11. tema literatura catalana PAU

11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70

Després de la Guerra Civil i amb la implantació del règim franquista, el teatre en llengua catalana va ser prohibit dels escenaris professionals i va viure absolutament desconnectat de les línies més innovadores del teatre europeu i nord-americà fins al final de la Segona Guerra Mundial. A partir del 1946, el teatre català va reprendre les seues activitats en règim professional i de forma pública tot conreant els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra.

Josep Maria de Sagarra va procurar plantejar a La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948) conflictes actuals d’índole moral, en què la guerra europea té un paper determinant com a desencadenant del desenvolupament psicològic dels personatges. La proposta de renovació de Sagarra va ser desestimada per la crítica i el públic i es va veure obligat a retornar a les formes dramàtiques del passat, als poemes dramàtics i a les comèdies de costums. El gran èxit de Sagarra en aquella època es va produir amb La ferida lluminosa (1954), obra escrita en prosa en què tractava la hipocresia religiosa, el pecat i el perdó cristià des d’una perspectiva sentimental i lacrimògena.

Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i primers seixanta, la renovació va provenir de fronts i plataformes diferenciats dels estrictament professionals o comercials. Cal esmentar, en primer lloc, les aportacions de textos teatrals d’alguns escriptors, com Josep Palau i Fabre o Llorenç Villalonga. En segon lloc, es van fundar plataformes teatrals creades al marge de l’escena professional i oficial com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG). L’ADB es va crear amb l’objectiu de connectar de nou el teatre català amb els corrents dominants de la literatura europea contemporània. A més, va afavorir la promoció o descoberta de Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo o Baltasar Porcel, entre d’altres. Destaca l’estrena de la Primera història d’Esther, d’Espriu, i d’Or i sal, de Joan Brossa, que va representar el primer intent seriós de donar a conéixer l’obra d’un poeta que des del 1945 havia escrit nombroses pàgines d’un projecte de “Poesia escènica”, basat en l’acció i el moviment.

Al seu torn, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, va promoure una nova concepció professional i una determinada adscripció ètica i estètica relacionada amb Brecht i el teatre èpic, que Ricard Salvat havia importat d’Alemanya. A més, va afavorir el naixement i posterior desenvolupament del teatre independent, que defensava una concepció del teatre com a instrument de lluita amb gran capacitat d’irradiació social i incidència política.

Els grups de teatre independent apareguts al llarg dels anys seixanta van aspirar a una renovació profunda del teatre que es feia a l’època i la van dur a terme mitjançant el desmarcament dels circuits tradicionals, la recerca i creació d’un nou públic, així com amb la revalorització de les figures del director, de l’escenògraf i de l’intèrpret.

Una altra instància que va contribuir a la renovació del teatre català va ser la creació del premi Josep Maria de Sagarra, que, juntament amb altres premis, va servir de plataforma per als dramaturgs joves. Des del punt de vista estètic, hi havia un interés generalitzat per part dels autors d’assimilar els corrents i les tendències vigents al teatre europeu i nord-americà. Així, Una vella, coneguda olor, de Josep M. Benet i Jornet és deutora de la tradició realista dels teatres americà i espanyol de postguerra, mentre que un altre text del mateix autor, Berenàveu a les fosques, assumeix les tècniques brechtianes fins a les últimes conseqüències. Altres obres importants d’aquesta etapa del teatre català són El retaule del flautista, de Jordi Teixidor i Defensa índia de rei, de Jaume Melendres.

A finals dels anys seixanta van tenir lloc uns canvis en la concepció del fenomen teatral, en clara correspondència amb el que succeïa a la resta del món occidental. Es va produir un protagonisme dels directors en detriment dels autors, i de l’expressió corporal i de la imatge en detriment de la paraula, així com una expansió de les tècniques de treball coŀlectiu i un trencament de les fronteres entre sala i escena. Hi havia una tendència per l’espectacle: era l’època dels “muntatges”. El concepte d’espai escènic substituïa els decorats, i la caixa a la italiana va ser bandejada per un espai polivalent, segons les necessitats de cada espectacle.

Hi va haver un seguit de grups que van protagonitzar més directament la renovació del panorama teatral. Els Joglars van començar a actuar a partir de l’any 1962 i van ser seguits per molts d’altres. Els Comediants es van aglutinar a l’entorn de Joan Font a partir de l’any 1972, i han estat un dels grups més innovadors, per la seua concepció d’un teatre basat en la festa. Dagoll-Dagom va ser fundat per Joan Ollé el 1974. El 1978, amb un nou equip dirigit per Joan Lluís Bozzo i Anna Rosa Cisquella, van iniciar una línia molt original. De primer, van muntar Antaviana (1978), espectacle sobre textos de Pere Calders i després una sèrie d’experiències de teatre musical, amb una finalitat més comercial, però mantenint un mínim rigor.

