El gros i el prim

        Anton Txékhov


https://ee4372a2-a-b7a4d97b-s-sites.googlegroups.com/a/laserpblanca.com/la-serp-blanca/220px-Chekhov_at_Melikhovo..jpg?attachauth=ANoY7cr-lsOcGpF28LFVWDt5yq4-jM8CqdLQYN9jl1sUBzNR8UQSja94R1F8dj5mlBZu5L3hWSJGXP7YfTM3tlOmHwb6YzhofHJ5Vg4XLOeGxW6MmSDcFfnwsqcG33VBS_ntrfFMmPF8K4Jt8DQRijTo0y9mF5pcvGGLPzymYYXJY4R8-Dw0W3kCGTsJw11UWC8qj6540YYqivHoYHyG6Hi9RZXLXe7uzYXRQUA1n0ZV6LFit_FY1lI%3D&attredirects=0

Dos amics, un de gros i un de prim, es trobaren en una estació de tren de la línia de Nikolàiev. El gros acabava de dinar a l'estació, tenia els llavis empastifats de mantega i li brillaven com cireres madures. Pudia a xerés i a Fleur d'orange. El prim acabava de baixar del tren i anava tot carregat de maletes, fardells i capsetes de cartró. Pudia a pernil i a pòsit de cafè. Darrere d'ell guaitava una dona esprimatxada, de barbeta punxeguda —era la seua muller—, i un col·legial espigat que aclucava un ull —era el fill.

—Porfiri! —va exclamar el gros en veure el prim—. Ets tu de veritat? El meu bon amic! Feia tant de temps que no ens véiem!

—Mare meua! —va fer el prim, sorprés—. Mixa! El meu amic de quan érem infants! I d'on em surts?

Els dos amics es besaren tres vegades i es miraren atentament amb els ulls plens de llàgrimes. Tots dos estaven agradablement sorpresos.

—Amic meu! —va començar a dir el magre després de les besades—. Aquesta sí que no me l'esperava! Quina sorpresa! Vejam, vejam, que et mire bé! Tu sempre tan ben plantat! Sempre tan ben perfumat i tan elegant! Ai, Senyor! Bé, i què fas? Ets ric? T'has casat? Jo sí, com pots veure… Aquesta és la meua muller, Lluïsa, nascuda Vantsenbakh…, luterana… I aquest és el meu fill, Nafanaíl, alumne de tercer curs. Nafània, aquest senyor és un amic meu de la infància! Vam estudiar plegats a l'institut!

Nafanaíl va reflexionar una mica i es va llevar la gorra.

—Vam estudiar plegats a l'institut —va continuar el prim—. Te'n recordes, del malnom que et van posar? Et deien Eròstrat perquè vares calar foc a un llibre amb un cigarret. A mi em deien Efialtes perquè m'agradava fer d'espieta… Ha, ha! Érem unes bones peces! No tingues por, Nafània! Acosta’t… Aquesta és la meua dona, nascuda Vantsenbakh…, luterana.

Nafanaíl s'ho va pensar una mica més i es va amagar darrere el seu pare.

—Bé, bé…, i què me'n dius, de la teua vida, amic? —va preguntar el gros, i mirava molt satisfet el seu amic—. Supose que deus estar ficat en algun ministeri, no? A on? Ja has fet carrera?

—Sóc funcionari, estimat amic meu! Sóc assessor col·legiat de fa més d'un any, i tinc la creu de sant Estanislau. El sou no és gran cosa…, però, fora penes! La meua muller dóna lliçons de música i jo, pel meu compte, fabrique tabaqueres de fusta… Són unes tabaqueres magnífiques! Les venc a un ruble cada una. I si algú me'n compra deu o més, li faig un descompte, ho entens? Anem fent, anem fent. He treballat en un ministeri, saps?, i ara m'han traslladat aquí, de cap d'oficina del mateix departament… Ara treballaré aquí. I a tu, com et va? Per ventura ja ets conseller d'Estat, tu, eh?

—No, amic meu, ja pots pujar una mica més amunt —va contestar el gros—. Ja he arribat a conseller privat… Tinc dues estrelles.

De sobte, el prim va empal·lidir. Va quedar clavat. Però tot d'una va girar la cara a banda i banda amb un somriure de totes les dents. Els ulls li espurnejaven i la cara li resplendia. Llavors es va encongir, es va doblegar, es va fer petit… Les maletes, els fardells, les capses de cartró, tot es va arronsar… La barbeta punxeguda de la dona es va estirar més encara; Nafanaíl es va dreçar i es cordà tots els botons de la guerrera…

—Jo, Excel·lència… Estic molt content, Excel·lència! Un amic, si em permeteu dir-ho, un amic de quan érem infants, de sobte convertit en un alt dignatari! Hi, hi!

—Prou, home! —va exclamar el gros arrufant les celles—. A què ve, aquesta manera de parlar? Tu i jo som amics de fa molt de temps…, a què vénen ara tants compliments i tantes cerimònies?

—Per favor, senyor!… Com voleu que?… —va contestar el prim, i encara s'arronsava més i feia una rialleta de conill—. La benevolència, l'atenció que ens dedica la Vostra Excel·lència…, és com saba vivificadora… Tinc el gust de presentar-vos, senyor, el meu fill Nafanaíl… i la meua muller Lluïsa, luterana, per dir-ho d'alguna manera…

El gros volia queixar-se, però era tal l'expressió de veneració que va veure en el rostre del prim, tanta dolçor, tanta d'agror respectuosa, que el conseller privat en va tenir nàusees. Es va decantar' una mica del prim i li va allargar la mà per acomiadar-se'n.

El prim li va estrényer tres dits, va acalar l'esquena i va somriure com un conill: «Hi, hi, hi!» La dona també va somriure. Nafanaíl va pegar un colp de taló i va deixar caure la gorra. Tots tres estaven agradablement perplexos.

 

Anton Txékhov, L’estepa i altres narracions. Ed. 62. Traducció de Maria Antònia Oliver i Ricard Sanvicente. (Adaptació)

Comments