El còmplice Enric Iborra

Toni Mollà


https://sites.google.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/toni-molla-el-complice-enric-iborra/Els%20complices4.jpg?attredirects=0


Fa molts anys, quan vaig conèixer la colla universitària d’Enric Iborra, la majoria es rosegaven els colzes d’enveja davant d’Enric, que s’havia criat en una de les millors biblioteques familiars del país. La resta a penes havien tingut a casa quatre llibres de Salgari i Verne, alguns Delibes i Blasco Ibáñez, poc més. Vaig ser membre indirecte d’aquella colla. Però em reconeixia entre els més envejosos, ja que llavors em costava guanyar-me la primera biblioteca amb el futbol. 


Com un xiquet en una pastisseria, Enric gaudia en la biblioteca de son pare, Josep Iborra, un dels nostres assagistes més cultes. Vaig tenir la sort d’entrar en contacte prompte amb Iborra pare, i me’n vaig beneficiar amb recomanacions lectores, converses didàctiques amb ell i Vicent Ventura, i finalment amb aquesta estranya parella i Joan Fuster, el bisbe gros de la nostra processó laica. Enric, tot això ho portava de casa i ho va aprofitar la mar de bé. A diferència de la major part de la colla, Enric és un intel·lectual de segona generació, una distingida singularitat.


Modest i exquisit fins a l’exageració, Enric Iborra va despuntar de seguida com a professor de literatura, en un sentit molt ampli, i des de llavors ha dedicat la vida a llegir, a ensenyar a llegir, a establir connexions entre lectures i a reflexionar sobre el moll i les costures de la passió literària. Una vida que cristal·litza en tres obres de referència inexcusable. Un son profund és un dietari sobre literatura universal que eleva la crítica literària a especulació assagística mentre la desinfecta de l’olor a naftalina que desprèn massa sovint. La literatura recordada és la segona baula d’un mateix flux assagístic —ara amb una ordenació temàtica— que arriba al tercer volum amb Els còmplices. Una trilogia en què Plini el Vell, Shakespeare, Flaubert, Stendhal, Katherine Mansfield o Kafka juguen en la mateixa superlliga que Josep Pla, Joan Fuster, Josep Iborra o Thomas Mann.


El resultat, vist en conjunt, no és una proposta de cànon literari sinó una autèntica enciclopèdia —conceptes de lògica cultural distinta. El cànon és reglat, suposadament sistemàtic i tancat. L’enciclopèdia és oberta i de marges permeables, inacabada però persistent com «l’ordre sord de Diderot». Potser per això Enric Iborra, foraster als circuits acadèmics, és el professor il·lustrat, en el sentit francès, que els eterns aprenents desitjaríem de per vida. Però és alhora l’assagista perspicaç que, per si era poc, ens obri portes i finestres amb dots de divulgador anglosaxó. «El còmplice», assegurava Joan Fuster, «és aquell que ens ajuda a ser com som». A ser una persona mínimament llegida, ara enlluernada davant de la mirada oceànica i plural del savi Iborra.


(Postdata, Levante-EMV, 24-04-2021)         

Comments