Embedded Files
10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003) és un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. Als catorze anys va començar a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que en va haver de plegar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple que va contraure cap al 1970 i que des d’aleshores li va impedir de moure’s i de parlar amb normalitat. La seua poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seua malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, d’una gran serenitat.
Els seus primers llibres de poemes, com El poble i La fàbrica, s'inclouen de ple en el corrent que s'ha anomenat del realisme històric; Martí i Pol hi descriu un món que coneix bé per mitjà de procediments com l'inventari o la crònica. El contrast entre la descripció de la vida de l'obrer, que es desenvolupa en condicions molt dures, i el tractament humà, d'una gran tendresa, amb què el poeta es refereix a les persones concretes, a voltes amb noms i cognoms, que formen «la seva gent», és una de les característiques més originals d'aquesta poesia, expressada amb un llenguatge directe i assequible.
La irrupció, progressió i estabilització de la malaltia queden fortament reflectides en la seua obra de la primera meitat dels anys setanta. L'objecte de la seua poesia, fins al 1975, s'interioritza; ara s'imposen la solitud, l'angoixa, una certa presència de la mort, i el poeta defineix un món reduït i tancat, l'únic que percep com a possible en les noves circumstàncies que li toca de viure.
D’aquesta dura experiència interior en surt amb un nou vitalisme paraŀlel al que viu la societat catalana amb la recuperació de les seues llibertats polítiques. També diversos elements autobiogràfics —la mort de la seua dona— donaran una complexitat més gran a aquesta etapa. Com a contrast, un nou amor, un segon matrimoni i una nova estabilitat en la seua vida són els motius d’Els bells camins. En aquest context de represa vital al final dels anys setanta també es produeix la publicació d’un llibre de poesia amorosa molt reconegut dins la seua obra: Estimada Marta. A meitat dels anys vuitanta s’inicia la darrera etapa del poeta, que és una nova mirada interior, en la qual Martí i Pol s’acara amb el pas del temps i la proximitat de la vellesa.
En els llibres que publica ja en els anys noranta la poesia de Martí i Pol presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís, la inseguretat. Ara bé, aquesta sensació de desconcert no és només personal: tant a Un hivern plàcid (1994) com al Llibre de les solituds (1997) es deriva també de la reflexió sobre la vida col·lectiva del país, sobre els esdeveniments d'ordre social i polític coetanis. I aquí el desencís de Martí i Pol esdevé crític, de nou, lluny d'abandonar-se a la resignació o a la passivitat.
La difusió que de manera progressiva ha aconseguit l’obra de Miquel Martí i Pol l’ha convertit en un fenomen únic d’estimació popular en la poesia catalana del final del segle xx. Aquesta estimació i popularitat s’expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i perquè el seu món metafòric defuig l’hermetisme. D’altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica, i l’experiència biogràfica que comunica, són unes altres raons importants per a comprendre per què la poesia de Miquel Martí i Pol ha obtingut aquest ressò. En aquest interès hi ha tingut un pes innegable la interpretació que, d'una part de la seua obra, n'ha fet el cantant Lluís Llach, si bé, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l'amor, l'experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir l'artificiositat.
Enllaços:
Miquel Martí i Pol (AELC)
Pere Farrés, Miquel Martí i Pol (Lletra UOC)
Selecció de poemes (Mag Poesia)
Poesia catalana d’ahir id’avui (Eduard J. Verger)
Page updated
Report abuse