Cacera reial i tempesta (L’Eneida, cant IV, fragment)

Virgili

Així que l'estimada esposa de Júpiter s'adonà que Dido era víctima d'una tal metzina i que ni tan sols l'honor podia aturar-li el furor, s'adreçà, la filla de Saturn, a Venus amb aquestes paraules: «A fe que és ben insigne la glòria i magnífic el trofeu que us endureu el teu fill i tu, poderoses i memorables divinitats, si una dona sola resulta vençuda per l'engany de dos déus! No em passa inadvertit que et fan por les nostres muralles, que consideres sospitoses les cases de l'alta Cartago. Però ¿quins seran els límits, o fins on pretens arribar ara amb una tal rivalitat? ¿Per què no fem més aviat les paus per sempre i concertem un matrimoni? Ja tens el que desitjaves amb tota l'ànima: Dido està abrandada d'amor i el frenesí recorre els seus ossos. Fem, doncs, d'aquests dos un sol poble i governem-lo amb uns mateixos auspicis; accepto que ella se sotmeti a un marit troià i que, com a dot, posi els tiris sota la teva autoritat.»

Venus s'adonà, naturalment, que l'altra li parlava amb intencions encobertes per tal de desplaçar cap a les costes de Líbia el regne d'Itàlia, i li replicà així: «¿Qui seria tan foll que no hi estigués d'acord, o que preferís lluitar en guerra contra tu? Això si la fortuna afavoreix la realització del que dius. Però els destins em fan dubtar si Júpiter vol que es formi una sola ciutat amb els tiris i els pròfugs de Troia, si aprova que els dos pobles es barregin i estableixin aliances. Tu ets la seva muller, a tu t'és permès de sondejar les seves intencions amb les teves súpliques. Endavant, jo et seguiré.» Llavors la reina Juno reprengué així: «Això serà feina meva. Ara et diré amb poques paraules, para-hi atenció, de quina manera es podria fer això que urgeix. Eneas i la dissortada Dido pensen anar a caçar junts al bosc així que el sol de demà hagi començat a sortir i hagi desvelat la terra amb els seus raigs. Jo els faré venir al damunt una negra nuvolada barrejada amb calamarsa mentre els grups de caçadors estaran atrafegats a envoltar els boscos amb filats, i remouré tot el cel amb una tronada. La comitiva fugirà i quedarà coberta per una nit espessa. Dido i el capità troià aniran a parar a la mateixa cova. Jo seré allà i, si puc estar segura del teu voler, els uniré en matrimoni estable i li donaré Dido com a muller pròpia. Aquest serà el seu casament.» Venus accedeix a les seves demandes sense fer-li objeccions, i somriu d'haver-li endevinat els paranys.

Mentrestant s'aixeca l'Aurora i deixa l'Oceà. En sortir el sol, joves escollits franquegen les portes carregats amb filats de grans malles, paranys i venables d'ampla fulla; es precipiten fora els genets massils i els gossos de poderós olfacte. Els prohoms púnics esperen davant les portes de palau la reina, que s'atarda a la seva cambra; l'espera el seu cavall, resplendent de porpra i or, mossegant impacient els frens coberts de bromera. Finalment avança ella, acompanyada d'un nombrós seguici, revestida d'un mantell sidoni amb la vora brodada; duu un buirac d'or, els cabells relligats amb un nus d'or, i una sivella d'or li subjecta la túnica de porpra. Avancen també els frigis que l'han d'acompanyar, i Iulus exultant. El mateix Eneas, radiant de bellesa més que tots els altres, s'uneix a la comitiva i ajunta les tropes. Talment com quan Apol·lo abandona Lícia, on ha passat l'hivern, i les aigües del Xantos, per tornar a veure la Delos materna, i hi renova les danses, i s'estremeixen, barrejats entorn dels seus altars, els cretencs, els dríops i els agatirsos tatuats; el déu mateix avança pels turons del Cintos, domina la seva cabellera ondulant ajustant-la amb tiges flexibles i la cenyeix amb una diadema d'or, i les fletxes li ressonen a l'espatlla: no menys diligent que ell anava Eneas, així brillava la bellesa en el seu noble rostre. Quan han arribat dalt de les muntanyes i a les garrotxes sense camins, vet aquí que unes cabres salvatges baixen corrent dels turons, precipitant-se de dalt d'un roquissar; per un altre costat, uns cérvols travessen al galop els plans oberts, fugen aplegats en colles entre núvols de pols i abandonen les muntanyes. Però el jove Ascani s'hi diverteix amb el seu fogós cavall al mig de les valls: sobrepassa al galop ara els uns ara els altres, i demana dins el seu cor que enmig d'aquest ramat poruc aparegui un senglar de boca escumejant o que davalli de les muntanyes un lleó rogenc.

Mentrestant el cel comença a pertorbar-se amb gran rebombori, segueix un xàfec barrejat amb calamarsa; a la desbandada, la comitiva dels tiris, i els joves troians i el dardani nét de Venus, cerquen esverats ací i allà a través dels camps algun aixopluc; els torrents es precipiten muntanyes avall. Dido i el cabdill troià van a parar a la mateixa cova. La Terra en primer lloc i Juno, protectora de les noces, donen el senyal; resplendiren llamps, el cel fou testimoni d'aquella unió i dalt dels cims xisclaren les Nimfes. Aquell dia fou el començament de la mort, el començament i la causa de les desgràcies; i és que Dido ja no es preocupa de les aparences ni de l'honor, i ja no considera furtiu aquell amor: l'anomena matrimoni i amb aquest nom encobreix la seva falta.

Virgili, L’Eneida, cant IV (fragment). Labutxaca.  (Traducció de Joan Bellès.)

Comments