propi, lent i tenaç.

Josep Iborra era una excel·lent persona, i molts aspirants a escriptors van rebre el seu consell en aquell temps de sordesa quasi inexpugnable que van ser els últims anys del franquisme. Era un home reflexiu, afable i retret, que feia la impressió d'haver quedat atrapat en alguna mena d'astènia irreductible que convertia en un esforç titànic la tasca d'anar vivint. Era, en tot cas, una falsa impressió. Iborra era un bon professor, un lector voraç i un gran incitador de vocacions. A més, no va parar d'escriure. El deute que té contret amb ell la literatura valenciana és immens.

La crítica és un gènere literari complicat, perquè no és espontani, però pot ser creador. La noció platònica que un reflex sempre és una versió degradada de la forma original, una ombra enganyosa de la realitat pura, acaba condemnant l’art a la inanitat. La crítica és reflex i reflexió. En ella la literatura s’examina a ella mateixa, s’esforça a entendre’s per mitjans literaris, amb la paraula que il·lumina. I aquest esforç de comprensió especular la modela tant com les obres de què parteix i pot obrir camins per a noves exploracions. Josep Iborra va ser un crític aparentment humil, de tradició humanística: molt atent al detall, però també capaç de generalització. Per això era incitant.

A part de la voluminosa obra crític de Josep Iborra, hi ha dos llibres que ens acosten a la seua intimitat d’escriptor i lector, Inflexions i el pòstum Breviari d'un bizantí. Tot i que ell ho refusava, són llibres que permeten ser llegits com a dietaris, amb l'erràtica vaguetat feliç d'aquest gènere proteic. Hi trobem de tot, comentaris sobre la fantàstica tautologia dels somnis, la música de Bach, l'humorisme de sant Marc, l'estoicisme i el ioga, la neurastènia —per a ell insofrible— de Hamlet, una pila d'apunts de gran sagacitat sobre tota mena d'escriptors, a més de reflexions sobre aquesta doble fantasmagoria, multiplicada en un infinit joc d'espills, que és l'ofici de llegir i d'escriure. Entre la reflexió i l'aforisme escèptic, aquests llibres són un depòsit d'intuïcions i de perplexitats i configuren, no sense un punt d’angoixa, l’el·líptica autobiografia d’un escriptor secret.

https://ee4372a2-a-b7a4d97b-s-sites.googlegroups.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/3014paraboles_prou2p.jpg?attachauth=ANoY7coPIRdJ2FH0RQIhRFgUFnVtmnzb3usuxt5_dMYOzYA9JyEPVIwrJaCI3cCH5V1ULQEcJJSniKe9Kx81ilu_HS40yKYRL-9WmlkMvir38v-imxEbOOkYYVWIXfI2MiCxTWIegaqP-eYGv10HCIkMPijQy3pjdw4PAYEtKav0g1uxKkGsJD0DfkBSbboYppGn3NeDDA8PLKJ2oLOA4Wk2Wq129eMdQ_8uglYAoJQstPIu4Q3imtQ%3D&attredirects=0

En Paràboles i prou, un llibre de relats incipients que Iborra publicà en 1955, hi ha un conte en què el protagonista troba a dins l’espill de casa la dona dels seus somnis. La visió és fascinant; la comunicació, impossible. La meravellosa figura compareix i s’esvaneix sense perquès. Finalment, el protagonista gira l’espill i no troba res més «que els trossos de cartó que l’entapissaven, plens de pols i teranyines». Paràboles i prou, l’únic obra narrativa de l’autor, és un llibre estrany. La prosa és incisiva i ben articulada, però els arguments són esquemàtics. Són esbossos urgits —en efecte paràboles— que proven d'il-lustrar una intuïció desoladora En el pròleg a la reedició que va fer Bromera l'any 1995, Francesc Pérez Moragón assenyala amb encert el seu caràcter nihilista. L’existència humana és una representació teatral sense cap lògica, «una mena de sacrifici ritual» impulsat per l'autoengany i l'atzar. Aquesta manca de sentit es trasllada a esquemes fantasiosos: una figura especular; dues mans barallades, una carta buida, un violí corcat, dos amants separats per la insídia dels déus. Són apunts per a una hilarotragèdia d'una comicitat desenganyada, agra i inquietant.

Acabat el llibre, Iborra encara va fer alguna tímida temptativa narrativa, on incorregué en una versió casolana de la literatura de l'absurd, en El va mirar fixament, relat d'un humorisme tènuement sinistre, com un Boris Vian d'una crispació més ofegada. Després, no reincidí. Va decidir que «no tenia imaginació per a desenvolupar el germen d'una història». Es va autoimposar la discreció. Potser era un judici prematur i podem lamentar-lo, perquè, a més d'esbossos inquietants i emblemes acres, havia aconseguit ja algun relat que s'aguantava dret, com Quan Clara es desil·lusionà; i era massa jove per a tancar del tot aquesta porta Però és cert que la desolació no vol soroll. La gran narrativa exigeix una fe interior que l'autor d'aquestes paràboles no podia posseir. La literatura que ell havia d'escriure era un altra, i la va escriure des de l'observació distant, com un franctirador de la trinxera literària. La vida potser és un exercici desllorigat i absurd que no acaba gaire bé. El sentit, el posa qui l'escriu.

(Levante, 27 de febrer de 2016)

 

Comments