El 1976 va iniciar també les seues activitats el Teatre Lliure, cooperativa formada per un grup de professionals arribats de diversos coŀlectius del teatre independent. Sota la direcció inicial de Pere Planella, Lluís Pasqual i Fabià Puigserver, el teatre Lliure va desenvolupar des dels inicis, a la manera del Piccolo milanés, una política teatral basada en el repertori universal.

El desenvolupament del teatre al País Valencià ha estat relacionat de manera molt directa amb la intervenció dels germans Rodolf i Josep Lluís Sirera. L’accés dels Sirera als escenaris va tenir lloc en el context del Centre Experimental de València que, l’any 1970, estrena la seua primera obra, La pau (retorna a Atenes). Al cap de poc el Centre s’escindí en dos grups, Carnestoltes i El Rogle. Aquest darrer era format pels germans Sirera i Juli Leal, entre d’altres. Tots ells van intervenir directament en el Manifest del Teatre Valencià que va publicar el diari “Levante” el 5 de febrer de 1974. S’hi reivindicava la necessitat d’un teatre actual, que tingués present la lectura històrica de la tradició, la incorporació d’autors clàssics i contemporanis universals, la normalització del llenguatge, i l’obtenció d’un ampli suport econòmic i social.

És dins d’aquest context que tenen sentit les activitats de grups com Carnestoltes, que va adaptar L’hort dels cirerers de Txèkhov i Jordi Babau (versió lliure del Georges Dandin) de Molière o el Grup Pluja de Gandia, que va representar El Supercaminal de Ximo Vidal i Sang i ceba, muntatge coŀlectiu sobre la guerra civil.

El teatre de Rodolf Sirera s’ha caracteritzat per una recerca formal molt acusada, i per la incorporació d’elements i recursos expressius provinents d’altres mitjans de comunicació i d’altres tradicions teatrals. En són bons exemples L’assassinat del Doctor Moraleda (1978), aproximació a l’ambient de la narrativa i el cinema de l’anomenada “sèrie negra” a partir d’una història rocambolesca plena d’aventures, contada a través de múltiples episodis que en trenquen el procés lògic, o Bloody Mary Show (1979), on incorpora elements del music-hall i del circ. En coŀlaboració amb Josep Lluís Sirera ha escrit Homenatge a Florentí Monfort (1971)i la trilogia “La desviació de la paràbola”, sobre la realitat social i política del País Valencià durant la Restauració: El brunzir de les abelles (1976), El còlera dels déus(1979) i El capvespre dels tròpics (1980). De tota manera, per damunt de tot, Sirera ha demostrat un interés constant per la reflexió sobre el teatre. És el cas d’obres com Plany en la mort d’Enric Ribera (1975) o El verí del teatre (1978). El Plany està muntat sobre una estructura musical, i consisteix en una biografia imaginària, que es presenta des d’una doble perspectiva: la interior, que analitza el personatge d’una manera gairebé freudiana; i l’exterior, en què es destaquen les contradiccions socials i nacionals del personatge dins de la societat valenciana, a cavall de la república i la postguerra.

El verí del teatre proposa una reflexió sobre les relacions de poder entre els éssers humans, els límits de les convencions en l’art i en la vida, i la moralitat o la immoralitat de l’actuació humana, entre d’altres aspectes. Posteriorment ha publicat altres obres com La ciutat perduda (1994), La caverna (1995), Silenci de negra (2000) i Raccord (2005). Ha estat guionista de sèries televises com Herència de sang i A flor de pell.

Un altre dramaturg valencià destacat és Manuel Molins. Des del 1978 va començar a publicar algunes de les obres que havia escrit per al grup de teatre independent Teatre-Club 49, com Dansa del vetlatori (1978) i Quatre històries d’amor per a la reina Germana (1981), que formen part d’un conjunt de set obres destinades a reflexionar sobre la història dels valencians. Centaures (1982) i Tango (1985) plantegen una altra constant de la seua escriptura: les formes que adopta l’opressió dels més forts sobre els més dèbils en els entorns més quotidians. Ha publicat també, a més, entre d’altres obres, la Trilogia d’exilis (1999), i Abú Magrib (2002) i Elisa (2003). En aquestes dues últimes obres tracta el tema de la immigració.

Enllaços:

Rodolf Sirera (AELC)

Rodolf Sirera (vídeo)

Rodolf Sirera, Teatre català: retorn als temes polítics? (conferència 2001)

Josep Lluís Sirera, D’un temps, d’un teatre (unbalanç personal)

Manuel Molins (Visat)