5.2. L'esperit de l'avantguarda. El surrealisme

5.2. L’esperit de l’avantguarda. El surrealisme

Els moviments d’avantguarda

El terme moviments d’avantguarda fa referència a una sèrie de manifestacions artístiques ben diferenciades. Totes comparteixen, però, la voluntat de ruptura amb la tradició artística i amb el model burgés de cultura, i l’afany de recerca i d’experimentació per construir un llenguatge nou que permetera reflectir la vida moderna. En aquest èmfasi per la modernitat hi havia una consciència aguda del trencament que la societat industrial havia representat en la història de la humanitat. I també, una reacció contra els poders burgesos que havien conduït Europa a la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Intel·lectuals i artistes van considerar la gran carnisseria que va representar aquesta guerra com una prova de la ruïna de la cultura i la moral tradicionals.

Les avantguardes van transformar tots els aspectes de la creació artística: des de l’arquitectura (Le Corbussier, Sert) a la música (Schoenberg, Stravinsky), passant per l’escultura (Calder), el cinema (Buñuel) i, sobretot, la poesia i la pintura (Kandinsky, Picasso, Miró). Encara que la vida de la majoria de les avantguardes ha estat efímera, moltes de les novetats aportades per aquests moviments han quedat incorporades als diferents hàbits d’expressió de l’art actual.

El cubisme o una nova interpretació de l’espai

Cronològicament, el cubisme obre les avantguardes. Desenvolupat entre el 1907 i el 1914, els orígens d’aquest moviment remunten als anys 1906-1907, quan Picasso, instal·lat a París després del seu període d’aprenentatge a Barcelona, inaugura amb el quadre Les senyoretes del carrer d’Avinyó una nova manera d’entendre la representació de l’espai. El cubisme rebutja la còpia directa de la realitat; el seu objectiu és representar-ne l’estructura per mitjà d’un llenguatge formal geometritzant.

En la literatura, la gran aportació del cubisme és el cal·ligrama, introduït per Apollinaire des del 1914. El cal·ligrama comporta una manera diferent d’escriure i de llegir la poesia. El poeta s’allibera de la rima, la mètrica i l’estrofisme i sotmet la distribució del text en l’espai de la pàgina al dibuix del tema exposat.

Georges Braque, Botella i peixos

Picasso, Les senyoretes del carrer d'Avinyó

El futurisme o l’exaltació indiscriminada de la vida moderna

El futurisme va ser donat a conéixer pel poeta italià Marinetti. En el primer manifest futurista, que va publicar el 1909, exaltava les innovacions de la societat industrial: les màquines, les grans masses obreres, les ciutats modernes, la velocitat, l’automòbil: “Un cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d’alé explosiu, un cotxe brogent que sembla que corre sobre la metralla, és més bell que la Victòria de Samotràcia.” L’acceptació d’aquests valors implicava la destrucció de tots els antics. “Nosaltres volem destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de tota mena. […] Per què hem de mirar enrere, si volem traspassar les misterioses portes de l’Impossible?”

En el camp més específicament literari Marinetti proposava un mitjà d’expressió nou: “les paraules en llibertat”, que tenien com a finalitat la destrucció del discurs tradicional, de la sintaxi i l’eliminació de la puntuació. A més, Marinetti acceptava com a única forma verbal l’infinitiu, propugnava l’abolició de l’adjectiu i de l’adverbi i el trencament de disposició habitual del text en la pàgina, combinant signes matemàtics amb diferents tipus de lletra. Tots aquests procediments tenien com a objectiu aconseguir imatges i associacions audaces i violentes que havien de contribuir a la destrucció de les formes i els temes de la tradició literària.

Umberto Boccioni, Elasticitat

El dadaisme o la negació de tot

Dadà era el nom d’un grup nascut a Zuric al voltant del poeta Tristan Tzara. Aquest moviment es va proposar de dur al terreny intel·lectual el desordre ja existent en l’àmbit social i polític de la Primera Guerra Mundial. Els dadaistes van atacar tots els fonaments de la societat occidental mitjançant l’absurd, l’atzar, el subconscient i l’humor. Dadà reivindicava la destrucció per la destrucció com una forma de crear confusió sense donar cap alternativa: “Dadà, no vol res, res, res, fa alguna cosa perquè el públic diga: no comprenem res, res, res. Els dadaistes no són res, res, res, i de segur que no arribaran a res, res, res.”

Aquesta voluntat d'anarquia i de demolició de l'ordre establert es va manifestar en fotomuntatges, collages al·lucinatoris, recitals de poemes "sonors", "fonètics" i de sorolls. Els dadaistes compartien un desig d'alliberament mental portat més enllà de la lògica, de la moral i del bon gust, que es va prolongar en el surrealisme.

