Lev Tolstoi, Resurrecció

 

Capítol XVI (segona part)

PENSANT en aquest somriure que li acabava d'adreçar Marieta, Nekhludov va moure el cap tot desaprovant-se a si mateix: «No tindràs temps d'adonar-te'n i tot seguit et sentiràs altre cop presoner en l'engranatge d'aquesta vida!», va dir-se. I va sentir dintre d'ell aquest desacord interior i els dubtes provocats per la necessitat de recórrer a la bona voluntat de gent que ell no considerava gens. Havent pensat on aniria primer, Nekhludov se n'anà al Senat. El varen introduir a la cancelleria, on, en un magnífic local, va veure un gran nombre de funcionaris ben vestits i molt educats. Allà varen assabentar-lo que el recurs de la Maslova havia estat tramès, per tal que l'examinés, a aquell mateix senador Wolff per al qual el seu oncle li havia donat una carta.

—Aquesta setmana hi haurà sessió al Senat —li varen dir—, però és dubtós que l'afer de Maslova pugui ésser discutit en aquesta sessió. De totes maneres, sempre podeu demanar que el vegin aquest dimecres.

A la cancelleria del Senat, mentre Nekhludov esperava diverses informacions, va tornar a sentir parlar del duel dissortat on el jove Kamensky havia trobat la mort. Per primera vegada, fou allà que va saber en detall aquesta història de la qual Petersburg n'anava ple. La cosa havia començat en un restaurant, en una taula d'oficials que menjaven ostres i bevien tant com podien, segons llur costum. A les ofensives al·lusions d'un d'ells per al regiment on servia Kamensky, aquest li contestà qualificant-lo de mentider i l'altre li va respondre amb una bufetada. L'endemà va tenir lloc el duel. Kamensky havia rebut una bala al ventre i va morir dues hores més tard. L'altre duelista i els testimonis havien estat detinguts; però encara que fossin a la presó hom assegurava que al cap de quinze dies els deixarien anar.

Del Senat, Nekhludov se n'anà a la Comissió de les requestes, amb l'esperança de trobar-hi un alt funcionari, el baró de Vorobiov, que ocupava un pis magnífic en un edifici de l'Estat. Però el porter i el lacai li feren saber, amb poca amabilitat, que el baró només era visible els dies de recepció; aleshores era al palau de l'emperador i l'endemà hi havia de tornar per presentar certs informes. Nekhludov va deixar la lletra que duia per a ell i se n'anà a casa del senador Wolff.

El senador acabava d'esmorzar. Com ho solia fer, estimulava la digestió fumant un cigar i caminant amunt i avall del seu despatx. Va rebre Nekhludov tot fent aquest exercici. Vladimir Vassilievitx Wolff era incontestablement un home molt com cal. Per a ell, aquesta qualitat superava les altres i així esguardava els altres amb altivesa; li era impossible no apreciar en ell mateix aital qualitat car gràcies a ella havia realitzat una carrera brillant, la que ell s'havia proposat; casant-se amb dona rica, havia assolit 18.000 rubles de renda i amb els seus esforços personals el càrrec de senador. No-res-menys, no content encara d'ésser un home molt com cal s'envania d'ésser el prototipus de l'honor cavalleresc. Aquesta mena d'honor ell l'entenia així: no acceptar dels particulars cap finesa, mentre pel contrari, trobava molt just sol·licitar tota mena d'indemnitzacions per despeses de viatge i explotar pel seu compte les propietats de l'Estat, complint servilment, en recompensa tot el que li demanés el govern.

Arruïnar, fer deportar o empresonar centenars d'innocents, només perquè estimaven el poble i romanien fidels a la religió de llurs pares; les exaccions que havia comès quan era governador d'una província de Polònia; vet aquí coses que no solament no considerava deshonroses, sinó que tot el contrari, tenia per molt honorables i patriòtiques. Tampoc considerava deshonrós d'haver-se apropiat tota la fortuna de la seva dona, que estava enamorada d'ell, i la de la seva cunyada. Al contrari, l'organització racional de la seva vida de família consistia en això.

La família de Vladimir Vassilievitx es componia de la seva dòcil muller, de la seva cunyada, les propietats de la qual havia venut per col·locar el diner en un banc, a nom d'ell; i de la seva filla, una noia poc bonica, tímida, sense altres distraccions, en la seva existència solitària i trista, que assistir a les reunions evangèliques a casa d'Alina i de la comtessa Caterina Ivanovna.

