Embedded Files
8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu
Poeta, dramaturg i narrador, l’obra d’Espriu té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació de diversos mites que recorren la seua obra, alguns de procedència personal, com Sinera (inversió d’Arenys, població de procedència de la família d’Espriu), Lavínia (Barcelona i, de vegades, Catalunya) i Kolinòsia i Sepharad (Espanya). Aquest escenari el pobla de diversos personatges, de vegades desdoblaments del mateix autor. En aquest espai mític creat per Espriu s’interfereixen els grans mites hel·lènics –Teseu i Ariadna, Antígona- o la identificació del poble català amb els jueus.
Espriu va considerar la seua obra com una «meditació constant i obsessiva de la mort». Per a ell la mort és la realitat última de l’existència humana: és sabent que hem de morir que la vida pot començar a prendre un sentit, que ja no serà un deliri fabulós o una il·lusió, sinó consciència i dolor. En aquesta meditació de la mort, desguarnida de tota connexió d’ordre transcendent, religiós o no, la lucidesa restaura les coses essencials. A aquesta concepció correspon un estil auster, d’una línia seca i precisa. Enfront de la «meditació de la mort» hi ha la «vida» dels homes que no mediten la mort: és l’agitació vana del laberint grotesc, que converteix els homes en ninots o titelles.
Espriu formava part de la primera generació d’escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar amb una llengua codificada i normalitzada i un marc de llibertats i autogovern per a Catalunya. Durant el període de la República, Espriu havia publicat cinc llibres en prosa –novel·la i conte-, entre els quals El doctor Rip, Laia i Ariadna al laberint grotesc. Al mateix temps havia estudiat dret i història antiga en la Universitat Autònoma, on va conéixer un quadre de professors brillants, formats sota el codi acadèmic del noucentisme. Semblava que es configurava per a Espriu un futur universitari, però tot això es va esvair amb l’esclat de la Guerra Civil. Després de la guerra Espriu va haver de treballar en una notaria i, més tard, en una companyia d’assegurances; i es va concentrar com a escriptor en la poesia.
El primer llibre publicat després del 1939, Cementiri de Sinera (1946) és una elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera. En el llibre de poemes següent, Les cançons d’Ariadna (1949), Espriu va recuperar en vers satíric el món d’Arenys i va enllaçar la seua poesia amb la narrativa anterior a la guerra. El 1948 va escriure l’obra teatral Primera història d’Esther, que va concebre com un testament de la llengua catalana, on entrecreua el mite bíblic amb el món de Sinera des de l’estètica grotesca i esperpèntica. Després de Les cançons d’Ariadna, va publicar Les hores, Mrs. Death i El caminant i el mur. Aquests llibres, com ha observat Castellet, tracen un camí d’interiorització que culmina amb l’experiència mística de Final del laberint on Espriu segueix principis íntimament lligats a la càbala. En tots aquests llibres s’insisteix en l’angoixa i la solitud que envolten l’home i, al mateix temps, s’expressen les tensions del poeta amb el seu poble.
La pell de brau (1960) va marcar el moment de màxima projecció pública d’Espriu. El poeta, convertit en un oracle o profeta del seu poble s’adreça a Sepharad (Espanya) per denunciar les injustícies que van seguir la Guerra Civil. En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que propugnava el compromís social de l’escriptor, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò. Hi va contribuir notablement la difusió musical que Raimon va fer de molts dels seus poemes.
Enllaços:
Salvador Espriu (AELC)
Víctor Martínez-Gil, Salvador Espriu (Lletra UOC)
Selecció de poemes (Mag Poesia)
Poesia catalana d’ahir id’avui (Eduard J. Verger)
Page updated
Report abuse