Lev Tolstoi, Resurrecció

 

Capítol XXXIX (primera part)

https://ee4372a2-a-b7a4d97b-s-sites.googlegroups.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/0A-Leon-Tolstoi-Retrato.jpg?attachauth=ANoY7cp_5tFVOeD0zRuNtQ6h_FcoclWpuJ2UjfPPiJTX0jKKWk6Gvgy1cy_giQAqEHYgda8jFdazV06o8yr8WtHZz2SiE8cCuiOIUAfdZPEiuwB3snMIrh0uhXQWA0YD49Qs-DsLUfhRAflllXxvu0D2_ikgG7_KO4lly_C_H6fJ1RQH2pwoQS9IoXAa5MmmZ7tw1RmtTy4TEmFT5OLPSEj9jw4sXtpAtr6V5A8miHIkkpYZzF0r8qU%3D&attredirects=0

L'ofici diví començà. Aquest ofici es desenrotllava així: el capellà, portador d'un vestit especial, de brocat, estrany i molt incòmode, partia un pa i el disposava a bocins menuts sobre un plat, després els posava en una copa plena de vi, tot murmurant frases i pregàries. Durant aquest temps, el sagristà llegia d'antuvi, després cantava, alternant amb el cor dels presoners, diverses pregàries eslavenes, ja gairebé incomprensibles de per si i que ho esdevenien del tot a causa de la rapidesa de la lectura i del cant. Llur objecte principal era de desitjar el benestar de l'emperador i de la seva família. Eren repetides diverses vegades, amb d'altres o separadament, de genolls. El sagristà llegia després alguns versicles dels apòstols, remugant de tal manera que no s'entenia d'un mot. El capellà llegia al contrari molt netament e! passatge de l'Evangeli de Sant Marc on és dit que e1 Crist en haver ressuscitat, i abans de pujar al cel i d'asseure's a la dreta de son Pare, es va aparèixer d'antuvi a Maria Magdalena, l'exorcitzà dels set dimonis, després es va aparèixer als onze apòstols i els va ensenyar la manera de predicar l'evangeli a tot ésser vivent, declarant que aquell qui no creurà morirà, mentre que aquell qui creurà i farà el senyal de la creu, serà salvat; i també que podrà exorcitzar els dimonis, guarir els homes de malaltia amb la imposició de les mans, parlar noves llengües, fascinar serpents i, si beu metzines, ésser preservat de la mort.

L'ofici consistia a suposar que el bocí de pa tallat pel capellà i submergit dintre el vi, es transforma gràcies a les manipulacions i les pregàries, en cos i en sang de Déu. Aquestes manipulacions consistien en què el capellà enlairava els braços en cadència —per bé que el sac de brocat dificultava els seus moviments—, després els abaixava cap als genolls i abaixava la taula o allò que s'hi trobava. El punt més important era que el capellà, aguantant amb les dues mans una tovallola, l'agitava seguint el ritus, al damunt del plat i del calze d'or. Hom presumia que a tal moment, el pa i el vi es transformava en carn i sang. De manera que tota aquesta part de l'ofici era envoltada d'una mena de solemnitat particular. «Pregueu molt la tota Santa, la tota pura, la tota benaurada Verge Mare!» —cridava en veu molt alta el capellà, de darrera una barana; i el cor cantava solemnement que està molt bé, que és molt bo cantar la lloança d'aquella qui, sense que la seva virginitat fos violada, ha portat Crist al món: la Verge Maria, més honorada a causa d'això que els Querubins, més gloriosa que els Serafins. Després d'això, era admès que la transubstanciació era acomplida; i el capellà va treure la tovallola que tapava el plat, va partir en quatre el bocí del mig, el mullà abans en el vi i se'l posà a la boca. Havia amb consentiment menjat un .bocí de la carn de Déu i begut una glopada de la seva sang. El capellà va córrer després una cortina, va obrir una porta per la qual anava a passar, després d'haver-se proveït d'una tassa daurada, per invitar els fidels a menjar igualment la carn i a beure la sang de Déu, continguts en la tassa.

Només alguns infants s'acostaren.

