LO CORNAMUSAIRE

Jacint Verdaguer

 

Vaig a donar l'adéu a la companyona de ma vida, la dolça poesia. Per què cantar? Per què escriure més? Mos dits s'han envellit sobre les cordes de l'arpa, i ja es cansen de servir; l'arpa mateixa, la darrera volta que l'he polsada, entre murmuris i sospirs neguitosos, me semblà que em deia prou. Vaig, doncs, a donar-li la darrera abraçada i a penjar-la a on espere que vinguen a desvetllar-la dits més tendres e inspirats. Prou ja de versos místics; prou de poesies guerreres; prou d'himnes a la pàtria; prou de càntics a la fe. Adéu-siau, cançons de primavera; ja no emmelareu mos llavis altra vegada, ja no fareu batre les ales del meu cor. Lo maig i abril tornaran mil i mil vegades, però no tornaran ja per mi! Portaran molts cistells de flors belles i oloroses, mes totes les abocaran en altres hortes. Los arbres de mon jardí no tornaran a florir, los gafarrons que hi niaven cada primavera no hi tornaran a niar, i els rossinyols que hi cantaven no hi tornaran a cantar. La grisa tardor ha esfullats mos roures i mos ametllers, i les arbredes s'han vestit de dol, i les muntanyes, emblanquides avui amb algun bri de gebre, esperen esfereïdes la neu de l'hivern que s'acosta. Les corrandes de caramelles, los «Set Goigs de la Verge» que cantí de porta en porta fa tants anys lo Dissabte Sant, després del toc de glòria, volaren lluny, lluny i per no tornar; ma pasqua és passada fa temps i sols espero celebrar en lo cel aquella pasqua que no s'ha d'acabar mai més. Si allí es canta, allí hi tornaré. Ací en la terra, adéu per sempre, cançons i poesia.

Això em deia jo a mi mateix fa una estona, amarguejat per les onades de la vida, doblegat i abatut per los vents de la tribulació. He sortit de ma cambra reclosa i ofegada, i, travessant la Rambla, gran i remorosa artèria de Barcelona, enfilí el carrer dels Tallers, per lo cantó de la ciutat en què es veuen més a prop la verdor dels camps i la blavor de les muntanyes, i sobretot la del cel aconsoladora. Desitjava respirar aires purs i lliures, i traure'm de prop l'esplín que, provinent de diverses causes que voldria oblidar, s'anava ensenyorint de mi i em lligava de peus i braços, de cos i d'esperit.

Passant Tallers amunt, per davant del carrer de Valldonzella, vegí sortir-ne un gallego de barba blanca i figura venerable, coronada per la muntera, tocant meravellosament l'enserrellada cornamusa, amb les caramelles o gralles damunt l'espatlla, com s'estila en les vores del Minyo. Me semblà que sortia poc content d'aquell barri treballador en què les seves tonades no haurien sigut gaire enteses i amb prou feines sentides. Quan, decantant-se pel carrer de Tallers amunt, vegé en les finestres de l'Hospital Militar gorres de quartel, sa fesomia s'animà, sospitant que tal volta hi hauria allí dins algú que l'entengués. Reinflà la cornamusa, que s'amagria per moments i abaixava esllanguida l'espinguet, i toun d'aquells aires que, germans de la muñeira, fan plorar als enyoradissos fills de Galícia. No sé si n'hi hauria algun a l'Hospital Militar, a qui en lo clot del llit li arribàs aquell dolcíssim record de la pàtria. No sé si n'hi hauria algun que ploràs, mes a mi aquella estranya i melanlica harmonia me feia tornar als temps ditxosos de la infantesa, me retreia los senzills contrapassos de la plaça del meu poble, i el vell cornamusaire de gambeto i barretina vermella que aclucà los ulls sense que ningú volgués aprendre son ofici; me recordà mos pares i germans, que al cel sien, i mos companys que jauen a prop d'ells, en lo mateix cementiri, i em vingueren les llàgrimes als ulls.

Lo pobre joglar, després de tocar la tonada potser millor de son repertori, aixecà los ulls a les finestres de l'Hospital per si en baixaria, si no una paga, una mostra d'agraïment, i, si no una mostra d'agraïment, una almoina, que per petita que sia ajuda a esperar-ne una altra als pobres de Jesucrist. Mes, endebades: ni de l'Hospital ni de les cases veïnes n'ha baixat ni una trista moneda de cinc cèntims. Lo que n'ha baixat és un crit de «fuera, fuera!», que ha fet girar estranyats a uns nois que venien d'estudi, i ha fet barbotejar a uns bastaixos que carregaven una conductora, i a mi m'ha fet estremir de pena e indignació.

Lo cornamusaire no és pas de fusta; prou s'haurà adonat de l'insult, que li ha caigut com una pedra a sobre el cap; prou l'haurà sentit com una punyida en lo fons de la seva ànima; mes, avesat a la lluita de la vida, i fet de petit a les males anyades, ha seguit Tallers amunt inflant la cornamusa i sense mudar de tonada, talment com si hagués sentit ploure, esperant tal volta que al girar la cantonada se li giraria també lo vent de la fortuna.

Aquell acte de fermesa era una reprensió per ma debilitat. Aquell home senzill, que probablement no sap de llegir, té més coneixement del món que jo, i per això el tracta amb lo menyspreu que es mereix. La seva serenitat impertorbable me deixa avergonyit i confós més i millor que si m'hagués llegit un capítol de la Imitació de Jesucrist. Jo he presa aqueixa inesperada lliçó com a vinguda de les mans de la Providència, i, sense necessitat de veure camps i muntanyes, me n'he tornat a casa curat de l'esplín, penedit d'haver-me volgut despedir de la poesia, ignocenta companya de ma vida, que tant bé m'ha fet, i amb ganes de reconciliar-me amb la lira si algun raig d'inspiració Déu m'envia en ma vellesa. «Coratge, doncs, avant i fora!»,m'he dit a mi mateix. «Cantem encara: qui canta sos mals espanta. Exurge gloria mea; exurge psalterium et cithara.»


Jacint Verdaguer, Prosa. Proa





Comments