LA CORISTA

Anton Txékhov

 

Una vegada, quan era més jove, més bonica i tenia més veu, Pasha es trobava en la planta baixa de la seua datxa, en companyia del seu admirador, Nikolai Petróvitx Kolpakov. La calor i la xafogor eren insuportables. L’home, que acabava de dinar i s’havia begut una ampolla d’un pèssim oporto, se sentia malament i enutjat. Tots dos s’avorrien i esperaven que afluixara la calor per eixir a fer una passejada.

De sobte, al vestíbul, va sonar un colp de timbre inesperat. Kolpakov, que era en mànegues de camisa i sabatilles, es va posar dret d’un bot i es va quedar mirant Pasha amb aire desconcertat.

—Deu ser el carter o potser una amiga —va dir la cantant.

Kolpakov no es torbava davant les amigues de Pasha ni davant del carter, però, per si de cas, va agafar la seua jaqueta i va passar a l’habitació del costat, mentre Pasha anava corrents a obrir la porta. Quina no seria la seua sorpresa quan, en lloc del carter o d’una amiga, es va trobar a l’entrada amb una dona desconeguda, jove, bonica, ben vestida i, a jutjar per les aparences, respectable.

La desconeguda estava pàl·lida i respirava amb dificultat, com si haguera pujat per una escala empinada.

—Què desitja?—-va preguntar Pasha.

La senyora no va contestar de seguida. Va fer un pas endavant, va recórrer lentament l’habitació amb la mirada i es va asseure com si estigués tan fatigada o malalta que no pogués estar-se dreta; després va moure durant una bona estona els llavis esblanqueïts, tractant de dir alguna cosa.

_És el meu marit en la seua casa? —va preguntar al final, alçant fins a Pasha els seus ulls grossos, amb les parpelles enrogides pels plors.

—Quin marit? —va murmurar Pasha i de sobte es va espantar tant que els peus i les mans se li van quedar gelats—. Quin marit? —va repetir, posant-se a tremolar.

—El meu marit...Nikolai Petróvitx Kolpakov.

—No...no, senyora... Jo... no conec cap marit.

Va transcórrer un minut en silenci. La desconeguda es va passar vàries voltes el mocador pels llavis pàl·lids i, tractant de controlar un calfred interior, va contenir la respiració; mentrestant, Pasha seguia dreta davant d’ella, immòbil, com petrificada, mirant-la amb por i sorpresa.

—Aleshores, diu que no està ací? —va preguntar la senyora amb la veu ja ferma i un estrany somriure.

—No.. No sé de què em parla.

-És vostè una criatura vil, roïna i repugnant... —va balbucejar la desconeguda, mirant Pasha amb odi i menyspreu—. Sí, sí... repugnant. M’alegre molt, moltíssim, d’haver-li dit finalment aquestes paraules!

Pasha es va adonar que aquella dama vestida de negre, amb ulls furiosos i dits blancs i fins, la considerava un ésser repulsiu i odiós, i va sentir vergonya de les seues galtes enrogides i plenes, de les petites taques del seu nas, del floc de cabell que li queia sobre el front i que no hi havia manera de dominar. I es va imaginar que, si hagués estat més prima i no hagués anat maquillada ni lluït el floc de cabell sobre el front, hauria pogut ocultar la seua deplorable condició i no hauria sentit tanta vergonya i tant de temor davant d’aquella dama desconeguda i misteriosa.

—On és el meu marit?—va continuar aquesta—. Això a part, tant se val que estiga ací o no, però he de dir-li que el busquen per una malversació de fons... Estan a punt de detenir-lo. Això és el que ha aconseguit vostè! -la senyora es va alçar i va començar a fer voltes per l’habitació, intensament agitada. Pasha la mirava, però estava tan espantada que no entenia res—. Avui mateix el trobaran i l’arrestaran —va afegir la senyora, esclatant en plors, en els quals vibraven alhora la humiliació i la còlera—. Sé qui l’ha portat a aquesta horrible situació! Infame, miserable! Criatura repugnant i venal! —La senyora va tòrcer els llavis i va arrufar el front amb fàstic—. No hi puc fer res... Escolte’m, dona mensypreable... No hi puc fer res, vostè és més forta que jo, però algú ens defensarà als meus fills i a mi. Déu ho veu tot! Ell és just. Ell li farà pagar cada una de les meues llàgrimes, totes les meues nits d’insomni! Arribarà un dia que vostè s’enrecordarà de mi!

De nou es va fer el silenci. La senyora passejava per l’habitació, retorçant-se les mans, mentre Pasha seguia mirant-la amb expressió obtusa, desorientada, sense comprendre, esperant que passés alguna cosa terrible.