Marcel Duchamp, Mona Lisa

El surrealisme o la descoberta del subconscient

El moviment de més consistència entre els corrents de l’avantguarda i en molts aspectes hereu dels anteriors és el surrealisme. El 1924, Breton, que va esdevenir el pare i el patriarca del moviment, el va definir així en el primer manifest surrealista: “Automatisme psíquic pur mitjançant el qual s’intenta expressar verbalment, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament. És un dictat del pensament, sense la intervenció reguladora de la raó, aliena a qualsevol preocupació estètica o moral”.

André Breton, i altres artistes com Louis Aragon i Paul Eluard, van reivindicar com a espais òptims per a la creació artística l’estat de somni i aquells moments de la vida dominats per l’espontaneïtat i la manca de control racional, en què l’individu s’allibera de les repressions imposades per la cultura burgesa. La realitat, per a Breton i els seus seguidors, havia de conjugar-se amb el somni, constituint-se en una mena de realitat absoluta, de “super-realitat”. Amb aquest fi propugnaran l’escriptura automàtica, producte de la transcripció directa, sense reflexió, feta a partir de suggestions i estímuls de vegades desconeguts pel mateix artista.

Un dels principis del surrealisme va ser l’exploració de l’”atzar objectiu”, del conjunt de coincidències i de signes que indiquen i revelen que un fet era inevitable, perquè prové d’una casualitat més profunda, d’una mecànica regida per les lleis del somni i de l’inconscient. La realitat esdevé així un immens text críptic, de valor altament poètic, la clau del qual és, per a Breton, aquest ”atzar objectiu”.

Encara que després de la Segona Guerra Mundial el surrealisme es va extingir com a moviment, les seues troballes, com l’automatisme psíquic i les associacions oníriques s’han incorporat des d’aleshores tant a la plàstica com a la literatura.

André Breton (1896-1966)

Tant o més important que per la seua obra, la figura de Breton és important en la literatura del segle xx per la seua actitud de compromís total amb el moviment surrealista, que ell mateix va contribuir a configurar amb diversos manifestos i del qual es va convertir en el portantveu infatigable. Les experiències com a estudiant de medicina en els hospitals psiquiàtrics i l’interès per les teories de Freud, van marcar la seua orientació literària. La realitat, per a Breton i els seus companys surrealistes, havia de conjugar-se amb el somni, constituint-se en una mena de realitat absolutat, de “super-realitat”. La missió de l’artista surrealista consistia a cercar aquesta super-realitat i a traçar els ponts i els lligams que hi porten.Des del Segon manifest del surrealisme (1929), Breton va relacionar aquest moviment amb el marxisme. Va militar en el Partit Comunista Francés, però el 1933 va trencar amb aquesta organització i es va aproximar a les idees de Trotski.

El seu llibre més conegut és Nadja (1928), un diari o novel·la, en què, combinant el text amb les fotografies, narra les seues trobades a París amb una noia estranya anomenada Nadja. Nadja actua com a figura iniciàtica de la super-realitat que Breton cerca més enllà dels fenòmens i de la casualitat de la vida quotidiana. En aquesta obra Breton expressa el desig de fer dels infinits detalls de la vida corrent signes potencials que reflectiran, en moments determinats i a causa de la irrupció de certes forces –l’amor, per exemple- la personalitat profunda de l’home que els viu.

Altres llibres de Breton són Les pas perdus (1924), Le surréalisme et la peinture (1928), Les vases communicants i Misère de la poésie (1932), Fata Morgana (1942) i L'Art magique (1957).

Valencià: llengua i literatura 2n batxillerat. Ed. Oxford.

Per a saber-ne més

Molas, Joaquim: Avantguardes i literatura a Europa i a Catalunya. UOC, 2001.

Molas, Joaquim: Les avantguardes literàries a Catalunya. Iberoamericana, 2005.

Picon, Gaëtan: La littérature du xxe siècle (Histoire des littératures 3. Encyclopédie de La Pléiade. Gallimard, 1958).

Picon, Gaëtan: Le style de la nouvelle littérature, Le style de la nouvelle poésie (Histoire des littératures 2. Encyclopédie de La Pléiade. Gallimard, 1956).

Picon, Gaëtan: Le surréalisme. Editions d’Art d’Albert Skira, 1995.

Torre, Guillermo de: Historia de las literaturas de vanguardia. Visor, 2001.

Page updated

Report abuse