Carta sisena

Sobre els presbiterians

         Voltaire

La religió anglicana només s'estén per Anglaterra i Irlanda. A Escòcia, la religió dominant és el presbiterianisme, que no és més que calvinisme pur tal com s'havia establert anteriorment a França i encara subsisteix avui a Ginebra. Com que els pastors d'aquesta secta no reben de les seves esglésies sinó una paga molt modesta, i en conseqüència no poden viure amb el mateix luxe que els bisbes, han pres el partit natural de clamar contra els honors que no poden haver. Figureu-vos l'orgullós Diògenes quan trepitjava l'orgull de Plató: els presbiterians escocesos no s'aparten gaire de les maneres d'aquest raonador captaire i arrogant. Tractaren Carles II amb menys consideració de la que Diògenes havia tingut amb Alexandre. Perquè, quan prengueren les armes a favor seu contra Cromwell, que els havia enganyat, infligiren al pobre rei quatre sermons diaris; li prohibien el joc; el sotmetien a penitència; tant que Carles aviat es cansà de ser rei d'aquells pedants i s'esmunyí d'entre les seves mans com un col·legial fuig d'escola.

Si davant d'un batxiller [francès], jove i espavilat, que al matí baladreja a l'escola de teologia i de nit canta als braços de les senyoretes, un teòleg anglicà sembla un Cató, aquest Cató, davant d'un presbiterià escocès, és tot un saltamarges. Els presbiterians adopten un posat greu, un aire d'enuig, porten barret ample, un abric llarg sobre un vestit curt, prediquen amb el nas i tracten de prostituta babilònica totes les esglésies en què alguns religiosos tenen la benaurança de gaudir de cinquanta mil lliures de renda i el poble és prou bo per suportar-ho i tractar-los de monsenyor, vostra grandesa i vostra eminència.

Aquests senyors, que tenen també algunes esglésies a Anglaterra, hi han posat de moda el seu aire greu i sever. És a ells que es deu la santificació dels diumenges als tres regnes; aquest dia està prohibit tant treballar com divertir-se, és a dir, una severitat doble comparada amb la de les Esglésies Catòliques; els diumenges a Londres no hi ha ni òpera, ni teatre, ni concerts; fins i tot els jocs de cartes estan expressament prohibits i només les persones de qualitat i el que s'anomena gent de bé juguen aquest dia. La resta de la nació va a escoltar els sermons, a la taverna i amb les dones de la vida.

Tot i que les sectes episcopal i presbiteriana són les dominants a la Gran Bretanya, totes les altres hi són benvingudes i hi conviuen prou bé alhora que els predicadors respectius es detesten mútuament gairebé amb la mateixa cordialitat amb què un jansenista condemna un jesuïta.

Entreu a la borsa de Londres, un lloc força més respectable que moltes de les corts; hi veureu aplegats diputats de totes les nacions per a utilitat dels homes. Allà, jueus, mahometans i cristians es tracten els uns als altres com si obeïssin la mateixa religió i només anomenen infidels els que es declaren en bancarrota; un presbiterià es fia d'un anabaptista i un anglicà accepta les promeses d'un quàquer. Quan surten d'aquestes assemblees pacífiques i lliures, els uns s'encaminen cap a la sinagoga, els altres a remullar; l'un va a fer-se batejar dins d'una tina enorme en nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant; l'altre fa tallar el prepuci del seu fill mentre remuga sobre el noi paraules en hebreu que aquest no entén; altres encara van a la seva església a esperar la inspiració divina, amb el barret al cap, i tots estan contents.

 Si només hi hagués a Anglaterra una religió, podríeu témer el despotisme; si n'hi hagués dues, es tallarien el coll; però com que n'hi ha trenta, viuen felices i en pau.

(Cartes filosòfiques. Edicions 62.)

Comments