ASSAIG SOBRE LA TOLERÀNCIA

         Voltaire

 

VI. De si la intolerancia és de dret natural i de dret hu

El dret natural és aquell que la natura indica a tots els homes. Heu criat el vostre fill, us deu respecte com a pare, reconeixença com a benefactor. Teniu dret als productes de la terra que heu cultivat amb les mans. Heu fet i rebut una promesa, ha d'ésser mantinguda. El dret humà no pot ésser fonamentat en cap cas sinó en aquest dret de natura; i el gran principi, el principi universal de l'un i l'altre, és, a tota la terra: «No facis allò que no voldries que et fessin.» Així hom no veu de quina manera, seguint aquest principi, un home podria dir a un altre: «Creu allò que jo crec, i que tu no pots creure, o moriràs.» Això és el que hom ha dit a Portugal, a Espanya, a Goa. En alguns altres països, actualment, hom s'acontenta amb dir: «Creu, o t'abomino; creu, o et faré tot el mal que podré; monstre, no tens la meva religió, no tens doncs cap religió: cal que siguis odiat pels teus veïns, per la teva ciutat, per la teva província.»

Si era de dret humà conduir-se d'aquesta manera, caldria doncs que el japonès detestés el xinès, que execraria el siamès; aquest perseguiria els gangàrides, que caurien damunt dels habitants de I'Indus: un mogol arrencaria el cor al primer malabar que trobaria; el malabar podria degollar el persa, que podria estossinar el turc; i tots plegats podrien llançar-se sobre els cristians, que durant tant de temps s'han devorat els uns als altres.

El dret de la intolerància és doncs absurd i bàrbar: és el dret dels tigres, i és ben horrible, car els tigres no destrossen si no és per menjar, i nosaltres ens hem exterminat per paràgrafs.

 

XI. Abús de la intolerància

Però, i com! ¿Serà permès a cada ciutadà de no creure en altra cosa que en la seva raó, i de pensar allò que aquesta raó il·lustrada o equivocada li dictarà? Bé ho cal, mentre no trasbalsi l'ordre: car creure o no creure no depèn pas de l'home, però sí que depèn d'ell el fet de respectar els costums de la seva pàtria; i si dèieu que és un crim no creure en la religió dominant, acusaríeu doncs els primers cristians, els vostres pares, i justificaríeu aquells als quals acuseu d'haver-los lliurat als suplicis. Em responeu que la diferència és gran, que totes les religions són obra dels homes, i que l'Església catòlica, apostòlica i romana és l'única obra de Déu. Però, sincerament, perquè la nostra religió sigui divina, ¿ha de regnar a través de l'odi, a través del furor, a través dels exilis, de la confiscació de béns, de les presons, les tortures, les morts, i amb accions de gràcies donades a Déu per aquestes morts? Com més divina és la religió cristiana, menys pertoca a l'home de dirigir-la; si Déu l'ha feta, Déu la sostindrà sense vosaltres. Sabeu que la intolerància no produeix altra cosa que hipòcrites i rebels: quina alternativa més funesta! En fi, ¿voldríeu sostenir amb botxins la religió d'un Déu que fou mort per botxins i que no predicà altra cosa que la dolçor i la paciència?

Vegeu, per favor, les conseqüències esgarrifoses del dret de la intolerància. Si fos permès de confiscar els béns, d'engarjolar, de matar un ciutadà que, en determinat grau de latitud, no professés la religió que en aquest grau fos admesa, ¿quina excepció eximiria els capdavanters de l'Estat de les mateixes penes? La religió vincula de la mateixa manera el monarca i els mendicants. Doncs més de cinquanta doctors o monjos afirmaren aquest horror monstruós que era permès de deposar, de matar, els sobirans que no pensessin com l'Església dominant; i els parlaments del regne no han deixat de proscriure aquestes decisions abominables de teòlegs abominables.

 

(Tractat sobre la tolerància i altres escrits. Edicions 62.)

Comments