Valor, Temps de batuda

La Casa dels Rojals

Lluny dels germans des de ben petit, el meu pare desenvolupà una vida independent i pròpia a Cassana, dedicada principalment a la seua dona, els fills, les seues terres, aquestes ateses amb més amor que interès. No intentà traure l'esplet a la seua carrera de facultat —esplet econòmic, s'entén. Era bon lector, molt pensador i una mica polític, però no activista: ni tan sols anava al Casino. Sembla que de fadrí havia estat una mica femeller; però aquestes notícies havien arribat a mi molt esfumades i difuses. L'Ermínia i jo l'adoràvem.

El matrimoni dels meus pares, quant a consolidació i il·lusió, trobe que va ser corrent. Hi havia bastants diferències de caràcter entre ells, ma mare més afecta a la tradició i a l'Església, per bé que tampoc sense exageració. Ella, a vegades, es queixava de la seua mala sort econòmica, millor dit de la poca «fluïdesa dinerària» de la casa; perquè, en espècie, els propietaris rurals —i fins els llauradors modests— tenien una gran abundància de farina, llegums, fruites tendres i seques, aviram, ous, verdures de tota mena, llenya per a guisar i per a calfar-se… Culpava el pare per no saber, segons ella, lluitar com els seus germans per una vida més sumptuosa i variada, però l'estimava perquè sabia que era un home bo i enamorat, i sobretot perquè era extraordinàriament simpàtic, correcte i ocurrent.

La Casa dels Rojals va ser la que em proporcionà el contacte directe amb la natura, amb la ruralia, amb els treballs agrícoles… Jo, ben menut, coneixia a fons —és clar que amb coneixements vulgars però certers— tota mena d'arbres colliters de la nostra zona climàtica, bastant ben representats en els nostres masos i en els de la rodalia: sabia com creixien, com brotaven, com florien, com i de quina manera treien el fruit i quan, i el temps en què aquest era madur. Això referent a ametlers, oliveres, codonyers, nesprers, cirerers, pruneres… Distingia clarament el pi blanc, el roig i el ver, l'alzina de fulla llarga o carrasca, el ginebre, els oms, les acàcies, els arbres blancs, els xops o pollancres —molt abundants vora el nostre riuet—, les nogueres i les serveres. En molts m'havia enfilat —o almenys intentar-ho— i sabia de la llisor o suavitat o de la raspor dels seus troncs, que podia identificar amb els ulls tancats. La vinya, no cal dir, m'era familiaríssima, des dels clots on la planten, els barbats que s'hi fiquen, fins als pàmpols, que arranca l'octubrada, i al raïm que menjàvem o al que veia trepitjar en el cup. Blat, ordi i avena no servaven tampoc secrets per a mi.

A la Casa dels Rojals, el meu pare m'inicià molt petit en la cacera de moixons: tirar als greixosos cruixidells, que tenen una denteta al paladar, o a les xisclaires torrudanes, o a les cogullades, sempre plenes d'astúcia, aviat fou el meu esport. Al temps de fred, anàvem tots dos més d'un capvespre a algun frondós pinar veí a esperar els tords a la joca, com una tenebrosa aventura, puix que ens calia trepitjar, al tornar-ne, els braçals de sèquia, els canyars i les senderoles intricades del trajecte ja a la llum de la celístia. El camp era cosa d'ell i meua: tots dos teníem una gran il·lusió en la natura, en el nostre terreny. Ell, com el sentia, me'l presentava: immergit en una poesia estranya, sense lirisme, en la qual els perills i dificultats del camp harmonitzaven i es fonien com un tot amb la seua bellesa, que ell m'exagerava sense adonar-se'n.

Les nostres dones no eren tan «camperoles» com nosaltres: ma mare sols visitava els masos de rapafuig, i l'Ermínia queia de ple sota la seua influència urbanòfila. La casa, l'hort annex al darrere amb arbusts i flors, les funcions religioses de la parròquia, els esparsos rosaris vespertins de l'ermita, algunes visites al senyoriu parent, sense excessives fortaleses… també llegir novel·les i contar-les a l'Ermínia i a mi, expressivament i deliciosament adobades, explicades o resumides: això fou durant la nostra infantesa el deler de la mare, a part de la cura apassionada pel marit i els fills. Tanmateix, havia de passar la batuda i la verema a la Casa dels Rojals per no deixar sol el marit en les dues curtes temporades —per als infants, delicioses. Els altres masos, més rústics i de collites menys complexes i per tant poc necessitades de control, eren quasi bé visitats únicament pel pare en breus estades en els moments clau.

