Lev Tolstoi, Resurrecció

 

Capítol XVII (primera part)

PASSADA així la vesprada, vingué la nit. El metge anà adormir, les ties van retirar-se a llurs cambres. Nekhludov sabia que en aquest moment Matrona Pavlovna ajudava les velles senyoretes a despullar-se. Katutxa devia estar sola al rebost. Altra vegada Nekhludov sortí a l'escalinata. La nit era fosca, humida, càlida; una boirina blanca, produïda a la primavera per la fosa de les neus, emplenava l'aire. De la riera, a cent passes de la casa, venien uns sorolls estranys: era el glaç que cruixia.

Nekhludov baixà del replà, travessà tolls d'aigua per posar els peus damunt la neu endurida, i avançà fins a la finestra del rebost. El cor li batia tan fort dintre el pit, que ell en sentia els batecs; tantost la respiració se li aturava, tantost respirava amb un alenar penós. Un llumet il·luminava el rebost. Katutxa estava sola, asseguda vora la taula, els ulls fits sense mirar enlloc, l'aire pensívol. I Nekhludov va estar-se bona estona mirant-se-la, curiós del que ella faria després. Ella es va estar uns minuts en la mateixa posició, alçà els ulls, va somriure, va moure el cap com si ella mateixa es reprotxés alguna cosa; després, amb un gest sacsejat, posà les mans damunt la taula i tornà a mirar al buit.

Ell seguia allí mirant-la, escoltant contra la seva voluntat els batecs del seu propi cor i els sorolls estranys que venien de la riera. Allà baix, dintre la boirina, un treball incessant i lent seguia el seu curs; quelcom semblava tantost roncar, tantost cruixir, esfondrar-se, i uns caramells prims ressonaven com el vidre.

Nekhludov, immòbil, seguia a la cara de Katutxa, fatigada i pensívola, les fases d'un treball interior, igualment penós; i sentia pietat d'ella, una mena de pietat estranya que no feia sinó augmentar el seu desig de posseir-la. Des d'aquell moment, aquest desig l'havia envaït tot enter.

Trucà a la finestra. Com moguda per un xoc elèctric, tot el seu cos s'estremí, el seu rostre expressà el terror. Després s'alçà sobresaltada, va córrer a la finestra, pegà la cara al vidre. L'expressió d'esgarrifança s'hi va mantindre quan, les dues mans posades damunt dels ulls per veure-hi millor, va haver reconegut Nekhludov. Aquest no li havia vist mai encara una expressió tan seriosa. Va somriure després d'haver-li somrigut ell, però per submissió a la seva persona, car ell va veure bé que, en la seva ànima, en lloc del somrís hi persistia l'espant. Amb la mà li va fer signe d'anar-la a trobar al pati. Ella va moure el cap: no, no sortiria pas! I es quedà tocant a la finestra. Ell pegà també la cara al vidre, decidit a insistir que sortís; però ella es girà aquell mateix instant cap a la porta. Sens dubte algú l'havia cridada. Ell s'allunyà de la finestra. La boira era tan espessa que a cinc passes de la casa ja no es veien les finestres, només es veia una gran massa fosca, foradada per la lluïssor roja d'un llum. A la riera continuava el mateix fragor; el mateix cruixit, el mateix fregament, el mateix dringar de caramells. De sobte, a través la boira, va cantar un gall, al qual van respondre d'altres del pati; d'altres, de més lluny, al camp, van llançar llurs crits alternats, fosos aviat en un mateix brogit gran. Era ja el cant dels galls anunciant l'alba. El silenci planava tot a l'entorn, d'on muntava solament el tumult de la riera.

Havent fet algunes passes amunt i avall davant la casa, xops els peus de ficar-los als tolls d'aigua, Nekhludov s'acostà altra vegada a les finestres del rebost.

Amb la claror del llum, tornà a veure Katutxa asseguda vora la taula, en una actitud indecisa. Però tot just s'havia acostat a la finestra que ella alçà els ulls vers ell. Nekhludov trucà. Tot seguit, sense mirar qui trucava, ella sortí del rebost; ell va sentir el grinyol de la porta en obrir-se, després va tancar-se. Ell va córrer a esperar-la davant l'escalinata i, sense dir paraula, la va prendre als braços. Estreta contra ell, Katutxa alçà el cap, oferí els llavis al bes. Ies van estar drets; en un racó de la casa, en un lloc eixut; i per moments creixia en Nekhludov el desig de posseir-la. Però la porta grinyolà altra vegada; i en la fosca la veu irritada de Matrona Pavlovna cridà: «Katutxa!» Aquesta fugí dels braços de Nekhludov, s'afuà cap al rebost. Ell va sentir passar el forrellat; després en haver tornat el silenci, la claror del llum va desaparèixer. Res, fora la boira i el soroll de la riera.

Nekhludov s'acostà a la finestra i no va poder veure res. Trucà, i no va tenir cap resposta. Entrà a la casa per l'escalinata gran i tornà a la cambra, però no es ficà al llit. Després, es va treure les botes, i avançà pel passadís, fins a la cambra on dormia Katutxa. En passar per davant de la de Matrona Pavlovna, va sentir que aquesta roncava tranquil·lament. Va seguir endavant, quan tot de sobte Matrona Pavlovna va tossir i es regirà dintre el llit. Va fer el mort durant cinc minuts. Després tot callà; i altra vegada sentí roncar la vella.

Va continuar el seu camí, amb molta cura de no fer cruixir el trespol. Per fi, va trobar-se davant la porta de Katutxa. Ni un bleix a l'interior. De segur que ella no dormia, car l'hauria sentida respirar. Però així que va haver mormolat: «Katutxa!», aquesta s'abocà a la porta, i amb un to d'enfadada, li va dir que se n'anés.

—Però què feu ara? Com és possible?.. Les vostres ties es despertaran! —deien els seus llavis. Però tot el seu ésser deia: «Sóc tota teva!» Ifou això sol que va sentir Nekhludov.

—T'ho prego! Obre'm encara que només sigui un minut, t'ho prego! —Parlava sense pensar el que deia.

Un moment de silenci ; després Nekhludov va sentir una mà que palpava dintre la fosca, tot cercant la balda de la porta. Aquesta va obrir-se i Nekhludov entrà a la cambra. Va prendre Katutxa, que estava en camisa, una camisa de tela grollera, nua de braços, l'alçà i se l'emportà.

—Ah! què feu? — mormolava. Però, sense escoltar-la, se l'emportava a la seva cambra.

—Ah! això no! deixeu-me! —cridava ella; i tanmateix s'aferrava a ell.

.        .        .        .        .        .        .        .        .        .        .        .

Quan ella el va deixar, tota tremolosa i muda, ell sortí a l'escalinata, on va quedar-se dret, cercant el sentit d'allò que acabava de passar.

A fora, ja era més clar. Allà baix, el cruixit, l'esfondrament, el dring dels caramells augmentava de més en més, i amb aquests sorolls s'hi ajuntava encara el mormol de l'aigua. Darrera la cortina de boira, que començava a davallar, transparentava vagament el corn de la lluna, aclarint entre tenebres quelcom d'ombrívol i de tràgic. «Què és tot això? M'ha sobrevingut una gran felicitat o una gran desgràcia?», es preguntà Nekhludov. —«Bah! tothom hauria fet igual!» — va concloure; i se n'anà a dormir.

 

Lev Tolstoi, Resurrecció. Proa, 1928. Traducció de Rossend Llates i d’Alfons Maseras