Després d'haver-los preguntat llur nom, el capellà va agafar amb precaució de dintre la. tassa, amb l'ajut d'una cullereta, uns bocins de pa mullats en el vi i els enfonsà profundament a la boca de cadascun dels infants. El sagristà, després d'haver-los eixugat els llavis, cantà amb alegria un càntic on era dit que aquests infants havien menjat la carn de Déu i begut la seva sang. El capellà es va emportar de seguida la tassa darrera la barana, va beure tota la sang, va menjar tot el bocí de la carn de Déu que restaven; després, es va eixugar cuidadosament els bigotis i la boca, va eixugar la tassa i va sortir tot joiós, amb un pas ferm, fent petar les soles fines de les sabates.

Aquí acabava la part principal de l'ofici cristià. Però desitjós d'aconsolar els malaurats presoners, el capellà va afegir al servici ordinari una cerimònia particular. Es col·locà davant la imatge d'aquest Déu  —que tenia la cara negra i les mans negres—, i que segons ell acabava de menjar i que estava il·luminat per una dotzena de ciris; i va començar, amb una veu falsa, a recitar i cantar ensems la sèrie de paraules que segueixen:

«Dolç Jesús, glòria dels Apòstols! Jesús, lloança dels Màrtirs! Senyor Tot-Poderós, salva'm! Jesús, salva'm! Jesús, el més bell, a tu acudo! Salva'm, Jesús! Tingues pietat de mi! Per les pregàries del teu naixement, Jesús; per tots els sants, Profeta de tots, salva'm, Jesús! I concedeix-me les dolçors del Paradís, Jesús, amant de la Humanitat!»

Aquí va aturar-se, va respirar, va fer el senyal de la creu, va fer un acatament fins a terra; i tots van imitar-lo. El director, els vigilants, els presoners, tots van fer l'acatament; i, amunt de la nau, va sentir-se un més fort ressonar de cadenes.

«Creador dels àngels i Amo de les forces! —va continuar el capellà—, Jesús meravellós, sorpresa dels àngels! Jesús Tot-Poderós, salvador dels avantpassats! Jesús el Dolç, grandesa dels Patriarques! Jesús el gloriós, puixança dels Reis! Jesús el Benaurat, voluntat dels Profetes! Jesús Esplèndid, fermesa dels Màrtirs! Jesús el Resignat, joia dels monjos! Jesús Misericordiós, dolçor dels Sacerdots! Jesús Magnànim, abstinència dels Dejunadors! Jesús el més Dolç, felicitat dels Sants! Jesús el Pur, castedat de les Verges! Jesús Eternal, salut dels Pecadors!Jesús, Fill de Déu, tingues pietat de nosaltres!»

Era el punt d'atur i el mot de «Jesús» era pronunciat amb un sibil·lar estrident. Amb la mà, llavors, el capellà va alçar-se la sotana doblada de seda, va flectir un genoll i va saludar fins a terra, mentre que el cor cantava les darreres paraules: «Jesús,Fill de Déu, tingues pietat de nosaltres!»I els presoners van caure de genolls i van tornar a alçar-se, tirant-se enrera els cabells que els restaven a mig cap i fent ressonar els ferros que els ferien les cames amagrides.

Això va durar encara bona estona. Eren d’antuvi unes lloances que acabaven amb els mots: «Tingues pietat de nosaltres!» Després, d'altres lloances acabades amb la paraula: «Al·leluia!» Al començ, els presoners havien fet els senyals de la creu i s'havien prosternat a cada pausa; després van començar de no inclinar-se sinó cada dues pauses, i per fi a cada tres i van estar molt contents quan tot va haver acabat. Després d'un sospir d'alleujament, el capellà va agafar el seu breviari i va entornar-se'n darrera la barana.

Però encara hi mancava un darrer acte: el capellà va agafar de la gran taula una creu daurada, els extrems de la qual eren ornats de medallons esmaltats i avançà fins al mig de l'església. Tots van començar a desfilar i a besar la creu: el director primer, després els vigilants, després tots els presoners, que van anar passant apretant-se i remugant en veu baixa paraulotes de les seves. El capellà, parlant amb el director, allargava la creu o la mà, ara a les boques, ara als nassos dels presoners, que feien esforços per besar la creu i la mà.

Així va acabar l'ofici cristià, celebrat pel consol i l'ensenyament de les ovelles esgarriades.

 

Lev Tolstoi, Resurrecció. Proa, 1928. Traducció de Rossend Llates i d’Alfons Maseras

Comments