Ell, dedicat de ple a les seues coses, no tenia un administrador fix, ni li calia. Tenia un home de confiança, una espècie d'encarregat temporer que l'aidava en èpoques de collita, en la direcció, vora els jornalers, de certs treballs, en la treta del vi, en la de l'oli…

—Jo no sóc prou ric per a tenir administrador. Això Olcina i altres com ell —solia dir.

I així no parava un sol dia a casa; el camp era la seua oficina. Jo, al fer-me grandet, volia ajudar-li en els comptes, llibreta en mà, bé en l'era, bé en el celler apuntant cànters de vi en la trascolada. És clar, que de joc. (Als sis anys sabia escriure prou bé.)

Quina bella feina, la verema! De dia, els carros anaven descarregant tones i tones de raïm per la gran finestra del cup, mentre que els trepitjadors ballaven aquella dansa cansada acompanyant-se de consuetes. Era l'octubrada, ventosa i reblida de fruits, amb vespes, olor de most i de pomes madures, amb crits alegres dels veremants. Les aromes del celler envaïen el nostre estatge durant el dia. Per les clares finestres guaitava jo els cels de primeries de la tardor, de blavors desmaiades, a voltes carregats de núvols lívids i unflats; pels camins blans veia els carros de raïm que venien dels trossos o dels altres masos nostres, un —la Casa de l'Arcàngel— bastant allunyat. El meu pare concentrava tota l'elaboració i criança del vi als cellers del mas dels Rojals, ben endreçats, ben preparats, amb cups suficients i capaces trascoladores, d'enrajolats paviments, de grans rastres de tonells ben avinats i curiosos.

(pàgs. 19-21)

L’aljub

Vam arribar a l'aljub i Toni va obrir la porteta de la capella després d'haver lligat l'atzembla a una soca d'ametler, allí a la vora. La bèstia feia mostra de nerviosisme.

—La destorben les mosques?

—És que no deu haver begut prou. Els xicons s'ho prenen tot a taina.

El poal penjava de la corriola a la punta de la corda, aquesta capdellada en un clau gros dins la capella. Toni el deixà anar avall.

—Hi ha molta aigua?

—Al maig encara quasi podíem tocar-la d'ací. Va fer una tronada forta el dia sant Josep i el deixà que sobreeixia. Després ha minvat molt.

—Quanta n'hi cap?

—Diuen que dotze mil cànters. És fondo.

Aquell, com tots els aljubs de muntanya o camp, tenia forma de marraixa, amb el seu cos panxut davall terra i el seu coll que acabava en la capella. Quan mig es buidava, la veu hi ressonava, s'hi multiplicava esplendorosament. Si hi feies un crit, després de la forta ressonància la veu s'hi quedava com encantada, presa, i donava una llarga vibració, que es feia finíssima i que durava com la d'una campana.

Toni féu pujar el poal i l'abocà en una piqueta de dins mateix de la capella, que, per un canonet de ferro, quan calia obturat amb un tap, servia per a omplir una pica de cinc o sis cànters de cabuda, de la qual passava l'aigua, per una canaleta, a un abeurador d'un parell de braces de llarg. Tot era tallat en pedra i rejuntat amb calç de Novelda. Amb quatre o cinc poals que tragué Toni, la pica, que ja era mig plena, va sobreeixir per la canaleta i va mig-omplir l'abeurador. Llavors Toni deixà que s'hi abeuràs la somera, mentre que ell i jo bevíem també, del canonet, valent-nos-hi d'un pitxeret de Manises pintat de blau que hi havia en un posador, dins la capella.

—Té fredor d'hivern —vaig comentar.

—Molta d'aqueixa aigua és de neu —em féu saber Toni.

Com que s'arreplegava principalment d'un vessant dels tossals, tenia sentor de romaní, de timó, d'espígol, i l'aspror de la coscolla.

(pàg. 97)

La marinada fosca

Me'n vaig tornar cap a casa, però amb el designi d'anar al darrere, a la Talaieta del barranc. Ja prop d'aquest lloc, a banda de la llunyana remor que es sentia de tant en tant per la part de Cassana, en va començar una altra de fosca, una fressa continuada que semblava baixar de les altes carenes dels tossals. M'hi vaig encuriosir. Vaig arribar a la Talaieta i vaig llençar una ullada a Cassana i per tota la part de la vall que des d'allí es podia albirar. Havia d'haver-me dut els prismàtics, però no ho havia fet. Així, els masos, disseminats, allunyats els uns dels altres, a penes es distingien en la gran fondària. Els camps semblaven d'allà amunt més poc frondosos que vistos a nivell: els oliverars eren simplement taulers àrids puntejats de petites taques molt separades; forçant molt l'esguard, els vinyars del peu de la serra eren línies de puntets diminuts, quasi indestriables. Algunes taques de verd fosc corresponien a clapes del vell bosc que degué cobrir la vall en temps antics, disperses ara que no cobrien ni un deu per cent de la superfície total.

