Tirant lo Blanc capítol 283

―No só admirada si lo món voleu conquistar, que a mi teniu cativada. Car la fortuna, enemiga de pau, té abrigat lo meu flac e dèbil cors d'amor que porte a vostra senyoria, e açò és lo qui em fa parlar, car veig que ab los ulls oberts voluntàriament vos voleu ofegar en bassa d'oli, e vós, com a home adolorit e fora de camí, no trobau qui us empare ni us haja pietat. Jo vull ésser aquella, la qual havent pietat de vostra mercé, vos vull emparar e traure-us dels llimbs de perpetual dolor e infàmia. E per ço poreu dir que lo meu cors és clar e net, e no és tan escur com l'Apocalipsi, si veure volreu vostra dolor o vostra salut, goig e alegria qui en l'esdevenidor temps venir-vos deu, car, en tots los temps millors de la vostra vida, tengut sou a Déu fer-li gràcies e pregar per mi, car tinc per foll qui en aquesta present vida se percaça la ira de Déu e de gents. Per què, senyor Tirant, si a les dues hores tocades volreu ésser en lloc secret, poreu veure tot lo que dit vos he.

Dix Tirant que era molt content e, tota hora que li fos plasent, que seria prest.

La Viuda se partí prestament de Tirant. E tenia a les espatles de l'hort una casa ja concertada de una dona molt anciana e féu-la molt bé emparamentar, ab un llit que hi féu posar segons a Tirant se pertanyia.

E per lo poc dormir que la princesa havia fet, fon-se despullada per millor dormir a son plaer.

Com la rabiosa Viuda conegué l'hora ésser disposta, anà a Tirant molt secretament e pres grans juraments d'ell e féu-lo desfressar, e los dos tots sols anaren a la cambra de la vella. En la cambra havia una petita finestra que mirava dins l'hort, e tot quan se feia se podia bé veure. Emperò la finestra era molt alta, que sinó ab escala no s'hi podia mirar. La Viuda hagué dos espills grans: lo u posà alt en la finestra, l'altre posà baix en dret de Tirant i en dret de l'altre. E tot ço que es mostrava en lo de dalt, tot resplandia en lo de baix, puix la una lluna de l'espill estava endret de l'altra. E per dar-ne major experiència: un home té una nafra en les espatles, com la porà veure? Prenga dos espills e pose lo u en la paret e l'altre endret de aquell espill que vós lo pugau veure. E la plaga representa en lo primer espill e de aquell representa en l'altre.

Com la Viuda hagué fet açò e hagué deixat en la cambra Tirant, cuitadament se n'anà al palau, e trobà la princesa, que estava dormint en lo llit, e dix-li:

―Llevau, senyora, que lo senyor emperador vos tramet a dir per mi com per manament dels metges vos lleveu e no durmau tant, car lo molt vetlar que haveu fet en la nit passada, venint ara lo molt dormir després dinar i en temps de calor, engendren-se moltes malalties qui darien dan en la vostra delicada persona.

E obrí les finestres de la cambra perquè no dormís, la qual cosa atorgà la princesa per les piadoses paraules de son pare. Com se fon llevada, vestí's una gonella de brocat e, tota descordada, sens drap de pits, ab los cabells escampats per les espatles, li dix la Viuda:

―Los metges tenen per bo que davallàsseu en l'hort per veure aquella verdor. E farem allí molts jocs perquè us passe la son, car jo tinc unes vestidures, de la festa del Corpus Christi, ressemblant al vostre hortolà, e Plaerdemavida, qui en semblants afers és molt sentida e plasent, vestir-les s'ha e dirà-us de ses acostumades plasenteries.

La princesa ab la Viuda e ab les dos donzelles davallaren a l'hort. E Tirant estava contínuament mirant en l'espill, e véu venir la princesa ab ses donzelles, e fon-se asseguda prop d'una séquia d'aigua. E la Viuda havia bé proveït en tot lo que mester li feia. E ginyà que el negre hortolà en aquell cas no fos en l'hort, ans lo féu anar a la ciutat de Pera. E la Viuda ajudà a vestir a Plaerdemavida ab la cara que li havien feta pròpiament com la del negre hortolà. Ab les sues robes que vestia, entrà per la porta de l'hort. Com Tirant lo véu entrar, verdaderament pensà que fos aquell lo moro hortolà, e portava al coll una aixada e començà a cavar. A poc instant, ell s'acostà envers la princesa e assigué's al seu costat, e pres-li les mans e besà-les-hi. Aprés li posà les mans als pits e tocà-li les mamelles, e feia-li requestes d'amor. E la princesa feia grans rialles, que tota la son li féu passar. Aprés ell s'acostà tant e posà-li les mans dejús les faldes, ab alegria que totes estaven de les coses plasents que Plaerdemavida deia. La Viuda girava la cara envers Tirant e torcia's les mans, escopia en terra, mostrant tenir gran fàstic e dolor del que la princesa feia