El fill del senador era un xicotàs que als quinze anys, ja barbut com un home, havia començat a beure i fer una vida de cràpula. Als vint anys, el seu pare l'havia foragitat de casa car el comprometia no acabant els estudis, anant amb males companyies i endeutant-se. Una vegada havia pagat per a ell 230 rubles; una altra vegada 600, declarant-li, però, que seria l'última i que si no es corregia, el treuria de casa i trencaria tota relació amb ell. Lluny d'esmenar-se, el xicot s'havia endeutat de mil rubles més i s'havia permès observar al seu pare que ja en tenia prou de viure amb ell. Vladimir Vassilievitx li, va dir, aleshores, que es fes el càrrec que ja no tenia pare. Des de llavors el senador vivia com si no tingués fill i a casa seva ningú li gosava parlar d'aquest. Això no el privava d'estar convençut que ningú com ell no sabia organitzar la vida de família.

Wolff va acollir Nekhludov amb aquest amable somriure, una mica mofeta, que li servia per a expressar, al davant dels altres, els seus sentiments d'home com cal. Aturant-se en el seu passeig pel despatx, va saludar Nekhludov i va llegir la carta.

—Asseieu-vos, us ho prego. Us demano permís per continuar anant amunt i avall —va dir posant-se les mans a la butxaca. I continuà a creuar en diagonal el seu despatx, severament moblat. —Estic molt content de coneixe-us i, naturalment, d'ésser agradable al comte Ivan Mikhailovitx —va afegir, després d'haver exhalat. una columna de fum blava i perfumada i d'haver-se tret amb precaució el cigar de la boca perquè la cendra no caigués.

—Només us voldria pregar que féssiu tot el possible perquè l'afer es veiés aviat al Senat —va dir Nekhludov— car si l'acusada ha d'anar a Sibèria, que la seva partida es realitzi com més aviat millor.

—Sí, sí, amb els primers barcos de Nijni; sí, ja ho sé —féu Wolff amb el seu somriure protector i fent com aquell que sempre sap per endavant el que li han de dir. —I com es diu, ella?

—Maslova.

Wolff es va apropar a la taula escriptori i va obrir una carpeta plena de papers.

—És això, Maslova. Sí, en parlaré als meus col·legues. L'afer serà discutit dimecres.

—Ho puc telegrafiar al meu advocat?

—Ah! Teniu un advocat? Quina necessitat hi ha? En fi,si vós voleu ...

—Temo que els motius de cassació no siguin suficients —va dir Nekhludov—, però el procés verbal dels debats, només, ja dóna la prova de què la condemna es basa en un malentès,

—Sí, sí, és possible; però el Senat no té res a veure amb el fons de l'afer —va replicar Wolff severament, tot vigilant la cendra del seu cigar. —El Senat s'ha de limitar a controlar la interpretació o l'aplicació de la llei.

—Aquest cas, però, em sembla tan excepcional ...

—Ja sé, ja sé! Tots els casos són excepcionals. En fi, hom farà el que calgui. Ja està entès. La cendra seguia mantenint-se, però presentava ja una esquerda que la posava en perill.

—I no hi veniu gaire a Petersburg ? —va preguntar Wolff sostenint el cigar de manera que la cendra no caigués; però com que tanmateix anava a caure, anà a deixar-la amb precaució al fons d'un cendrer.

—Quin terrible accident, el d'aquest desventurat Kamensky! Era un xicot excel·lent. I era fill únic. La seva mare fa molta llàstima! —va afegir repetint gairebé lletra per lletra el que aleshores deia tothom a Petersburg.

Després va parlar de la comtessa Caterina Ivanovna, del seu entusiasme per la doctrina religiosa que s'havia posat de moda, la qual doctrina Vladimir Vassilievitx ni aprovava ni desaprovava, però que ell, «home com cal», estimava supèrflua. Finalment, va tocar un timbre..

Nekhludov es va aixecar per acomiadar-se.

—Veniu, si voleu, a sopar un dia amb mi —féu Wolff allargant la mà a Nekhludov—. Dimecres, per exemple, i així podré donar-vos una resposta definitiva.. .

Era ja tard i Nekhludov se'n tornà a casa, això és, a casa de la seva tia.

 

Lev Tolstoi, Resurrecció. Proa, 1928. Traducció de Rossend Llates i d’Alfons Maseras