La remor, per a mi una mica misteriosa, que es sentia dalt dels tossals, es feia per moments més perceptible i sonava com el zumzeig d'un motor gegant i llunyà. Era simplement, com vaig saber després, «el nas del xaloc», la forta marinada, el vent que ens enviava en onades la Mediterrània i que ja en les altures anava produint la fosca cançó de les pinedes interminables: un bramul persistent que, en contrast amb el silenci absolut que abans regnava en la muntanya, recordava el rebombori incessant de les ones. En el pla del malladar, ben recalfat, es va veure un remolí que alçava brins i fulles mortes, i quan ja em decidia a tomar-me'n a la Casa Gran, em va abastar una alenada fresca molt grata.

Tota la família Genovard quedàrem reclosos llavors en el nostre estatge, cadascun ocupant-se en la lectura o en petites activitats casolanes. Jo havia agafat un text modem de divulgació climatològica que m'havia portat, i m'havia assegut a llegir-lo en la saleta d'entrada, d'esquena a la finestra de ponent.

—Està a punt de canviar el temps —vaig anunciar.

—Tan bon dia com fa ara? —s'estranyà l'Ermínia.

—Ve temps de baix, una marinada fosca.

A les dotze, quan tots dinaven llevat de nosaltres tres que ho fèiem sempre més tardet per comoditat nostra i d'Amèlia, la boira començà a envair la serra amb la seua frescor i les seues opacitats. Vaig anar a la finestra del menjador, on eren la mare i l'Ermínia, a veure millor l'oratge. La boira, encara no molt espessa, havia tapat ja per complet els tossals del sud; els pinars que vorejaven el pla eren foscors fantasmals, quasi invisibles, i el mas de Mascabrer era una taca grisa desdibuixada dins una glòria bromosa, puix el sol encara intentava traspelar en aquella direcció.

—Mamà, me'n baixe a veure millor la boira.

—No t'allunyes.

—No.

Sota la fina mullena de la boiregada, aní cent passes en direcció al barranc. No s'hi veia res ja. La tisoreta dels pins degotava; continuava la remor del vent al bosc, però més opaca, més difusa; els tambors havien plegat completament (devien estar dinant els qui els manejaven); olien més penetrantment les plantes aromàtiques, abundantíssimes (em semblava percebre singularment forta la flaire de la sàlvia); els gaigs, perduda la por, s'acostaven a la casa en la clandestinitat i deixaven sentir els seus grallaments rudes; les perdius, també emparades en la boira espessa que les feia invisibles, xoquejaven pròximes en el bancal de blat més acostat al mas, i hi cridaven les seues copioses i corredores llocades. M'adoní admirat que el terreny de l'Almussai s'havia transformat en molt poc temps per complet: era un altre món, remorós, misteriós, desconegut, tancat i íntim. A mi em va costar fixar-me molt en les poc marcades roderes del camí per poder tomar a casa.

(pàgs. 140-141)

L’esclat de la revolució

El camí seguia recte cosa d'uns cinc-cents metres i després feia un revolt; així, que aviat em vaig perdre de vista de la barraca dels milicians. La vesprada era calmosa i sense vent, de cel brunyit; la xafogor de l'hora ensems amb l'ambient de guerra i revolució que havia respirat pertot arreu, produïen en el meu ànim una complexa sensació de neguit, sobre el qual suraven les petites satisfaccions del dia.

Jo no sentia més que el rítmic pas castellà de la cavalcadura, apagat en la blanor del camí entre oliverars de bona terra. I al poc va arribar a les meues oïdes un soroll llunyà devers el poble. Vaig deturar la mula. Era com si una multitud cridàs estentòriament. Ara n'era prop, però recordí que en els meus anys del principi de l'adolescència en què m'allunyava de la vila una hora, tot sol o en companyia d'algun amic, en el silenci increïble del camp percebia perfectament l'esgranament de les hores en el rellotge del campanar: aquells drangs espaiats i greus que podien comptar-se. Aquesta vesprada de la meua tornada solitària a l'Almussai, el ventijol, suavíssim, que quasi no es notava, que alenava de tard en tard, no venia de la mar, no era la típica marinada, com ho palesava el seu alè xardorós. Suau i tot, era com unes ales que duien de les engires del poble un rebombori d'enfolliment multitudinari. M'inquietà més encara oir distintament l'espectec arrossegat d'una descàrrega de fuselleria i després un tir solt. Hauria jurat que en acabant pujava al cel un bramul de mil goles humanes, una cridòria llarga que a poc a poc s'extingí i que no em va arribar contínua i ben distinta, com si intermitentment el poderós silenci l'ofegàs.