Pensau lo mesquí desaventurat de Tirant, que la un dia estava tan pompós e tan content d'haver atesa tan alta en dignitat senyora per esposada ―la cosa que ell més desitjava en aquest món―, aprés, veure de sos ulls son dol, son plant e sa dolor! E pensant en si, tingué dubte que los espills no li representassen fals lo que havia vist e trencà los espills mirant dins si havia alguna cosa maliciosa que fos feta per art de nigromància; e no trobà res del que pensava. E volgué pujar alt en la finestra per veure si veuria més e a quina fi vendrien aquells afers; e veent que no tenia escala, car ja la Viuda, tement-se'n, les havia apartades, Tirant, no tenint altre remei, pres lo banc davant lo llit e dreçà'l en alt, e pres una corda que tallà de la cortina, e passà-la per la biga, e ell pujà alt. E véu com lo negre hortolà se'n portava per la mà a la princesa en una cambra que dins l'hort havia, a on tenia la sua artelleria per a conrear l'hort e per a son dormir. E Plaerdemavida posà-la dins la dita cambra, cercaren-li una caixa on tenia la sua roba de vestir, e tot quant tenia li regonegueren. Aprés un poc espai ella ixqué e la Viuda, ab una donzella, passejava prop de la cambra. Com la veren eixir, la Viuda s'acostà a la donzella, dona-li un drap de cap e dix-li, per fer lo joc que fos complit de rialles:

―Posa-lo-hi davall les faldes de la princesa.

La donzella, així com la Viuda l'havia assinestrada, com fon davant sa altesa agenollà's en terra e posà-li lo drap davall les faldes. E la ignorància de la princesa donà lloc a la malícia de la Viuda.

Havent vist Tirant un cas tan nefandíssim, fon posat en un cruel pensament e, ab veu miserable, plena d'inestimable dolor, se pres a dir una tal lamentació:

―Oh fortuna, enemiga de tots aquells qui rectament en lo món viure desitgen! ¿Per què has permés que los meus desaventurats ulls hagen pogut veure cosa que tots los vivents no han vist, ni porien pensar que un tal cas fos possible qui fer-se pogués, si doncs a la femenil condició no li és res impossible que de mal sia? Oh adversa fortuna! ¿En què t'he jo ofesa, que en les batalles me fas ésser victoriós e triomfant e en amar só lo més malfadat home que jamés naixqués? Que ara que havies lligat en matrimoni tal e de tan gran dignitat que, atesa la condició mia, jo no n'era mereixedor sinó per esguard de mos treballs e ab l'ajuda tua jo el m'havia percaçat, e tu, per més avilar-me, has permés que jo sia estat deshonrat per home de la més vil condició e natura que pogués ésser trobada, e enemic de la nostra santa catòlica fe.

¡Oh senyora princesa, ab quanta indiscreció reposa la tua ànima, que m'hages tant agreujat que no hi tingues temor de Déu e de ton pare, ni menys de mi, qui et só marit, a qui més l'interés toca! No creguera jamés que en donzella de tan poca edat hagués tan poca vergonya e tant atreviment, que sens temor cometés un tan abominable crim. Oh fortuna, com est malcontenta de mi, que en uns casos m'exalces e en altres me baixes tant! Ajustes-me a les penes novelles ànsies. Tu, sorda de poc amor! Assegura los meus plants e mitiga les mies lamentacions d'infinida dolor, perquè no tinga de fer cas que aprés m'hagués a penedir. Oh trist desaventurat! Qualsevulla que jo sia, en les grans coses s'és mostrat e, no podent senyorejar ànimo cruel, als pròspers casos s'esguarda que a mi, desaventurat petit servent, só tornat abominable, puix só de ma senyora refusat.

En aquest punt entrà la Viuda Reposada, qui aturada per bon espai a la porta, havia oïdes recitar totes les lamentacions de Tirant, e dix:

-Ara tenen lloc les coses per mi principiades.

Com fon dins la cambra, véu que estava molt adolorit, ab lo coixí ple de llàgremes, continuant en ses lamentacions. Fon-se asseguda prop d’ell posant-se en avinentea, si Tirant li volia dir res, l’estar presta a tot lo que li manàs. Com véu la Viuda que Tirant no mudava de so, començà-li de fer un tal conhort, en paraules de semblant estil.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc. Edició d’Albert Hauf