Baudelaire LXXV Spleen

Aquest poema es relaciona amb tants d’altres, en Les flors del mal, en què Baudelaire evoca mitjançant símbols l’univers de desolació i de ruïna que porta al dedins, l’spleen, com un sentiment de malaltia física i moral. Superficialment, l’spleen es caracteritza d’entrada per sensacions d’opressió i d’ofec. Psicològicament és una impressió d’ennui, d’estancament de l’esperit en una impotència crònica. Més profundament és el sentiment d’una devitalització de l’ésser reduït a no ser més, en paraules de Walter Benjamin, que “matèria inorgànica i, a més, exclosa del procés de circulació”.

Pluviós és un mes del calendari revolucionari que va del 21 de gener al 21 de febrer. Un mes plenament hivernal, de fred i de pluja. Personificat i encapçalant el poema, està irritat i vessa el fred i la mort sobre la ciutat. Aquest mot recobre un camp lèxic de paraules relacionades amb un sentiment d’angoixa inquietant: urna, fred, tenebrós, pàl·lids, tombes, mort, ombrós. El primer quartet evoca un món entre la vida i la mort. El tercer vers, “pàl·lids habitants de les tombes veïnes”, assimila metafòricament els habitants de la ciutat a uns cadàvers i les cases a unes tombes.

En el primer quartet el poeta percebia la ciutat. En el segon, es percep ell mateix a través del seu gat. L’atmosfera descrita en el primer quartet no canvia. Com la ciutat, el gat i el poeta senten el fred (v. 8), la humitat (v. 7) i la malaltia (v. 6). El gat “buscant un jaç per terra / agita sense treva el cos magre i ronyós”, el poeta “per canonades erra”. Tots dos, gat i poeta, tenen el mateix cos i la mateixa ànima. La veu del poeta no és més que un murmuri a punt d’extingir-se.

Els objectes que s’esmenten en el primer tercet diuen de nou el fred i la malaltia: el tió no crema, el pèndol, refredat, no pot sonar, el bordó rondina, es lamenta. De nou la insistència en l’ensordiment dels sons, metàfora de la “cansada veu” del poeta. L’últim vers del primer tercet introdueix la referència a un joc de cartes, motiu que es desenvolupa en el segon tercet i tanca el poema. El joc de cartes exhala “flaires putrefactes” i prové d’una vella hidròpica, continuació del tema de l’aigua, però ara d’una manera malsana. Les cartes del joc són també les que preveuen el futur. Són un “llegat antic, fatal”, del qual el poeta no pot escapar: les cartes diuen o simbolitzen el seu destí. Les dues cartes que parlen sinistrament anuncien al poeta presa de l’spleen que també serà condemnat a la mort de l’amor: “xerren sinistrament dels seus amors difunts”.