baudelaire himne a la bellesa

Gustave Courbet, Baudelaire

En els seus carnets íntims Baudelaire va escriure que “el tipus més perfecte de bellesa viril és Satan —a la manera de Milton”. Aquest motiu recorre i explica, en part, els versos de l’Himne a la bellesa. El Satan d’El paradís perdut de Milton havia impactat profundament autors com ara Schiller, Shelley i Byron, que van fer de la revolta de l’Arcàngel un dels mites del romanticisme i van parlar de la fascinació mortal que la seua bellesa exercia sobre les ànimes més pures. Satan apareix en El paradís perdut representant una bellesa caiguda, una esplendor enfosquida per la melancolia i la mort; és "majestic though in ruin". La descripció que en fa Milton és inoblidable:

Damunt tota la resta,

per l'estatura i el posat altívol,

s'alçava torrejant: la seva forma

no es veia que tingués del tot perduda

l'esplendor original, ni apareixia

menys que un Arcàngel derrotat, i amb glòria

mig velada en l'excés: com quan, a l'alba,

mira el sol a través de la boirina,

tosos els raigs, o, en un eclipsi ombrívol,

rera la lluna envia un trist crepuscle

a la meitat de nacions, i acora

llurs reis amb la temença d'algun canvi.

Així obscurit, encara resplendia

damunt de tots, l'Arcàngel; però el rostre

duia solcat per cicatrius profundes

fetes pel llamp; damunt les galtes lívides

duia el neguit, i, amb tot, sota les celles

d'orgull prudent i de coratge indòmit,

la revenja expectant: ulls cruelíssims,

on, tanmateix, apareixien signes

de passió i remordiment.

(John Milton, El paradís perdut. Cant primer. Traducció de Josep M. Boix i Selva.)

De tota manera, seria malinterpretar l’Himne a la bellesa si hi veiéssem només el ressò d’un cert satanisme romàntic, l’evocació d’una bellesa senyalada pel crim i l’horror. El que per a Baudelaire és essencial és que la bellesa obre a l’esperit les portes de l’infinit, que per l’adoració de la bellesa l’home s’allibera de la seua presó i penetra en les regions del misteri, objectes dels seus somnis i desigs. Però Baudelaire comprenia que aquest infinit no era un cel on trobaria el repòs, sinó l’abisme on es perdria. És característic d’aquest poema la sensació de vertigen davant l’abisme, la certesa que l’atracció per la bellesa és la crida de la Sirena. La bellesa és una atracció fatal, una força tràgica, una flor del mal.

Els tres primers quartets del poema de Baudelaire són una sèrie d’invocacions a la bellesa, construïdes a partir d’una enumeració de dicotomies que estructuren el poema i que només es resoldran en l’últim quartet: abisme / cel, demoníac / diví, crim /benefici, aurora / crepuscle , covard / coratjós, abisme / astres, joia / desastres. A partir del quart quartet la bellesa es relaciona, més unilateralment, amb el crim, l’horror i la mort i culmina amb la comparació de l’enamorat que acaricia l’amada com si amoixés un taüt:

Inclinat en l'amada, l'enamorat panteixa

igual que un moribund acariciant la tomba.

Els dos últims quartets reprenen les interrogacions i l’enumeració de termes antagònics i, al mateix temps, ofereixen una resposta i una conclusió. L’últim vers resumeix el pensament de Baudelaire: el culte per la bellesa, que obre “la porta d'un Infinit que estimo i mai no he conegut”, és el mitjà que s’ha donat a l’home per escapar del temps, del tedi i de l’spleen, per convertir “el món en menys horror i menys feixuc l'instant.”

Aquest final de l’Himne a la bellesa serà reprès per Baudelaire en els dos últims versos d’El viatge:

Plonger au fond du gouffre, Enfer o Ciel, qu’importe?

Au fons de l'Inconnu por trouver du nouveau.

(sumir-nos al fons del precipici, Infern o Cel, ¿què importa?, / al fons de l’Insabut, per trobar-hi alguna novetat.)