5. tema literatura catalana PAU

5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa

Quim Monzó va nàixer a Barcelona el 1952. Ha fet entre altres coses de dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra, autor de lletres de cançons, guionista de ràdio i de televisió, traductor i, sobretot, d’escriptor.

Tant la seua primera noveŀla, L’udol del griso al caire de les clavegueres (1976) com Self Service (1977), escrita en coŀlaboració amb Biel Mesquida, se situen al marge de la producció posterior de Quim Monzó i ens remeten a les coordenades estètiques d’alguns dels autors de la generació dels 70, marcada per un textualisme que funcionava com un –isme radical més en el marc de la politització extraparlamentària del període de la transició.

De tota manera, en aquestes obres ja s’apuntaven algunes de les notes que han esdevingut característiques del seu món: l’esperit crític, l’univers ciutadà, l’atracció per petites històries fragmentades de personatges anònims i la poetització de mites de la societat de consum. Però Monzó va abandonar aviat els plantejaments experimentalistes d’aquestes primeres obres i va apostar per una narrativa més directa i acostada al lector.

Després del primer recull de contes —Uf, va dir ell—es fa perceptible una evolució cap a la màxima d’elisió d’elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa al model de llengua literària. Els seus contes es basen en una idea inicial i única, a vegades una sorpresa final, que produeix un gag, una situació còmica, irreverent i absurda, en els primers llibres, més realista i càustica en els darrers.

Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l’escriptura. En el segon llibre de contes, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Mauri (1980) encara és present una certa atmosfera onírica —on predominen temes com el doble, la rebeŀlió dels objectes o el trencament de la barrera entre els espais de la ficció i la realitat—, però en L’illa de Maians (1985) predomina la reflexió sobre el llenguatge i l’acte de l’escriptura, així com la denúncia de les vanitats del món literari. A partir del primer recull de la dècada següent, El perquè de tot plegat (1993), sense perdre cap d’aquestes perspectives, els seus contes tendeixen a agrupar-se al voltant de dos grans pols temàtics. D’una banda, l’alienació de la vida en parella. Bona part dels relats de Quim Monzó estan dedicats a tipificar tota mena d’actituds i discursos sobre les relacions amoroses a la nostra època. Els seus personatges, l’ambient en què viuen, les formes habituals de relació, etc., tenen una relació molt directa amb les formes de vida urbana de finals dels setanta i inicis dels vuitanta.

L’altre pol temàtic que domina la narrativa de Monzó és la reescriptura en clau irònica o la deformació d’episodis literaris ben coneguts, des de la lectura grotesca del Cavall de Troia fins al capgirament de la història de La metamorfosi kafkiana, amb un conte en què és l’insecte qui es converteix en home. L’últim llibre de contes publicat, Mil cretins (2007), constitueix una reflexió amarga sobre la vellesa, la decadència física i el pas del temps.

Com ha remarcat Manuel Ollé, el que Quim Monzó escriu no és purament ficció, sinó metaficció: ficció sobre la ficció. Quim Monzó no es limita a contar unes històries, sinó que, alhora, les interroga i les analitza. A més d’interrogar i desdoblar les veus, utilitza en alguns casos com a primera matèria dels seus relats ficcions prèvies i de sobres conegudes pels lectors per tal d’invertir-les i pervertir-ne la lògica interna.

Amb la sèrie de reculls de columnes d’opinió que arrenca amb El dia del senyor (1984), Quim Monzó va iniciar una via paraŀlela de reflexió literària, aquí a través dels recursos de la crònica i el reportatge i amb els recursos retòrics de l’argumentació: la paròdia, la ironia i la reducció a l’absurd.

La literatura periodística de Monzó s’incorpora plenament —i no en un lloc marginal— a la seua obra. Proporciona un testimoni insusbtituïble del seu temps. Monzó posa la penetració analítica i la força argumentativa del seu discurs al servei d’una inexhaurible capacitat de reacció davant dels discursos oficials, les mitges veritats i els tòpics presumptament progressistes. L’espanyolisme tronat, el subnacionalisme català, els fonamentalismes més o menys propers i més o menys disfressats de progressismes, les trampes del bilingüisme, la publicitat institucional i la no institucional i en general tota mena de discursos disfressats i de mitges veritats són alguns dels temes recurrents dels seus articles.

Tant en la narrativa com en l’articulisme, Quim Monzó delimita i analitza les imatges que ens fem de la ciutat i del país, de les relacions de parella i de nosaltres mateixos. La temàtica central de la seua literatura són els tòpics i les mentides que envolten tots els aspectes de la vida quotidiana.