Tres crítics sobre Shakespeare

 

Samuel Johnson (1709-1784):

Shakespeare es troba per sobre de tots els altres escriptors, almenys per sobre de tots els escriptors moderns, com a poeta de la naturalesa, com a poeta que sosté davant els seus lectors un espill fidel de caràcters i de vida. Els seus personatges no apareixen caracteritzats per costums de llocs concrets, desconeguts de la resta del món; ni per les peculiaritats d’estudis o professions, que afecten només minories; ni pels accidents de modes fugaces o opinions temporals: els seus personatges són l’estirp de la humanitat comuna, la que sempre oferirà el món i la que sempre trobarà l’observació. Els seus personatges actuen i parlen per la influència d’aquells principis i passions generals que agiten totes les ments i que posen en funcionament tot el sistema de la vida. En els textos d’altres poetes un personatge és sovint un individu; en els de Shakespeare és normalment una espècie.

Shakespeare Criticism. A Selection. Oxford University Press.

 



William Hazlitt (1778-1830):

La característica més colpidora de la ment de Shakespeare és la seua qualitat genèrica, el seu poder de comunicació amb altres ments, d’una manera que contenia tot un univers de pensament i sentiment dins d’ell mateix, i no posseïa cap inclinació en particular o cap preferència en exclusiva. Shakespeare no era simplement com qualsevol altre home, sinó com tots els altres homes. Era el menys egotista que és possible ser. No era res en ell mateix, però era tot el que els altres homes eren, o tot el que els altres homes podien arribar a ser. No sols tenia dins d’ell mateix els gèrmens de tota facultat i sentiment, sinó que podia anticipar-los, intuïtivament, i seguir-los per totes les ramificacions concebibles, a través de cada canvi de fortuna o conflicte passional, de cada gir del pensament. La seua ment reflectia tant les edats passades com la present. El seu geni va brillar de manera igual en el mal i en el bé, en el savi i en el babau, en el monarca i en el captaire. Només havia de pensar en alguna cosa per a convertir-se en aquella cosa, amb totes les seues circumstàncies. Quan creava un personatge, real o imaginari, no sols entrava en tots els seus pensaments i sentiments, sinó que semblava trobar-se envoltat instantàniament, com si hagués tocat una corda secreta, de tots els mateixos objectes i esdeveniments que podien ocórrer en la realitat.

Shakespeare Criticism. A Selection. Oxford University Press.

 


Harold Bloom (1930-):

Quina és l’excel·lència singular de Shakespeare, la diferència, tant pel que fa a la classe com a la intensitat, que el separa de tots els altres escriptors?

El domini de la llengua de Shakespeare, encara que siga aclaparador, no és únic i es pot arribar a imitar. La poesia escrita en anglés esdevé shakespeariana prou sovint per certificar el poder contaminador de la seua gran retòrica. La magnificència exclusiva de Shakespeare consisteix en el poder de representació del caràcter i la personalitat humanes i de la mutabilitat de tots dos. A la representació shakespeariana del personatge sembla que l’envolte una mena de riquesa sobrenatural perquè cap altre escriptor, ni d’abans ni de després, aconsegueix proporcionar-nos una il·lusió més forta que cada personatge parla amb una veu diferent de la dels altres. Johnson, en adonar-se d’aquest tret, el va atribuir a la descripció tan acurada que Shakespeare feia de la naturalesa general, però és possible que Shakespeare es veiés incitat a posar en dubte la realitat d’aquesta naturalesa. La seva extraordinària habilitat per presentar veus semblantment reals d’éssers imaginaris i que fossen coherents i diferents alhora procedeix en part del sentit de la realitat més abundant que mai ha envaït la literatura.

Quan fem un intent d’aïllar la consciència de la realitat de Shakespeare és més que probable que aquesta ens acabe desconcertant. Quan alceu el cap de La Divina Comèdia, la raresa del poema us sorprèn, però el drama shakespearià ens sembla a l’instant completament conegut i tanmateix massa ric per absorbir-lo tot d’una manera immediata. Dante interpreta els seus personatges per a nosaltres; si som incapaços d’acceptar els seus judicis, el poema ens abandona. Shakespeare obre els seus personatges de tal manera, a fi d’augmentar les perspectives, que es converteixen en instruments analítics per jutjar-nos.

Per a molts lectors els límits de l’art humà s’arriben a tocar a King Lear, el qual, juntament amb Hamlet, fa tot l’efecte de ser el cim del cànon shakespearià. La meua preferència personal és per Macbeth, ja que mai no aconsegueixo recuperar-me de la sorpresa que em proporciona l’economia implacable de l’obra, la manera que té de crear totes les oracions: cada frase hi compta. Tot i això, Macbeth només té un sol personatge grandiós, i fins i tot Hamlet està tan dominat pel seu heroi que totes les figures secundàries queden enlluernades (com nosaltres) per la seua brillantor transcendent. El poder d’individualització de Shakespeare és molt més fort a King Lear i, de manera prou estranya, a Measure for measure, dues peces teatrals en què no hi ha personatges secundaris. Amb Lear som al centre dels centres de l’excel·lència canònica, com també hi som en alguns cants concrets de l’Inferno o del Purgatorio, o en alguna narració de Tolstoi com Khadzi-Murat. És en aquestes obres  que les flames de la invenció cremen tot el context i ens concedeixen la possibilitat d’assaborir el que podríem anomenar el valor estètic original, un valor estètic que no es veu afectat ni per la història ni per la ideologia, i que és a l’abast de qualsevol que puga rebre l’educació necessària per llegir-lo i contemplar-lo.

Harold Bloom, El cànon occidental. Columna.

Comments