Baudelaire El verí

El tema tractat en aquest poema és essencial en la poesia de Baudelaire, que ho tenia ben clar: “Cal estar sempre embriac. Tot està aquí: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible càrrega del Temps que destrossa les vostres espatlles i us inclina cap a terra, cal que us embriagueu sense parar. “ (Embriagueu-vos, poema xxxiii dels Petits poemes en prosa. L’spleen de París.)

El vi, les drogues, la voluptat, porten l’home més enllà dels seus límits, fins als abismes, fins a les ribes de l’infinit. L’exalten i el perden. L’amor és un verí, com el vi i l’opi. Com aquests, permet l’evasió en l’iŀlimitat i allibera l’ànima de l’spleen. I, com aquells, acaba per esgotar i destruir. Els paradisos artificials creats per les drogues permeten entreveure l’ideal, imaginat com un estat de felicitat, d’èxtasi i voluptat on el temps i la mort no tenen lloc. No obstant això, el poeta constantment és confrontat amb la por del fracàs i l’opressió de l’esperit.

Baudelaire fa servir sovint imatges eròtiques per expressar aquest sentiment apassionat. Les dones personifiquen en la seua poesia tant el que Baudelaire anomenava l’elevació envers Déu com el descens gradual vers Satan. Són guies lluminoses de la seua imaginació, però també vampirs monstruosos que intensifiquen el seu spleen. En aquest poema, dedicat a Marie Daubrun, la dona encarna un ésser d’un poder sobrenatural, alhora angèlic i malèfic sobretot en comparació amb les altres escapatòries del poeta, evocades en les dues primeres estrofes.

En la primera estrofa, dedicada al vi, hi predomina el luxe, la bellesa i el somni.

El vi produeix al·lucinacions que transformen la realitat més bruta i estreta: “fa sorgir més d’un pòrtic de faula”. En aquestes al·lucinacions plenes de color s’amalgama el que és sòlid amb el que és aeri, l’or amb el vapor. Dues metàfores descriuen el paral·lelisme entre la inspiració brillant i imprecisa del vi i la de la poesia: la juxtaposició d’”or” amb “vapor roig”, de “sol” amb “cel ennuvolat” suggereix la dualitat d’una visió èbria. Aparentment, l’efecte del vi és positiu, però hi ha una nota depriment en el rerefons: l’últim vers de l’estrofa, “igual que un sol que es pon”, és una al·lusió tòpica a la mort, ja anunciat per “l’or del vapor roig” en plena visió miraculosa.

En passar del vi a l’opi en la segona estrofa, el poeta eleva la taxa d’intoxicació. El camp semàntic que hi predomina és el de l’eixamplament: “engrandeix”, “allò que no té límits”, “allarga l’infinit”, “enllà”. L’opi eixampla els límits de l’espai i del temps: “allarga l’infinit” i “aprofundeix el temps”. La imatge que el lector obté en aquesta segona estrofa és la de la claredat, enfront de la boira del “vapor roig” i del “cel nuvolós” de la primera estrofa. Però els plaers provocats per l’opi són “negres i ensopits”. La caiguda és brusca, molt més que la del vi, que només s’insinuava. Ací l’enfonsament en l’spleen és brutal.

L’erotisme i la sensualitat seran més importants que l’alcohol i l’opi: “res d’això no val…”. Però els ulls de la dona fan tremolar l’ànima i la “saliva teva” que “mord” recorda la mort. És aquí on acaba la gradació vi-opi-dona.

Aquesta segona part del poema està dominada per l’ambivalència: el prodigi provocat pel verí que “vessen / els ulls que tens” és gran i pèrfid alhora i la sacietat es lliga amb l’amargor: “Van els meus somnis, en corrua, / a sadollar-se en aquests gorgs amargs.” La dona és assimilada metafòricament a una natura líquida (“aquest verí que vessen”, “llacs”, “sadollar-se en aquests gorgs amargs”, “saliva”, “ribes de la mort”) on es retroben totes les obsessions de l’absorció, de la vampirització, i més profundament del pecat i la mort. I també, la voluptuositat que produeix l’anul·lació del jo.

Hi ha el perill de llegir aquest poema com si fos un simple advertiment sobre els efectes secundaris de les drogues i el sexe: les dones i la beguda, compte! És un perill perquè seria malinterpretar-lo. La dificultat està en la segona part del poema, en les dues últimes estrofes. Mentre que els efectes del vi i de l’opi són descrits amb bastant precisió, i els efectes secundaris només s’insinuen, els que provoca la dona ja no són tan clars. Vull dir que costa referir-los a una experiència concreta: l’ànima tremola i es veu a l’inrevés, els somnis es sadollen en aquests gorgs amargs, la saliva mossega l’ànima que, arrossegada pel vertigen, roda fins a les ribes de la mort. Deixem de banda, evidentment, qualsevol interpretació grollera.

Crec que en aquest poema la mort no s’identifica amb el resultat final de l’spleen. Com va assenyalar Gaëtan Picon, “la passió de Baudelaire és l’infinit, no l’eternitat. No aspira a una persistència iŀlimitada de si mateix, sinó a una extensió, a una expansió que el faria desaparéixer en tant que individu i el faria coextensiu a l’univers. Voldria ser-ho tot i no ser res. I concep la mort alhora com un anorreament i com a consciència voluptuosa d’aquest anorreament”. Per a Baudelaire és la vida mateixa la que no té sentit, no pas per no ser eterna, sinó per ser únicament la vida limitada del presoner que no pot saciar la seua set d’infinit.