baudelaire l'enemic

Edouard Manet, Enterrament de Baudelaire

En el sonet precedent Baudelaire comparava la seua ànima a una tomba. Ací la compara a un jardí devastat per la tempesta. Però somia flors noves i s’obre temerosament al futur: esperança i dubte alhora. El poeta ha entrat en una nova fase de la seua vida i s’esforçarà de reparar les ruïnes. A aquesta esperança de ressurrecció, l’últim tercet hi oposa un dubte cruel. No és cert que l’home puga refer la seua vida, i com més avancem en el temps, més febles som. L’enemic cada vegada esdevé més fort.

Qui és l’enemic? El temps, la mort, el remordiment, el tedi? Potser tots aquests elements plegats. És un enemic obscur, ja que habita en nosaltres mateixos, ja que és nosaltres mateixos. La impossibilitat de definir un sentit unívoc revela una complexitat que se situa en el nivell, obscur, dels sentiments.

El primer quartet d’aquest sonet és tot un seguit de metàfores referides a la joventut del poeta: “La meva joventut va ser…”: “tempesta fosca”, “pluja” i “tronada”. No hi falta, però, un contrast amb aquests termes: aquesta “tempesta fosca” va ser travessada, de tant en tant, excepcionalment, per “lluminosos sols”. L’últim vers d’aquest primer quartet expressa, metafòricament, que el final de la joventut no ha deixat pas a un estat de maduresa i plenitud, sinó de buidor: “el meu jardí és desert de fruits assaonats”.

El segon quartet amplifica i intensifica aquesta idea: el jardí —el poeta— és ara una terra arrasada i inundada, que no ha donat mai cap fruit. Els únics signes en aquesta terra plana són els de la mort: “l’aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar”. “Fossar”, “tombeaux”, una altra de les paraules clau en la poesia de Baudelaire.

El primer tercet canvia el moviment del poema i insinua una esperança d’escapatòria de l’spleen: “Qui sap si les flors noves que somnio…”. Aquestes “flors noves” són les flors del mal que, potser, creixeran de la buidor i del no-res, d’”aquest sòl, rentat com una platja”. En aquest punt el poema enuncia un motiu que és bàsic en Les flors del mal: l’aspiració a allò que és inconegut, única esperança, ja que com a mínim serà diferent de les terres de l’ennui. Ràpidament, el segon tercet nega aquesta possibilitat: a mesura que avancem en la nostra vida el mur que impedeix el camí cap a l’Ideal es fa més alt i més gruixut. El que és important en aquesta imatge és que l’obstacle no és purament exterior, sinó que creix a partir de nosaltres: l’enemic que “ens consumeix el cor / creix i es fa fort amb la sang que s’hi escapa”. No és una al·lusió a la decadència que el pas del temps comporta inevitablement, sinó al pes cada vegada més feixuc que acumulem pel simple fet de viure.

La imatge d’aquest últim tercet és tan suggestiva com complexa, i no és fàcil interpretar-la. Claude Pichois, en la seua edició de Les flors del mal, assenyala la dificultat d’assimilar “Temps” i “Ennemi” i diu que, potser, els versos 12 i 13 “porteraient la trace d’une maladresse”. Que estarien mal escrits, vaja.