—Jo, senyora, no sé res —va dir de sobte i es va posar a plorar.

—Menteix! —va cridar la dama, mirant-la amb odi—. Ho sé tot! Fa temps que la conec! Sé que durant l’últim mes el meu marit l’ha visitada tots els dies!

—Sí. I què? Què prova això? Rep molts invitats, però no obligue ningú a venir. Cada u és lliure de fer el que vulga.

—Li dic que s’ha descobert una malversació de fons! Ha malgastat uns diners que no eren seus! S’ha decidit a cometre aquest crim per... una dona com vostè. Escolte —va dir amb to decidit, parant-se davant de Pasha—. Vosté no pot tenir principis, només viu que per fer el mal, aquest és el seu objectiu, però em costa creure que haja caigut tan baix que no conserve ni una gota d’humanitat. El meu marit té dona i fills... Si el condemnen i l’envien a l’exili, els meus fills i jo ens morirem de fam... Ho entén? No obstant, hi ha una manera perquè tant ell com nosaltres ens salvem de la pobresa i del deshonor. Si avui mateix entregue nou-cents rubles, el deixaran tranquil. Només nou-cents rubles!

—Quins nou-cents rubles? —va preguntar en veu baixa Pasha-. Jo... no sé res... No els he agafat.

—No li estic demanant nou-cents rubles... Vostè no té diners i a més no vull res seu. Li estic demanant una altra cosa... Generalment, els homes regalen joies a les dones com vostès. Retorne’m les que li ha regalat el meu marit!

—Senyora, ell mai m’ha regalat res! —va cridar Pasha, que començava a comprendre.

—Aleshores, on són els diners? Ha dilapidat els que eren seus, els meus i els dels altres... On ha anat a parar tot això? Escolte’m, per favor! Estava alterada i li he dedicat paraules molt desagradables, de manera que li demane disculpes. Vosté m’odia, ho sé, però si és capaç de sentir compassió, pose’s en el meu lloc. Per favor, done’m aquestes coses!

—Hum...! —va exclamar Pasha, arronsant les espatles—. Ho faria amb gust, però li jure per Déu que el senyor no m’ha regalat res. Crega’m, li estic dient la veritat. Però espere, té vostè raó —va afegir la cantant, torbant-se—. Una vegada em va portar un parell de cosetes. Li les tornaré, si així ho vol...

Pasha va obrir un dels calaixos del seu tocador i en va treure un braçalet prim d’or i un petit anell amb un robí.

—Tinga! -va dir, allargant les dues joies a la dama.

La senyora va envermellir d’ira i el seu rostre es va estremir. Es considerava insultada.

—Però, què em dóna vostè? No li estic demanant almoina, només vull que em lliure els objectes que no li pertanyen... les coses que, aprofitant-se de la seua situació, li ha tret al meu marit... a aquest home dèbil i desgraciat... Dijous, quan la vaig veure amb ell al moll, vosté lluïa fermalls i braçalets d’or. Per tant, és inútil que represente davant meu el paper d’ovella innocent! Li ho demane per última vegada: em dóna les joies o no?

—Això sí que té gràcia, la veritat... —va dir Pasha, que començava a enfadar-se—. Li assegure que del seu Nikolai Petróvitx no he rebut res més que aquest braçalet i aquest anell! Només em portava pastissos.

—Pastissos... —va dir la desconeguda amb un somriure amarg—. Els meus fills no tenen res per portar-se a la boca i ací prenen pastissos. Aleshores, es nega en redó a tornar-me les joies?

En no obtenir resposta, la senyora es va asseure i es va quedar meditabunda, amb la mirada fixa en un punt.

—Què faré ara? —mussità—. Si no obtinc nou-cents rubles, el meu marit està perdut, i els meus fills i jo també. Què fer? Matar aquesta miserable o posar-me de genolls davant seu? —la senyora va afonar el rostre en el mocador i va esclatar en plors—. Per favor! —se sentia a través dels plors—. Vostè, que ha arruïnat i perdut el meu marit, salve’l... No té vostè compassió d’ell, però els xiquets... els xiquets... quina culpa tenen?

Pasha es va imaginar els menuts al carrer, plorant de fam, i ella mateixa va començar a plorar.

—I què puc fer jo senyora? —va preguntar—. Diu que sóc una miserable i que he arruïnat Nikolai Petróvitx, però li jure per Déu... que no n’he obtingut el menor profit... En el nostre cor només Mòria té un protector ric, totes les altres vivim de pa i ceba. Nikolai Petróvitx és un senyor educat i cortès, per això el rebia. No estem en condicions de rebutjar ningú.

—Li demane les joies! Done-me-les! Ací em té, plorant... humiliant-me... Vol que em pose de genolls? Ho vol?