CAP ON VA LA BORSA?

Hi ha una dita castellana que diu així: ¿Dónde va Vicente? Donde va la gente.

Per què els grans inversors venen, de sobte, milions d'accions, la qual cosa precipita caigudes de la borsa? Doncs perquè fan com la resta de la gent, que segueixen en Vicente. I què fa en Vicente? Doncs vendre, com l'altra gent. O sigui que en Vicente segueix la gent i la gent segueix en Vicente. I, a la fi, tothom es mou com un ramat de bens, pels camps financers del món. I els mercats de valors pugen i baixen sense que ningú no ho pugui explicar.

En realitat, tots ens comportem com bens alguna vegada. Ho fem, per exemple, quan anem a sopar, com a turistes, en una ciutat desconeguda. Abans d'entrar en un local, mirem per la finestra per veure la gent que hi ha dins. I si veiem que està buit, pensem que la gent local deu estar ben informada i que no els agrada aquell restaurant. Prenem l'escassetat de clientela com a indicador de la mala qualitat del menjar, i entrem al restaurant del costat, on hi ha alguns clients (que probablement també són turistes despistats). El problema és que, minuts més tard, arriben altres turistes, els quals, en veure que el primer restaurant continua buit, ens veuen a nosaltres per la finestra i es pensen que nosaltres sabem que el restaurant on estem asseguts és millor, per la qual cosa decideixen entrar al segon local. Al final de la nit, el segon local acaba ple de turistes despistats, mentre que ningú no ha entrat al primer. Per què? Doncs perquè cap dels clients no tenia la més mínima idea sobre la qualitat del menjar, i tots hem cregut que els altres sabien el que feien. Però en realitat el segon restaurant s'ha omplert simplement perquè tots hem seguit la primera persona que ha anat a sopar, la qual possiblement ha escollit a l'atzar. I segur que aquest primer client es deia Vicente.

Avui dia, el món de les finances s'assembla força a la situació gastronòmica que acabo de descriure, ja que els grans inversors van tan despistats com els turistes. I el que els despista és el futur que ens ofereixen les noves tecnologies. Acabarem tots comprant el menjar per Internet? Si la resposta és que sí, les empreses que es dediquen a vendre menjar per Internet generaran beneficis enormes, i voldrem comprar-ne les accions. Si, per contra, la venda de menjar per  Internet fracassa, les empreses del sector perdran tot el seu capital, de manera que ningú no voldrà comprar les seves accions. L'inversor despistat, que, lògicament, desconeix com serà el futur, busca informació, com un turista despistat, en el comportament dels altres. Quan veu que algú ven les accions pensa: "Segur que ell deu saber alguna cosa que jo ignoro i, per tant, jo també vendré." Els altres inversors, que tampoc no saben res (i que els fa mandra fer un estudi seriós sobre les possibilitats d'èxit d'Internet) també venen perquè es pensen que els que hem venut sabem el que fem. I les accions comencen a caure en picat perquè tots segueixen venent, i tots segueixen venent perquè les accions cauen en picat. En realitat, ningú no sap per què passa tot això, però tothom segueix al que ha venut primer, el qual segurament també es deia Vicente.

Al lector, tot això li pot semblar una mica estrany, perquè és natural pensar que els grans inversors saben el que fan. Al capdavall, han guanyat molts diners comprant i venent a la borsa. Però després un pensa que també hi ha molta gent que ha guanyat molts diners jugant a la loteria i ningú no els considera experts a triar números. Guanyar diners i saber el que s'està fent són dues coses diferents. Alguns grans inversors han guanyat diners (sobretot quan la borsa pujava i era molt fàcil guanyar. Ara que la borsa baixa, la cosa està molt més complicada i molts dels "experts" s'amaguen avergonyits per la seva incapacitat de portar a terme les promeses de guanys que ens feien quan les coses anaven bé). I si no us ho creieu, analitzem què els ha passat a alguns dels gurus més importants de Wall Street com Julian Robertson (de la Tiger's Fund) o Georges Soros (de la Quantum Fund), que han perdut milers de milions de dòlars i que han hagut de tancar i reorientar els seus tan famosos fons d'inversió. O que li ho preguntin als més savis entre els savis: els premis Nobel de finances, Robert Merton i Myron Scholes, l'empresa dels quals, Lang Term Capital Management, va fer fallida miserablement fa un parell d'anys. Si els més savis no saben res, qui, doncs?

La resposta ens la dóna l'important llibre Irrational Exuberance que acaba de publicar el professor Bob Shiller, de la universitat de Yale. Els dies que van seguir el crac del 1987, el professor Shiller es va dedicar a entrevistar milers d'inversors de Wall Street, als quals preguntava per què havien decidit vendre les seves accions sobtadament durant aquell fatídic dilluns 19 d'octubre. La resposta va ser sorprenent: "La majoria dels inversors van vendre perquè veien que els altres inversors estaven venent i que els preus estaven baixant." Em pregunto com es deia el primer inversor que va seguir la gent.

 

Xavier Sala i Martín, Economia liberal per a no economistes i no liberals. Labutxaca.


Comments