2.2. La poesia trobadoresca

2.2. La poesia dels trobadors

La poesia trobadoresca i la literatura catalana

Al mateix temps que Jaume I i Bernat Desclot redactaven les seues cròniques, o que Ramon Llull escrivia en català sobre tots els àmbits del saber medieval, autors com Guillem de Cabestany, Guillem de Berguedà o Cerverí de Girona componien la seua obra poètica en occità. Aquesta diglòssia literària en romanç –una llengua per a la prosa i una altra per al vers- segurament no era percebuda com una anomalia pels seus protagonistes. Hem de tenir en compte que el català i l’occità són dues llengües molt semblants i que hi havia una comunitat cultural entre Catalunya i Occitània. De fet, la idea d’un imperi catalanooccità es va mantenir vigent fins a la renúncia explícita de Jaume I al tractat de Corbeil (1256). Finalment, el gran prestigi de la lírica trobadoresca va fer que els laics catalans foren els primers no occitans a adoptar la tradició trobadoresca, tant pel que fa als temes i formes poètics com pel que fa a la llengua.

Trobadors i joglars

La poesia trobadoresca és la primera lírica culta europea en llengua vulgar. Estava composta sempre de lletra i música; no era feta per a ser llegida individualment, ni recitada davant d’un públic, sinó per a ser cantada.

Es dóna el nom de trobador a l’autor de composicions versificades en vulgar, en oposició al poeta, que era el qui versificava en llatí. Els poemes i la música dels trobadors eren difosos pels joglars. La poesia trobadoresca té els seus orígens als països de llengua d’Oc (Occitània); a conseqüència del seu prestigi es va estendre més enllà de les seues fronteres lingüístiques. Durant el segle XII, des d’Itàlia fins a Anglaterra, tots els poetes s’esforçaven a escriure en provençal o a imitar els trobadors.

La concepció de l’amor

Contra el que se sol creure, la poesia trobadoresca no sempre gira entorn de l’amor. Ara, és l’especial tractament d’aquest tema el que la singularitza històricament. I així, es parla d’amor cortés per a referir-se a la ideologia amorosa que caracteritza aquesta poesia. L’amor cortés instaura el desig com a valor en ell mateix. Per això sempre hi sol haver una distància respecte a l’objecte amat, perquè el desig es puga així perpetuar. Aquest amor implica la consideració de la dona com a ésser excel.lent, dotat de qualitats estètiques i morals i, també, de poder. L’enamorat se situa, per tant, en la posició de suplicant i la dama té el poder d’atorgar o no el favor que el poeta demana. Aquesta concepció de l’amor reprodueix els esquemes mentals de la societat feudal europea: la dama serà considerada el senyor del poeta, i aquest es declararà el seu vassall. L’amor adquireix un caràcter ennoblidor i distintiu, gràcies al lliure sotmetiment a la voluntat d’una dama i al refrenament dels instints mascles més primaris. Amb l’amor cortés els laics es van crear una cultura pròpia entorn de l’amor enfront dels clergues, per als quals l’amor cortés únicament podia ser amor il.lícit o luxúria.

Els gèneres de la poesia trobadoresca

La poesia trobadoresca ofereix una extensa gamma de gèneres. Els més importants són la cançó, el poema amorós per excel.lència, el plany, cant de tristesa per la desaparició d’una persona, i el sirventés, poema de sàtira i de burla.

Els trobadors catalans.

Els trobadors catalans més destacats dels segles XII i XIII són Guillem de Cabestany (principis del XIII), Guillem de Berguedà (primera meitat del XIII) i Cerverí de Girona (segona meitat del XIII).

Guillem de Cabestany és conegut sobretot per la llegenda que se li atribueix. Enamorat i correspost per la dama del castell, els dos enamorats són descoberts pel marit, que mata Guillem i ofereix el seu cor com a menjar a la seua estimada. Quan ella s’assabenta, se suïcida. El seu poema més cèlebre és la cançó Lo dous cossire, que descriu l’estat d’inquietud de l’enamorat davant la conducta ambigua i distant de l’amada.

Guillem de Berguedà, bel.licós i agressiu, va tenir una existència molt agitada, envoltada d’amors il.lícits i dedicada a combatre els seus veïns. Els seus poemes en són un complement il.lustratiu. Això explica fàcilment que la major part de la seua obra poètica estiga formada per cicles de sirventesos. Si com a guerrer combatia els seus enemics, com a escriptor els denigrava i els calumniava. Un dels poemes més extraordinaris de Guillem de Berguedà és el plany dedicat a Ponç de Mataplana, després que aquest va morir lluitant contra els sarraïns. Guillem de Berguedà confessa haver mentit quan l’havia insultat en uns sirventesos. El to sincer, i el sentiment que es desprén de tot el poema, en fan una de les obres més perfectes de la lírica provençal.

Cerverí de Girona escriu a les acaballes del moviment poètic dels trobadors. Amb cent vint poemes, és el trobador amb més obra conservada. Cerverí va dominar una gran varietat de recursos formals i, al mateix temps, va saber imprimir a les seues composicions una nota personal, transformant uns continguts que s’havien mantingut invariables durant més de dos-cents anys. Els seus versos es fan ressò del canvi de mentalitat que començava a produir-se en el seu temps, a causa de l’esgotament dels ideals de l’època feudal. D’aquí que bona part de la seua obra tinga un caràcter moralitzador.

Valencià: llengua i literatura. 1r batxillerat. Oxford.