INFÀNCIA A BERLÍN CAP AL 1900: DOS TEXTOS

Walter Benjamin

Notícia d'una mort

Sovint s'ha descrit el fenomen del déjà-vu. És gaire afortunada, però, aquesta designació? No hauríem de parlar més aviat de fets que ens colpeixen com l'eco, el ressò del qual, que el genera, sembla que hagi emanat en algun moment de la foscor de la vida passada? Es dóna el cas, a més, que el xoc amb què un instant ens penetra a la consciència com si ja l'haguéssim viscut acostuma a escometre'ns en forma de so. És una paraula, un murmuri o un batec que té el poder de cridar-nos d'improvís a la tomba gèlida del passat, la volta de la qual sembla que ens reflecteixi el present com un simple eco. És estrany que ningú no hagi examinat encara el revers d'aquest arravatament, és a dir, el xoc amb què un mot ens sobta com un maniguet oblidat al dormitori. De la mateixa manera que el maniguet és senyal d'una estranya que va ser-hi un dia, hi ha mots o silencis que són senyal d'un estrany invisible: el futur, que se'ls va deixar oblidats a casa nostra. Devia tenir cinc anys. Un vespre —jo ja era al llit—, el meu pare em va venir a veure a l'habitació. Probablement per dir-me bona nit. Em sembla que gairebé sense voler, em va anunciar que un cosí seu havia mort. Era un senyor d'edat que jo no coneixia de res. Tanmateix, el pare va donar-me la notícia en tots els seus detalls. Em va aclarir, en resposta a una pregunta que li vaig fer, què era una aturada cardíaca, i va ser prolix. Gairebé no vaig entendre ni una paraula del que em va explicar. Però l'habitació i el llit d'aquell vespre me'ls vaig gravar a la memòria, com algú que es fixa molt bé en un lloc quan endevina que un dia hi haurà de tornar a buscar alguna cosa oblidada. Fins al cap de molts anys no vaig saber què era. En aquella habitació el meu pare s'havia deixat de dir una part de la notícia: el seu cosí havia mort de sífilis.

La capsa de lletres

Mai més no podrem recuperar el que hem oblidat. I potser ja està bé així. El xoc del retrobament seria tan devastador que tot d'una hauríem de deixar de comprendre la nostàlgia que sentim. Però el cert és que sí que l'entenem, i tant millor com més profundament hagin penetrat dins nostre els records esborrats. Igual que la paraula perduda, que tot just fa un moment teníem a la punta de la llengua, ens infondria una eloqüència digna de Demòstenes, el que hem posat en l'oblit pren sobre si el pes de tota la vida viscuda que ens promet. Potser el que fa que les coses oblidades siguin tan gràvides i feixugues no és sinó el rastre d'antics costums en què ja no podem retrobar-nos. Potser la barreja amb la pols de les nostres llars esfondrades és el secret que n'explica la pervivència. Sigui com sigui, per a tota persona hi ha determinades coses que engendren hàbits més duradors que la resta. Per mitjà d'ells es formen les aptituds que determinen el curs de la nostra existència. I com que en el meu cas tals aptituds van ser la lectura i l'escriptura, res del que formava l'essència de la meva infantesa no em desvetlla una nostàlgia més gran que la capsa de lletres. Aquesta capsa contenia, en unes peces rectangulars, cadascuna de les lletres de l'alfabet en deutsche Schrift, que els donava un aire més juvenil i virginal que les lletres romanes. Reposaven, primes i delicades, en un jaç inclinat, totes perfectes, i unides l'una darrere l'altra per la regla del seu orde, el mot, del qual eren germanes. M'admirava que tanta senzillesa pogués aliar-se amb tanta esplendor. Era un estat de gràcia. Però la meva mà dreta, per més que s'hi escarrassava, no encertava a trobar-lo. Havia de quedar-se asseguda a fora, com un porter que deixa passar els escollits. Així doncs, el seu tracte amb les lletres estava ple d'abnegació. La nostàlgia que la capsa em desvetlla demostra que estava íntimament lligada a la meva infantesa. El que hi busco en realitat no és res més que això: la infantesa entera, concentrada en el gest amb què la mà feia lliscar les lletres pel pla inclinat on s'afileraven formant paraules. La mà encara pot somiar, aquest gest, però ja no pot despertar- se per realitzar-lo de debò. Igualment, puc somiar com vaig aprendre a caminar. Però de què em serveix? Ara sé caminar, però mai més no podré tornar-ne a aprendre.

(Infància a Berlín cap al 1900. Lleonard Muntaner Editor)