El meu cor bategà fort, commogut per un mal averany que em sumí en negres pressentiments. Em distragué tanmateix la nerviositat de la mula, desitjosa de fer camí. Li vaig amollar ramal i reprenguérem la marxa.

En el llarg camí que fiu entre llomes suaus reblides d'oliverar, no vaig trobar ànima vivent; però, en canvi, des que em vaig endinsar en aquells camps solitaris, començaren a aparèixer en el cel escamots de gralles xisclaires fent les seues cabrioles aèries; algun xoriguer, algun falcó, planaven astutament a mitjana altura; per dins del plantat, sonaven ara i adés les ronques veus de les garses, i atronadorament, implacables, les amagades cigales, furioses, llançaven els seus xerrics mortificants.

Un cúmul de pensaments ocupaven la meua pensa en aquell medi tan diferent del meu habitual, com era la solitud de la vall, la presència de les grans muntanyes cobertes d'espessa vegetació, el mitjà de viatge tan clàssic i segur que emprava, tan adient al terrer que calcigaven les ferradures de l'atzembla. Què devia haver-se fet, en aquell violent trasbals social que s'esdevenia, de totes aquelles grans famílies, l'élite de Cassana, rodejades ara d'una densa atmosfera d'hostilitat i odi irreconciliable gestada durant segles? Feia anys, molts anys, que no n'havia sabut res, ni dels parents, ni m'hi havia interessat gens a conseqüència de la inajornable i diària lluita per la vida i dels mals records que tenia d'aquella societat tancada i egoista: l'hostilitat dissimulada, l'abandonament en què havien tingut el meu pare i tots nosaltres, ells que, sense cap seriós esforç que els pogués comprometre, podien haver-lo salvat de la ruïna, però que no ho feren pel tarannà lliberal i humanista d'ell. De tota manera, potser fou millor: la nostra petita cèl·lula familiar es va replegar sobre ella mateixa i s'intensificaren els llaços íntims amb una major tendresa i comprensió. I jo sóc poc, però no els ho dec a aquells; sóc això tan discutible que diuen els americans, partidaris a ultrança d'un individualisme feroç, un selfmade man.

Així em raonava a mitja veu. Crec que en aquella avinentesa em vaig discutir a mi mateix tot recordant Marx, la relació dialèctica de la unitat i la totalitat, l'home i la societat influint-se, formant-se simultàniament, recíprocament.

Tornava a les famílies de Cassana, les del capdamunt de la piràmide social. Sí, què s'havia fet dels hereus del gran cacic, del vertader amo de la vila i la contrada, don Rafel Olcina i Rubert? Creia recordar-los una mica, ells més grans en edat que jo, dos germans que feien una vida a part fins dels seus iguals del poble, un peu en aquest i l'altre en unes extenses i desconegudes possessions de la Ribera de Xúquer. Em va venir a la memòria allò que havia sentit contar al meu pare i que s'havia esdevingut essent jo un minyó: l'estranya i tràgica mort del senyor Olcina i Rubert en un parcial incendi que es produí inesperadament, misteriosament, en una nit de llevant huracanat, en la seua casa palau, durant els darrers procel·losos anys de la primera Gran Guerra.

Poderosos pels seus béns i les seues sòlides relacions socials i polítiques fins feia poc, què devia ser de tots ells —els Olcina, els de Sarrió, els Estelric, els Cardona…— davant el buf turbulent de la revolució? Una lliçó gran, d'enorme profunditat. Palesava la veritat de les grandeses i petiteses humanes; quedaven els homes nus de poder: comptaven només amb el seu valor i la seua vàlua, el seu cap, les seues mans. No res més. Fallava tot altre: la força del diner, la suggestió dels llinatges seculars, la resistència de l'entramat dels clans, la solidaritat de les classes altes. Ja no eren ningú davant un poble revoltat, decidit a imposar la seua autèntica i formidable força, que cremava, detenia, abatussava, es prenia una crua revenja, assassinava, feia justícia i injustícia…

(pàgs. 227-230)